|
L’ATLÀNTIDA
HISTÒRIA
D’UN MITE
PER TORNAR A MITES I LLEGENDES |
|
El relat de l’Atlàntida, el contienent enfonsat a l’Oceà arran d’un cataclisme provocat per la ira divina, sempre ha inspirat poetes i escriptors de tot arreu del món occidental. El filòsof anglès Francis Bacon (1561-1626)
va donar el títol de New Atlantis (=Nova Altàntida) a la seva novel·la
utòpica on hi descrivia una societat ideal que considerava l’estudi de la
filosofia i de les ciències naturals com al principal objectiu de l’home. A
principis del segle XVIII, el compositor suec Rudbeck va escriure l’òpera Atlantik,
traslladant l’acció als mars nòrdics. Als Jocs Florals de 1877, fou premiada
l’Atlàntida de Jacint Verdaguer, poema èpic sobre un jove mariner
genovès anomenat Colom, el qual, després d’una batalla entre una nau de
Venècia i una altra de Gènova, arriba nàufrag a una illa, on un vell ermità
l’acull i li explica la història de l’Atlàntida i la seva fi; serà aquest
relat allò que motivarà Colom a emprendre els seus viatges a la recerca de
noves terres, empresa duta a terme gràcies a l’ajuda de la reina Isabel de
Castella; l’Atlàntida va tenir un ressò tan gran que, aviat, fou
traduïda al castellà (Barcelona, 1878), francès (París, 1884), anglès
(Londres, 1882), suec (Lund, 1885), occità (Montpeller, 1888), txec (Praga,
1891), alemany (Friburg de Brisgòvia, 1897) i al portuguès (Lisboa, 1909); a
més es van fer edicions de l’Atlàntida de Verdaguer en el seu text
original a Buenos Aires el 1878, a Nova York el 1884, a Manila el 1887 i a
Sant Petersburg el 1891. Posteriorment, el 1919, P. Benoît escrigué la
novel·la L’Atlantide, duta al cinema en dues ocasions. Ací ens proposem
fer un repàs de la història d’aquest mite, i també dels relats esotèrics a
què ha donat origen. |
|
Els orígens del mite de l’Atlàntida es troben a Timeu i Crítias, diàlegs escrits per Plató. Aquest filòsof acostumava a exposar els seus pensaments mitjançant diàlegs en què diferents personatges conversaven sobre un determinat tema; Timeu i Crítias tracten sobre quin és el tipus de societat ideal. A Timeu,
Soló, ex-arcont d’Atenes que, durant el seu govern havia reformat la
constitució de la ciutat, viatja a Egipte i, a la ciutat de Sais, uns
sacerdots li narren un fet que ell ignora: en el passat, un poderosíssim
imperi establert a Atlàntida, una illa situada més enllà de les Columnes
d’Hèracles dites també d’Hèrcules[1]
(l’Estret de Gibraltar), que dominava Líbia, Egipte i Europa fins al Mar
Tirrè, s’havia disposat a conquerir Grècia; l’expedició dels atlants havia fracassat
perquè Atenes, assumint el lideratge sobre totes les ciutats gregues, resistí
els invasors i, a més, va alliberar tots els pobles sotmesos fins a les
Columnes d’Hèracles. Després d’aquesta desfeta, una sèrie de terratrèmols i
de cataclismes naturals provocaren l’enfonsament d’Atlàntida dins de l’Oceà. A Crítias,
Atlàntida se’ns presenta com el regne de Posidó, el déu del mar; els atlants
vivien en una societat altament desenvolupada i pacífica; ara bé, a partir
d’un determinat moment, començaren a corrompre’s i caigueren en el vici i la
