|
|
VIATGE AL PAÍS CÀTAR 1.EL PAÍS CÀTAR TORNAR A MITES I LLEGENDES |
|
Vers 1985, el Consell General del Departament de
l'Aude, capital Carcassona, va aprovar la marca Le Pays Cathare com a
mitjà d'establir un reclam turístic per al departament. El Consell General és
una institució administrativa, els membres del qual són elegits per sufragi
dels ciutadans, existent a tots els departements de la República Francesa,
amb unes competències, un funcionament i un àmbit d'actuació semblants als
d'una diputació provincial espanyola. El propòsit de Le Pays Cathare
era aprofitar l'interès per la història dels càtars, existent a molts llocs
d'Europa, en especial a Catalunya, per treure'n un profit econòmic fomentant
el turisme, en una zona econòmicament deprimida. Naturalment, el principal
defecte de la denominació aprovada pel Consell General és el de restringir
l'àmbit del catarisme històric, estés força més enllà de l'actual departament
francès de l'Aude. La consciència que el tema càtar està de moda i
serveix per atreure gent va dur a l'explotació del nom cathare, el
qual, al departament de l'Aude i a d'altres contrades del Midi, ha esdevingut
omnipresent. Tot hi era -i hi és- càtar; a tot arreu hom pot veure
establimenst on apareix aquest nom, el qual pot anar associat, fins i tot, a
festes i espectacles. Per posar un exemple entre molts, a Albí (departament
del Tarn) hi ha arribat a haver una agència immobiliària "càtara"
sic, com també s'ha arribat a usar el mot càtar com a marca de vi o de
formatge i, finalment, s'ha arribat a l'extrem d'elegir una Miss Cathare1 . Així, ha aparegut un
catarisme turístic, que no té gaire a veure amb el catarisme històric. Un dels principals atractius del catarisme turístic
és la visita dels "castells càtars", expressió que pot induir a
creure que aquests eren una mena de temple on els càtars hi duien a terme els
seus cultes i pràctiques. En realitat, però, aquests castells tenien poc a
veure amb els autèntics càtars. En primer lloc, els càtars no construïen cap mena d'edifici
de culte -temple, castell, església o com se'n vulgui dir- perquè ells creien
que Déu no hi residia; els seus actes i serveis religiosos els feien en
espais oberts com ara carrers, places o camps. Per altra banda, molts dels
castells mostrats com a càtars, en realitat, són construccions d'època
posterior al catarisme, viu durant els segles XII i XIII. Certament, el 1244,
els catòlics prengueren el castell de Montsegur, on s'hi havien refugiat
molts càtars perseguits per la repressió catòlica que seguí a les croades de
1209-18 i de 1226-28, i en feren cremar molts a la foguera; ara bé, l'edifici
visible avui dia no és pas el d'aquell moment, sinó una construcció del segle
XIV. Un altre element de la ruta dels castells càtars són unes fortaleses, edificades
generalment al segle XIV, a prop del massís de les Corberes, una zona no
gaire poblada i on, segons les mateixes fonts de la Inquisició, l'heretgia no
hi va estar arrelada. Aquests castells, en realitat, eren simples fortaleses
erigides en la zona que fa de frontera natural entre Catalunya i França; com
és sabut, aquesta frontera hagué de retrocedir cap al sud, fins a la seva
situació actual, quan, el 1659, arran del Tractat dels Pirineus, les
comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i part de la Cerdanya
foren cedides a França. Menerba, Termes i Cabrès, visitats avui dia com a
castells càtars, però mencionats realment en els documents del segle XIII com
a llocs de resistència contra els croats catòlics, no eren tant castells
-edificis concebuts com a fortalesa militar-, com ho poguem ara imaginar,
sinó pobles fortificats, on hi vivien el senyor, artesans i, fins i tot,
pagesos de la rodalia. Ara bé, l'única relació de Menerba amb les croades
contra els càtars és el refugi que hi van trobar el vescomte Guillem i molts
d'altres supervivents de la massacre de Bésiers i de la destrucció de
Carcassona; no tots aquests fugitius havien de ser càtars, ja que a Bésiers i
Carcassona, els croats hi havien practicat una repressió indiscriminada no respectant,
ni tan sols la vida dels ciutadans catòlics; el mateix vescomte Guillem,
després d'haver-se rendit, es retirà a l'orde militar dels Templers. Malgrat
que, realment, a Menerba s'hi enviaren càtars a la foguera per heretges, les