cobdícia; aleshores, Zeus els castigà enfonsant Atlàntida a l’Oceà. Quan va tenir lloc
la guerra entre Atenes i Atlàntida, preludi de la fi dels atlants? La
resposta a aquesta pregunta apareix d’una manera ben clara a Crítias: (...) fa nou mil anys que, segons hom diu, hi hagué una guerra entre la gent que habitava fora, més enllà dels Pilars d’Hèracles, i tota l’altra de més ençà (...) aquesta ciutat [Atenes] era la que comandava i la que sostingué la guerra fins al final; de la banda d’allà comandaven els reis de l’illa Atlàntida, que, segons, deien, era aleshores més gran que la Líbia i l’Àsia juntes. Avui ha quedat submergida pels terratrèmols i és un fons de fang intransitable, fins al punt d’ésser un obstacle que no poden travessar els qui naveguen vers el gran oceà[2] Naturalment, el
relat de l’Atlàntida és una ficció i no pas l’explicació d’un fet històric;
en tota la tradició grega anterior a Plató no hi trobem cap menció de
l’Atlàntida, cosa que acredita l’autor de Timeu i Crítias com a
creador del mite. Per altra banda, des d’un punt de vista històric, el relat
de l’Atlàntida és inversemblant; si, tal com s’afirma a Crítias, la
suposada batalla entre atenesos i atlants va esdevenir-se nou mil anys abans
de l’època en què va viure Plató (427-347 a de J.C.), ens caldrà situar-la
entre els anys 10000 i 9000 a de J.C.; aleshores, Atenes, simplement, no
existia; aquesta ciutat té el seu origen en la cultura micènica, formada a
partir del 2000 a de J.C.; al seu torn, segons s’explica a Timeu, Soló
coneix el fet de la guerra entre Atenes i Atlàntida pel relat d’uns sacerdots
egipcis; ara bé, l’inici de la civilització egípcia correspon a l’època de les dinasties faraòniques I i II, que
regnaren des del 3000 fins al 2778 a de J.C. Fins al 8000 a de J.C., és a dir
fins mil o dos mil anys després de la suposada batalla entre atenesos i
atlants, a Egipte, igual com a tota la Conca Mediterrània, encara es vivia en
el paleolític, és a dir, en una societat prehistòrica basada en la caça i la
recol·lecció; el neolític, caracteritzat per la invenció de l’agricultura i
la ramaderia, amb la conseqüència de la creació dels primers poblats
estables, no es donà a Egipte fins al 4500-3500 a de J.C. Finalment, segons
el text de Crítias, Avui [Atlàntida] ha quedat submergida
pels terratrèmols i és un fons de fang intransitable, fins al punt d’ésser un
obstacle que no poden travessar els qui naveguen vers el gran oceà; a
finals del segle IV a. de J.C. el navegant grec Piteas de Marsella va arribar
fins a la Gran Bretanya, no sembla doncs que, en passar per les Columnes
d’Hèracles, es trobés amb l’obstacle que havien de representar les restes de
l’Atlàntida. |
|
Malgrat l’evident manca d’autenticitat històrica del mite creat per Plató, hi ha hagut intents d’aconseguir trobar les restes de l’Atlàntida al fons d’algun oceà. Els orígens de la
recerca de l’Atlàntida es troben en Ignatius Donnelly, escriptor i polític
americà –fou representant al Congrès dels EUA per l’estat de Minnesota des de
1863 fins 1869- que, el 1882, escrigué Atlantis: The Antediluvian World.
(=Atlàntida: el món prediluvià), on basava les seves hipòtesis en les
similituds que ell trobava entre la construcció de piràmides a l’Amèrica
pre-colombina i a l’antic Egipte; Donnelly va arribar a convèncer William
Gladstone, aleshores primer ministre de la Gran Bretanya, per finançar les
seves recerques de l’Atlàntida. Donnelly també va
desenvolupar hipòtesis en d’altres camps de la ciència; a Ragnarok: The
Age of Fire and Gravel (=Ragnarok: l’edat del foc i la grava), escrita el
1883, relacionava certes sedimentacions de grava amb la col·lisió de la Terra
amb un cometa; a The Great Cryptogram (=El gran criptograma) (1888) i The
Cipher in the Plays and on the Tombstone (=La xifra a les obres teatrals
i al sepulcre de pedra) (1899), Donnelly atribuïa a Francis Bacon l’autoria
de les obres de Shakespeare i dels assaig de la Montaigne, basant-se en una
mena de codis que assegurava haver-hi descobert als texts. Al lloc on, segons
Plató, hauria existit l’Atlàntida, és a dir, a prop de l’Estret de Gibraltar,
davant de les muntanyes de l’Atlas, no s’hi ha trobat restes de cap continent
enfonsat. És més, la Geologia considera impossible el fet que un continent
s’hagués pogut enfosar a l’Atlàntic, la qual cosa ens porta a rebutjar la
idea, proposada algunes vegades, que les illes Canàries i les Açores siguin
restes supervivents de l’Atlàntida; segons els geòlegs, les masses
continentals es componen del tipus de roques sial, dites així perquè estan
formades per silici i alumini, les quals, com que són més lleugeres, suren
per damunt de les roques sima –formades per silici i magnesi-, que
constitueixen els fons marins; segurament, si l’Atlàntida hagués existit de
debò, als fons marins propers a l’Estret de Gibraltar s’hi deuria trobar una
proporció anormalment alta de roques sial. Aquest fet ha dut
a formular tota una sèrie d’hipòtesis sobre la localització de l’Atlàntida,
les quals, però, sempre tenen el defecte de no concordar amb la situació
d’Atlàntida donada per Plató, el creador del mite; aquestes hipòtesis, doncs,
no proven mai que entre els anys 10000 i 9000 a de J.C. un continent o illa
gran situat a l’oest de l’Estret de Gibraltar s’enfonsès a l’Oceà, tal com
hauria hagut de passar si el relat de Plató fos cert. Lògicament, si en algun
altre lloc del món s’hagués enfonsat un continent, aquest no seria pas
l’Atlàntida i no tindria res a veure amb el mite creat per Plató. Les hipòtesis
sobre la situació de l’Atlàntida són: a)
Santorini: el 1969, el sismòleg grec Angelos Galanopoulos va proposar que el
relat de Plató explicava un fet real: l’erupció al Mar Egeu de
l’illa volcànica de Tera, anomenada actualment Santorini, que va tenir lloc el 1500 a de J.C.; per tant, la
catàstrofe s’havia esdevingut nou-cents –i no pas nou mil- anys abans de
l’època de Soló (634-560 a de J.C.); Plató, doncs, havia comés una simple
equivocació cronològica, provocada segurament per un error en la traducció de
textos egipcis. Ara bé, no hi ha documents egipcis on s’hi mencioni la
història de l’Atlàntida i, per altra banda, Plató situava el continent
enfonsat a l’oest de l’Estret de Gibraltar i no pas al Mar Egeu. b)
Troia: el 1992 Eberhard Zangger, de l’Institut Arqueològic Alemany d’Atenes,
va proposar la hipòtesi que Atlàntida era en realitat Troia; ara bé, Troia no
és ni tan sols una illa sinó una ciutat les restes de la qual es troben al
nord-oest de l’Àsia Menor, a l’actual Turquia; a més, cap de les fonts
gregues que en parlen, com ara els poemes homèrics, no diuen mai que Troia
s’enfonsès al mar. c)
Les Bahames: el juny de 1981, la
revista Marine Geology relacionava
dades de ràdiocarboni de les torberes de manglars, datades entre 5590 i 3680
a de J.C., amb el gradual enfonsament de la zona de Florida-Bimini; per altra
banda, el comandant Cousteau va trobar a l’illa d’Andros una gruta situada a
cinquanta metres de profunditat on hi havia estalarcites i estalagmites, les
quals només poden formar-se a l’aire lliure; els sediments marins de les
parets de la gruta en situaven l’enfonsament al voltant de l’any 10000 a de J.C. El fons marí de
la part septentrional de l’àrea de Cuba, Haití i Puerto Rico presenta tot un
sistema de valls submergides d’antics rius així com serralades muntanyoses.