actuals denominacions que hom hi pot veure de casa de les perfectes o carrer
dels Màrtirs no es basen en cap prova històrica. A Termes, el "castell
càtar" consisteix en les restes de les muralles d'un castell reial fet
erigir pels monarques francesos al segle XIV, i fet enderrocar pel cardenal
Richelieu al segle XVII. Un altre atractiu de Le Pays Cathare són els
àpats de la cuina càtara, que acostumen a resultar força suculents; l'únic
ingredient que hi falla és precisament la realitat històrica dels càtars, als
quals, les seves creences els induïen a la dieta exclusivament vegetariana i
de peix, així com a practicar sovint el dejuni; la carn la rebutjaven perquè
procedia de cosos generats a conseqüència d'una còpula sexual; en aquella
època, es creia que els peixos naixien espontàniament del mar, sense
aparellament; com és obvi, deurien ignorar que la reproducció de les espècies
vegetals, també és sexual. Així doncs, la cuina càtara és com si algú muntés
un restaurant musulmà on les especialitats de la casa fossin els guisats de
porc i els entremesos a base de pernil i embotit. Com a mostra d'aquest catarisme turístic, totalment
aliè al catarisme històric, hi posem com a mostra aquest text de Jaume
Castell del seu llibre Perquè mengem el que mengem2 les frases entre
parèntesi són els comentaris que ací hem considerat necessaris de fer: De fet, el departament de l'Aude i tot el Midi francès són una zona propera i amb força interès històric i paisatgísitc, ací, simplement fem una crida a no deixar-se entabanar per les falòrnies del catarisme turístic.
|
|
1 Dalmau Ribalta, Antoni: Els càtars. Barcelona : Editorial UOC , 2002 pàgina 100 2 Fàbrega, Jaume: La cultura del gust als Països Catalans. Tarragona : Edicions el Mèdol, 2000 |
|
2. MITES ESOTÈRICS DEL CATARISME 2.2.AL CASTELL DE MONTSEGUR S'HI CUSTODIAVA EL SANT GRAAL 2.3.EL CASTELL DE MONTSEGUR ERA UN TEMPLE SOLAR 2.8.LES FITXES DE PLOM DE MONTSEGUR Moltes de les visions que s'intenten donar de la realitat
càtara es troben infectades per doctrines esotèriques, sense cap fonament en
les proves documentals que ens han arribat dels càtars; la seva única base
acostuma a ser la imaginació, la ignorància, l'absència de mètode científic
d'alguns autors, les obres dels quals, però, acostumen a aconseguir èxits de
vendes, sovint, amb uns tiratges d'edició superiors, dissortadament, al de
les obres científiques sobre el tema. Ací passarem a analitzar alguns dels
mites esotèrics -eufemisme per no dir poca-soltades- que s'han difòs sobre
els càtars. La literatura esotèrica del catarisme, originada a mitjans del
segle XIX, ha arribat a publicar dos-cent títols entre 1970 i 19903.
El castell de Montsegur, refugi de càtars fugitius
de la repressió catòlica fins a la seva caiguda el 1244, és, en alguns casos,
identificat amb el castell de Montsalvat o Montsalvatge, on hi era guardat el
Graal, una creació literària de Wolfram von Eschenbach, un poeta alemany del
segle XIII, autor de Parzival, obra en què, al segle XIX, s'inspirà
Wagner per compondre la seva òpera Parsifal 4. Aquest mite té el seu origen en la
literatura ocultista francesa del segle XIX, en les obres d'Eugène Aroux
(1773-1859) i de Joséphin Peladán (1859-1918), fundador de la Rosa Creu
catòlica. Anteriorment, Claude Fauriel (1772-1844) havia situat a Provença
l'origen del Graal, tot i no relacionar-lo ni amb els càtars ni amb Montsegur;
el lligam entre Montsalvat i Montsegur fou establert pel compositor tolosà
Pierre-Barthélémy Gheuzi el 1900. Sobre aquesta tradició esotèrica, van
basar-se les obres del segle XX, clau en la difusió d'aquest mite: a)
Kreuzzug
gegen den Gral (Croada contra
el Graal), escrita el 1933 per Otto Rahn, que havia estat al Llenguadoc
durant la dècada de 1930 b) Études manichéenes et cathares publicada el 1952 per Déodat Roché c) Le sang de Toulouse: histoire albigeoise du XIIIè siècle de Maurice Magre (1931), aquesta és una obra d'inspiració poètica on, atribuint un significat esotèric al castell de Montsegur, en fa un dels llocs del cicle de la saviesa, i identifica Montsegur amb el castell del Graal. d) Sur le chemin du Saint-Graal, obra d'Antonin Gadal, erudit local d'Ussat dels Banhs. Malgrat els progressos de la historiografia, el mite
del graal càtar continua en les obres de Gérard de Sède (1974), Jean Markale
(1986) i en l'obra d'autor anglosaxó The Holy Blood and the Holy Grail.
Aquesta idea té la seva font en l'obra de Fernand
Niel Montsegur, temple et forteresse des cathares d'Occitanie, que,
per sorprenent que sembli, des de 1955 la col·lecció Que sais-je? de
les Presses Universitaires de France va reeditant contínuament, del
tot aliena a l'evolució de la historiografia sobre el catarisme5 . Niel hi defineix
Montsegur com un castell zodiacal i arriba a afirmar que es tracta d'un
temple maniqueu que va sobreviure a la cristianització. És veritat que la torre mestra del Castell de
Montsegur té les ballesteres orientades cap al punt de sortida del Sol al
moment del solstici d'estiu. Ara bé, l'actual castell és una construcció del
segle XIV, edificada, doncs, quan, per l'acció repressora de la Inquisició,
el catarisme ja havia estat erradicat d'Occitània. Per altra banda, si els
càtars atribuïen la creació del món material al Dimoni, com podien retre
culte a un element d'aquest món com ho és el Sol? Aquesta dama de l'aristocràcia occitana existí
realment; va nèixer entre 1155 i 1160, filla del comte de Foix Roger Bernat I
(1149-1188) i de Cecília de Besiers; els documents del IV Concili Laterà
(1215), celebrat per l'Església Catòlica on s'hi adoptare mesures de repressió
contra els heretges, donen a entendre que, aleshores, Esclarmonda ja era
morta. Esclarmonda va ser càtara i acabà esdevenint priora
d'una casa de dones perfectes; va protagonitzar una anècdota il·lustrativa de
la misogínia de l'Església catòlica: en un col·loqui celebrat a Pàmias
(1207), Esclarmonda va intentar prendre-hi la paraula per defensar el
catarisme, un representant de l'Església catòlica li va etzibar: Vinga,
senyora, torneu a la vostra filosa. No us escau de parlar en un debat com
aquest6. El
pastor protestant i escriptor Napoléon Peyrat (1809-1881) va construir el
mite d'Esclarmonda, com si ella hagués estat poc menys que la creadora del
catarisme, arribant a atribuir-li la reconstrucció de la ciutadella mística
de Montsegur, lloc on reposaria per sempre, enterrada en la gran cripta. Si
els càtars consideraven el cos com la presó en què el Dimoni té captives les
ànimes en el món material, impedint-los així de tornar al Cel, hauria tingut
sentit aquesta mena de mausoleu que descrivia Peyrat? Les grutes del Sabartés, Lombriva i Ussat dels Banhs
o Ornolac van ser utilitzades i forticades a l'Edat Mitjana, i havien estat
habitades en temps de la Prehistòria. Durant el primer terç del segle XX,
Antonin Gadal, Otto Rahn, Déodat Roché, els denominats antropofòsics
-seguidors de Rudolf Steiner-, els membres de la Rosa Creu de l'alta vall de
l'Arieja i tot un seguit de personatges ocultistes i esotèrics hi van
"descobrir" tota una sèrie de grafits i símbols, sovint dibuixats
per ells mateixos, que, comparant-los amb els objectes trobats a les
excavacions arqueològiques de Montsegur, duien a atribuir als càtars
filiacions pitagòriques, creences priscil·lianes, montanistes, mitraiques,
herències celtes, egípcies, etc, etc, etc. L'interès per aquestes grutes ve d'una fantasia
escrita per Napoléon Peyrat, segons la qual, càtars supervivents de la presa
de Montsegur haurien construït una "catedral" a la gruta de
Lombriva; cinc-cents membres d'aquesta comunitat van morir, segons Peyrat, de
fam, set i asfíxia el 1328 quan els croats i la Inquisició tancaren amb un
mur de pedra la sortida de la cova amb els càtars a dins. Per això, si més no
fins 1964, les guies turístiques més prestigioses consideraven la cova de
Lombriva com a lloc càtar 7.Certament,
en aquesta gruta hi ha restes d'ossos i de sepultures humanes, que, segons
els especialistes, daten del neolític, ara només cal esperar que els
esotèrics de torn hi trobin una prova per situar el moment de naixement del
catarisme. Aquest mite va ser inventat per Napoléon Peyrat,
creador també de l'epopeia d'Esclarmonda de Foix, i també el van recollir
Antonin Gadal, Otto Rahn i Dèodat Roché, vinculats al graal; per tant, totes
les explicacions mítiques acostumen a tenir punts de trobada. Va existir realment, es tractava d'una quantitat de