Ara bé, què té a veure tot això amb l’Atlàntida? Ací no ens trobem pas amb
cap continent submergit sobtadament a l’Oceà per un terratrèmol, tal com,
segons Plató, va passar amb l’Atlàntida, que, per cert, recordem-ho, en la
descripció què se’n fa a Crítias, no es
trobava pas situada a les Bahames. Podia algú que va viure a l’antiga Grècia
al segle IV a de J.C. tenir notícia de què podia passar a les Antilles? d)
El llac Poopo: J.M. Allen creu haver trobat semblances entre les
descripcions de l’Atlàntida per Plató i les característiques físiques d’una
illa volcànica submergida sota el llac Poopo, a la regió de l’Altiplano
de Bolívia. Tal com ho assenyala, Plató menciona orichalcum, un aliatge de coure i or que, segons Allen, només
es troba als Andes. Així mateix, també proposa una etimologia segons la qual atlantis procedeix de les llengües autòctones dels Andes on
atl vol dir aigua i antis, coure. El problema de l’absència de
contactes entre Amèrica i Europa fins a l’arribada de Colom, Allen el
soluciona afirmant que en mòmies egípcies s’hi han descobert restes de
cocaïna, producte derivat de la planta de coca que només creix a l’Amèrica
del Sud, la qual cosa demostraria una intensa relació entre Egipte i les
cultures dels Andes si no fos perquè mai no s’han trobat rastres de cocaïna
en les mòmies egípcies. e)
Andalusia: tal com ho admeten tots els historiadors i
arqueòlegs, el 1200 a de J.C., els pobles del mar, la procedència exacta dels
quals no es coneix, envaïren Egipte, Grècia i tots els països de la
Mediterrània Oriental; segons Rainer W. Kühne, aquests pobles del mar eren
els atlants, que provenien d’Atlàntida, ciutat situada cinquanta quilòmetres
al sud-oest de l’actual Sevilla. Aquesta vegada, s’ha proposat una situació
realment propera a l’Estret de Gibraltar, però, atenint-nos a Crítias,
Atlàntida era una illa i no pas una ciutat de la Península Ibèrica; per altra
banda, segons el relat de Plató, a l’època dels pobles del mar, ja deuria fer
vuit mil anys que Atlàntida s’havia enfonsat. f)
L’Antàrtida: vers l’any 10000 a de J.C., a l’Antàrtida hi
havia una florent civilització que va desaparèixer sepultada sota el gel a
causa d’un sobtat canvi climàtic; aquesta teoria no té en compte que, segons
ho han establert els científics, l’Antàrtida és un continent gelat i inhabitable
des de fa 3 o 15 milions d’anys g)
Tàntalis: com que Plató menciona el rei Tàntal, l’arqueòleg britànic Peter James considera que la
ciutat de Tàntalis, situada a l’actual província de Manissa (Turquia), és
l’Atlàntida. Certament, la ciutat de Tàntalis fou destruïda per un
terratrèmol que en provocà la inundació per un llac, però, Tàntalis es troba
a l’Àsia Menor i no pas a l’oest de l’Estret de Gibraltar. La manca de
versemblança històrica del relat de Plató, l’absència de restes d’Atlàntida
allà on suposadament hauria quedat colgada per les aigües, les proves de la
Geologia en contra de l’existència de cap mena de continent perdut a
l’Atlàntic així com la poca credibilitat i incoherència de les hipòtesis
sobre possibles situacions de l’Atlàntida obliguen a posar fi a la qüestió
situant-la al món de la llegenda; tanmateix, han sorgit tota una sèrie