diners administrada per la comunitat religiosa instal·lada a Montsegur entre
1232 i 1244; en vistes a una ja previsible capitulació, una gran part
d'aquests diners fou evacuada de Montsegur el dia de Nadal de 1243 i amagada
en una gruta fortificada de Sabartès, al País de Foix; la vigília del dia de
les fogueres, uns càtars fugiren de Montsegur per intentar salvar-lo. El tresor càtar inventat pels esotèrics consistia en
tota una sèrie de coses com ara textos desconeguts de Plató -i per què no
totes les obres que va escriure Sòcrates?-, una versió de l'Evangeli de Sant
Joan no falsificada on s'hi contindria la veritable doctrina de Crist, un
llibre perdut de Flavi Josep -historiador jueu del segle I d. de J.C. a qui
s'atribueixen testimonis sobre la vida de Jesús-, documents incòmodes per a
Blanca de Castella, reina de França i, com era d'esperar, el Graal i tot;
també hi ha qui remonta aquest tresor a la destrucció del Temple de Salomó o
el relaciona amb els templers. Segons el nostre ja conegut Peyrat, aquest
tresor s'havia de trobar en un soterrani existent al cim de Montsegur, on,
com és lògic, també hi hauria la tomba d'Esclarmonda, al qual s'accedia en
època dels càtars baixant-hi des de la torre mestra per una enrevessada
escala de tres mil esglaons. Des de finals del segle XIX, hi ha qui, per tal
de trobar aquest famós tresor, ha fet excavacions, amb explosius i tot8. A
principis de la dècada de 1960, pel Llenguadoc va circular la llegenda,
encara viva i del tot falsa, que a finals del segle XIX, hauria trobat un tresor
càtar a Renas (Rasès) mossèn Berenguer Saunière, gràcies al qual, va poder
viure en l'opulència i deixar una bona herència a la seva majordoma. Les esteles discoïdals són monuments monolítics
funeraris constituïts per un peu o base, coronat per un disc obrat de pedra;
n'hi ha a tot arreu del món i se n'han construït en totes les èpoques
històriques. Com que n'hi ha moltes al Lauragès, una comarca on el catarisme
hi estigué força arrelat, Déodat Roché, a aquestes alçades, un altre conegut
nostre, va afirmar el 1943 que es tractava de monuments càtars; naturalment,
Roché no deuria preguntar-se mai com era que d'esteles d'aquestes també n'hi
havia en llocs on no es va donar el catarisme, o bé per què s'havien
construït en època posterior als càtars i, finalment, per quin motiu no les
hauria enderrocades la Inquisició al segle XIII, en la seva repressió de
l'heretgia 9. A partir de 1963, les excavacions de Montsegur van
descobrir objectes d'ús comú entre els col·lectius que, durant les diferents
èpoques de la història, hi han habitat. Entre les datables a l'Edat Mitjana,
hi ha una gran quantitat de fitxes o discos de plom, que algú ha identificat
amb signes que identificaven els membres d'un mateix grup secret. Anne Brenon
ho troba versemblant perquè, al capdevall, els càtars refugiats a Montsegur
vivien en la clandestinitat i bé havien d'evitar que hi entrés algú a fer-hi
d'espia. Ara bé, els motius decoratius d'aquestes fitxes no responen pas a
les creences càtares perquè apareixen també en llocs on no va existir el
catarisme10. Si, ho han llegit bé, ací ens referim al país asiàtic dels lames, ocupat per la Xina en temps de Mao Zedong. Segons aquesta llegenda, els inquisidors van perseguir els càtars fins al Tíbet, on van ser exterminats tots -certament, quan la Inquisició perseguia algú, s'hi posava del tot-. Aquest relat -per denominar-lo d'alguna manera- es basa en la idea de Maurice Magre -un dels de la colla del Graal, com abans s'ha exposat- proposada als anys trenta, segons el qual, el catarisme havia tingut una influència oriental, budista per ser més exactes. A més, el batlle de Sant Joan d'Aigas-vivas havia vist al cim de Montsegur, en una cova excavades tres homes vestits que semblaven xinesos -bé, potser eren agents a les ordres de Fu Manxú-; per altra banda, entre 1850 i 1870 va circular la llegenda que a Montsegur s'hi havia trobat