d’invencions esotèriques sobre possibles descobertes de les restes de
l’Atlàntida i sobre el caràcter de la civilització dels atlants. |
|
Edgar Cayce (1877-1945), àlies el Profeta dorment, sanador psíquic amb poders per veure el futur i per comunicar-se amb els esperits del Més Enllà, va identificar molta gent, començant per ell mateix, amb atlants reencarnats. Segons Cayce, l’Atlàntida es trobava a la zona de Florida-Bimini, per tant, doncs, Plató es deuria d’haver equivocat situant-la a l’oest de l’Estret de Gibraltar o potser va ser Soló que no va entendre bé el que li explicaven els sacerdots egipcis. Cayce descriu la
civilització de l’Atlàntida com un prodigi de tecnologia; els atlants havien
inventat una mena de cristalls de foc amb què podien captar energia; llàstima
però que l’ús d’aquests cristalls va descontrolar-se cosa que acabà provocant
la ruïna de l’illa; les restes que encara queden dels cristalls dels atlants
és el que fa anar de corcoll els avions i vaixells que circulen pel Triangle
de les Bermudes. Com deurien ser aquests cristalls de foc? ningú, ni tan sols
el mateix Cayce, sembla haver-ne vist mai cap. I ací ens trobem amb un altre
error de Plató que ni a Timeu ni a Crítias no parla dels
cristalls de foc i, a més, ens descriu els pobladors de l’Atlàntida com una
colla de guerres arrogants. Fent ús de la seva
capacitat d’endevinar el futur, Cayce va predir que el 1968 o el 1969, les
restes de l’Atlàntida emergirien de nou i, tothom, doncs, les podria veure.
Bé, tal com pot comprovar-se consultant un anuari, el 1968 va haver-hi el
Maig francès i la Primavera de Praga, i el 1969 l’home va arribar a la Lluna,
els hippies feien de les seves però de l’Atlàntida, ni rastre. Seguint la seva
inspiració, Lewis Spence va arribar a la conclusió que les pintures rupestres
del Paleolític Superior, que els adeptes del mètode científic atribueixen als
homes de Cro-Magnon, en realitat són obra d’atlants exiliats; potser hi
pintaven temes relacionats amb l’intent de conquesta d’Atenes; Spence no
sembla haver trobat cristalls de foc entre els atlants. Segons la
Teosofia, existeix una antiga saviesa índia que els teòsofs coneixen no pas
per la Raó ni per la Fe sinó per il·luminació divina i per la seva estreta
unió amb la Divinitat; Helena Blavatsky (1831-1891), una de les principals
propulsores d’aquesta secta, arribà a la conclusió que els atlants havien
inventat vehicles capaços de volar –cosa inimaginable en vida de Blavatsky-
explosius, com també conreaven blat d’origen extraterrestre; si més no ella
explica que això és el que li narraren els savis de l’Índia i del Tíbet,
països que ella realment va visitar. Exactament igual com ho fa
Erich von Däniken, Graham Hancock considera òbvies les assemblances entre
l’escriptura dels maies i la dels egipcis, pobles que manifestaren un tret
cultural comú com ho fou la construcció de piràmides; hi hagué doncs una font
comuna a aquestes dues civilitzacions sorgides en països geogràficament
llunyans; l’única diferència entre tots dos és que segons von Däniken els
creadors d’aquestes civilitzacions foren uns extraterrestres que ensenyaren a
aquests pobles com escriure i com construir piràmides, mentre que Hancock
atorga aquest paper als atlants.