un llibre xinès, relligat en pergamí i amb una pàgina il·lustrada. En fi, sobren comentaris.11 Avui dia, pot haver-se difòs la idea que un tipus determinat de creu era el símbol dels càtars. Això és del tot impossible per una raó molt senzilla: els càtars creien que Jesús havia dut a terme la seva missió redemptora no pas morint a la Creu, fet que arribaven, fins i tot, a negar, sinó ensenyant la doctrina de rebuig al món material. En conseqüència, els càtars rebutjaven el símbol de la Creu, per això, entre els historiadors seriosos, els càtars, en alguna ocasió, han estat definits com a cristians sense creu.
|
|
3 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 105 4Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 105 5 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 107 6 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 108 7 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 108 8 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 109 9 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 110 10 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 111 11 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgina 111 |
|
3.3 LA REACCIÓ CATÒLICA CONTRA EL CATARISME 3.3.2.LA CROADA ANTI-CÀTARA DE 1209 3.3.3.LA LLUITA CONTRA SIMÓ DE MONTFORT 3.3.4.LA REPRESSIÓ DEL CATARISME DURANT EL SEGLE XIII El catarisme és una confessió cristiana difosa, des
del segle X fins al XV, amb fluxos i refluxos, per l'Àsia Menor, els Balcans,
el nord d'Itàlia, Occitània, Renània, Xampanya i Catalunya; així doncs, el
catarisme s'estengué per tota la Cristiandat, tant en l'àmbit occidental
llatí, com en l'àrea oriental bizantina ortodoxa. A nivell doctrinal, el cristianisme càtar, tal com
ho explica Anne Brenon 12,
es caracteritza per una concepció dualista, basada en l'existència de dos principis
independents -el Bé i el Mal-, responsables de dues creacions. El principi
del Bé -Déu- dugué a terme la creació veritable: la de les coses que són
realment, ço és, el Cel i els esperits, que no poden corrompre's ni
destruir-se. Per la seva banda, la creació perpetrada pel principi del Mal
-el Dimoni- és la il·lusòria: la del món material, visible, inestable, on tot
hi està sotmès a la corrupció, a la mort, al desordre, al sofriment, a la
violència. El Dimoni, com que és incapaç de proporcionar a les seves
criatures una naturalesa incorruptible, va necessitar usurpar una part de la
creació veritable, de la qual la seva no és sinó un succedani grotesc, i,
recorrent a l'engany i a la violència, va aconseguir fer caure uns quants
esperits dins del món material, perquè, quedant-hi atrapats, li donessin
vida. El rebuig al món material, creat pel Dimoni, duia
els càtars a propugnar un ideal de pobresa, castedat i alimentació
vegetariana. Tanmateix, com que els cristians dualistes no admetien la idea
catòlica del lliure albir, segons la qual, la pràctica del pecat o de la
virtut resulta sempre d'una elecció voluntària de l'esperit, els càtars
consideraven la seva estricta moral practicable només per aquelles ànimes
arribades a un estat de puresa; els esperits encara no prou purs, queien
inevitablement en el pecat, i havien de seguir, una altra vegada, el cicle de
reencarnacions, fins que, un cop alliberats de la corrupció, haguessin
esdevingut capaços de rebutjar el món material, i poder entrar al Cel,
després d'haver patit la darrera reencarnació. El dualisme, per altra banda, també duia a
considerar satànic l'Antic Testament, on s'hi narra la creació del món per
Jahvé, identificat pels càtars amb el Dimoni. Per això, els albigesos només
admetien com a textos sagrats el Nou Testament i els llibres sapiencials de
l'Antic -l'Eclesiastés, l'Eclesiàstic, els Salms, els Proverbis i els
Càntics-, i els difonien traduint-los a la llengua vulgar, mentre que
l'Església Catòlica, la Bíblia només la tenia en llatí. Els orígens del cristianisme dualista, observable a
Orient i a Occident des de finals del segle X, no són gaire coneguts.