Per la seva banda, els arqueòlegs assenyalen que, en realitat, no hi ha cap relació entre l’escriptura maia i l’egípcia; a més, els maies usaven les piràmides com a lloc de culte, mentre que les piràmides egípcies eren sepulcres o monuments funeraris; a més, les piràmides maies eren de construcció esglaonada, tècnica desconeguda per als egipcis. L’únic tret comú a aquests dos casos és que els fracassos dels primers constructors de piràmides i l’estudi de l’evolució de la tècnica al llarg del temps demostren que no va haver-hi mestres vinguts d’altres móns a ensenyar la manera de construir grans monuments.Al seu llibre, Doomsday, 1999 A.D. (=El Judici Final el 1999), escrit el 1981, Charles Berlitz ens hi mostra tota una sèrie de mapes de l’Atlàntida i dibuixos obra de J. Manson Valentine; potser aquests mapes, Berlitz, famòs d’altra banda per haver creat el mite del Triangle de les Bermudes, va trobar-los dins l’Arca de Noè, que ell pretén haver descobert. |
|
L’Atlàntida no sembla pas ser l’únic món perdut, sinó que la imaginació d’alguns n’ha creat d’altres. Per tal d’explicar-se com havien pogut arribar els lèmurs –una espècie de mamífers quadrúmans- a l’illa de Magadascar des de l’Àfrica i el Sud-est asiàtic, on se’n troben restes fòssils però no pas exemplars vius, al segle XIX els biòlegs van imaginar l’existència d’una massa continental situada a l’Oceà Índic que deuria haver desparegut engolida per l’aigua; posteriorment, aquest hipotètic continent perdut va rebre el nom de Lemúria. Lemúria és, doncs,
un dels ponts de terra que els científics postulaven com a element necessari
per poder explicar l’arribada d’espècies animals a hàbitats insulars
allunyats de les terres continentals, com ho és Madagascar; ara bé, a partir
de 1960, les teories sobre la tectònica de plaques i la deriva continental
van deixar obsoleta aquesta idea de ponts de terra, l’existència dels quals
s’havia suposat però no s’havia demostrat pas. Mentrestant, però, la ja coneguda madame Blavatsky va convertir Lemúria en un món perdut, que ja no hauria estat pas el pont de terra entre l’Àfrica i Madagascar que proposaven els biòlegs, sinó tot un continent estès pels oceans Índic i Pacífic, habitat per uns estranys éssers ovípars hermafrodites que vivien en una societat utòpica; la ruïna de Lemúria va venir, segons Blavatsky, quan aquests éssers descobriren el sexe. La publicació per
Frederick Oliver de A Dweller on Two Planets (=Un resident en dos planetes) el 1894 va originar
la creença que els supervivents de Lemúria podien viure al Mont Shasta,
situat al nord de Califòrnia. Com s’ho van fer aquests éssers per viatjar des
de Lemúria fins a l’Amèrica del Nord? Haurem de considerar-ho un misteri que
igual podrà resoldre’s el dia que a Califòrnia algú hi trobi algun lemurià. L’antiquari
Augustus Le Plongeon (1826-1908), que afirmava haver traduït les escriptures
maies, arribà a la conclusió que la civilització maia, formada al Yucatan i,
segons ell, més antiga que la d’Egipte i la d’Atlàntida, devia el seu origen
als supervivents de Mu, un continent perdut que s’hauria enfonsat a l’Oceà
Pacífic. El fet és que les suposades traduccions fetes per aquest antiquari
no les considera dignes de crèdit cap arqueòleg i, per la seva banda, els
geòlegs assenyalen la inexistència de roques de tipus sial al fons del
Pacífic com a argument en contra de la possibilitat que cap continent hi hagi
desaparegut cobert per les aigües. En fi, a les biblioteques i a les
llibreries, els llibres que, després, va escriure James Churchward
(1852-1936) sobre Mu no es troben classificats ni per geografia ni arqueologia
sinó com a esoterisme o religió i espiritualitat. Alguns arqueòlegs
alternatius, per denominar-los d’alguna manera, creuen haver descobert en
un document de l’època tardana dels maies anomenat Madrid Codex o Troano
Codex testimonis d’un continent enfonsat a l’Oceà Pacífic a causa d’una
erupció volcànica. Aquestes hipòtesis van bastir-se abans i tot que els
especialistes aconseguissin desxifrar els jeroglífics maies. També hi ha qui
proposa l’existència d’unes taules sànscrites que descriuen un continent
perdut anomenat Rutas. |