Tradicionalment, s'havia considerat els càtars com a resultat de la difusió
entre grups cristians de les doctrines de Manes, filòsof persa del segle III
d. de J.C., basades en la confrontació dels principis del Bé i del Mal, d'ací
que alguns escriptors catòlics denominessin maniqueus els càtars;
segons aquesta visió tradicional, el coneixement de la filosofia maniquea
hauria originat grups de cristians dualistes, com serien els paulicians,
establerts a Tràcia i Macedònia al segle VIII, i els bogomilites búlgars de
finals del segle X, antecessors directes dels càtars o dualistes occidentals.
Aquesta idea, recollida per Rafael Dalmau el 196014 , darrerament, l'ha qüestionada Anne Brenon 15 basant-se en la manca de proves sobre el
coneixement de les obres de Manes pels càtars, l'única font doctrinal dels
quals era el Nou Testament, i considerant el dualisme no pas com una
influència aliena -de Manes o Zoroastre- sinó com una de les possibles
respostes a un important problema teològic cristià: com pot existir el Mal al
món, si Déu és bo?. Per altra banda, la simultaneïtat de l'aparició del
cristianisme dualista a Bulgària i a l'àrea occidental -Itàlia, Occitània,
Renània i Xampanya-, posada de manifest per Brenon, deixa en suspens la visió
de Paul Labal 16
de veure el catarisme com
el resultat de la difusió a Occident d'una doctrina oriental, com era el
bogomilisme. Així doncs, Brenon, considerant impossible aportar
una resposta definitiva al tema, es limita a establir la hipòtesi del
catarisme com a una antiga forma de creença, sorgida durant els primers temps
del cristianisme, que, en unes circumstàncies favorables, va reviscolar,
d'una manera simultània, a Orient i a Occident vers l'any 1000. Occitània no fou ni el bressol del catarisme ni
l'única regió de la Cristiandat llatina on s'hi donà aquest tipus de creença;
ara bé, només a la Gàl·lia meridional i a Llombardia, hi arrelà l'Església
càtara, dita també, per això, albigesa, la qual va poder estructurar-hi els
bisbats de Tolosa, Albí, Carcassona, Agen i Llombardia, esmentats a les actes
del concili càtar celebrat el 1167, a Sant Fèlix de Caramany, no gaire lluny
de Tolosa, en presència de Niketas, bisbe càtar de Constantinoble. A França i a Renània, el catarisme no va poder
consolidar-s'hi a causa de la decidida reacció anti-herètica de l'Església,
dels poders laics i, fins i tot, del poble 17. Així, a Soissons, una multitud assaltà la presó on
hi estaven tancats uns pagesos, sospitosos d'heretgia, per linxar-los, com a
Colònia el 1114, on, anys més tard, el 1163, els magistrats de la ciutat
enviaren a la foguera uns heretges que els havia lliurat el bisbe; a Vézelay,
el 1167, el poble demanà el suplici de la foguera per a uns heretges
presoners de l'abat. Segons Paul Labal, aquest fracàs de l'heretgia al
nord fou degut a un ferm adoctrinament catòlic per part dels clergues locals,
molt ben formats en el coneixement de la teologia, la moral i les Escriptures
a les prestigioses escoles catedralícies de Chartres, Laon, Reims, Autun,
Orleans i Paris, mentre que a Occitània, no hi havia cap centre d'estudis que
s'hi pogués comparar. Per altra banda, a l'àrea septentrional, hi hagué una
indestructible solidaritat entre els poders laics i l'Església; així, el rei
Lluís VIII de França ajudà el seu germà l'arquebisbe de Reims en la lluita
contra els heretges de la seva arxidiòcesi, com també, el comte de Flandes va
perseguir els càtars dels seus dominis. Davant d'aquesta situació, segons exposa Paul Labal,
molts càtars francesos, flamencs o renans emigraren a Occitània i Llombardia,
on l'Església càtara hi podia actuar amb llibertat. En aquests territoris,
les circumstàncies polítiques i eclesiàstiques del moment hi impediren
l'actuació dels mecanismes socials que a França, Renània i Flandes hi havien
avortat l'arrelament de l'heretgia. En primer lloc, la solidaritat entre els poders
laics i l'Església no va donar-se a Occitània. L'aplicació radical de la
reforma eclesiàstica duta a terme, a finals del segle XI, pel papa Gregori
VII, tendent a separar l'Església del domini laic, va fer que a Occitània, al
contrari de França, el nomenament de càrrecs eclesiàstics es realitzés sense
cap mena d'intervenció dels laics; així, no havent-hi contactes entre els
poders nobiliaris i els clericals, foren freqüents els conflictes entre les
autoritats eclesiàstiques i els grans senyors: el comte Ramon VI de Tolosa
(1194-1222) va estar en pugna permanent amb els bisbes de Carpentras, Vaisson
i Agen, com també amb els abats de Moissac, Montalbà i Sant Gil; Ramon Roger
Trencavelh s'enfrontà repetidament amb l'abat de La Grassa, a les Corberes,
igual com el comte de Foix entrà en conflicte amb l'abat de Pàmies; per altra
banda, els petits clans aristocràtics -els castellans de la regió de la
Muntanya Negra, o del massís de les Corberes, al límit amb Catalunya- disputaren
a l'Església el control dels delmes de les parròquies dels seus dominis. En segon lloc, seguint Labal18, l'Església catòlica no va disposar a Occitània d'una organització eficaç;
així, la diòcesi de Tolosa era un territori immens, on hauria calgut
l'actuació d'equips actius de clergues, que el bisbe no va poder estructurar
a conseqüència de la manca de mitjans, provocada perquè nobles laics havien
acaparat els delmes de les parròquies. Per altra banda, l'atractiu, a
Occitània, de l'Església càtara entre les dones fou, en gran part, per
l'absència de monestirs, o convents, femenins a les diòcesis de Sant Bertran,
Sant Lazier, Agen, Carcassona o Tolosa; així, quan, en una família nombrosa,
es decidia encomanar una filla a una institució religiosa per alimentar-la i
l'educar-la, calia recórrer, gairebé sempre, als càtars, entre els quals, les
dones podien accedir també a la categoria de clergues. En tercer lloc, va produir-se la disgregació del
poder tolosà, assenyalada per Paul Labal, iniciada arran de la partida cap a
Terra Santa del comte Ramon IV el 1096; el 1177, el comte Ramon V, del tot
fidel al catolicisme, escrigué al capítol del Císter, demanant ajuda per
combatre l'heretgia als seus dominis, cosa que ell es veia incapaç de fer.
Aquesta impotència del comte resulta comprensible: a finals del segle XII i
principis del XIII, al comtat de Tolosa, hi existien vescomtats independents
-Nimes, Agde, Montpeller o Narbona-, com també escapaven al poder del comte
dominis de bisbes i abats; a més, algunes ciutats havien aconseguit
constituir-se en règim comunal, ço és, en autogovern municipal al marge de
qualsevol altre tipus d'autoritat, com fou el cas de Tolosa, Montalbà, Sant Antoní,
Gaillac, Muret, Carcassona, Montpeller, Narbona i Nimes, els governs
municipals de les quals, per marcar la seva independència respecte dels
senyors i de l'Església, protegien tots els seus habitants, encara que
poguessin ser heretges.
A Occitània, l'arrelament del catarisme durant els
segles XII i XIII no va significar-hi pas la conversió massiva de la gent a
la fe dualista, sinó la perpetuació d'una situació de coexistència de les
dues esglésies cristianes rivals -la catòlica i la càtara-.En aquella època,
hi hagué unes quantes persones identificades clarament amb una de les dues
opcions religioses, mentre que la majoria de la gent mostrava, sense
decantar-se mai en exclusiva per una de les dues esglésies, una actitud
eclèctica, buscant només algú que els oferís un exemple de vida cristiana,
d'acord amb les seves exigències espirituals, insatisfetes sovint per
l'Església catòlica, allunyada dels ideals evangèlics a causa de la seva
riquesa i poder, i representada, sovint, per uns sacerdots ignorants, ineptes
i dissoluts, incapaços, gairebé sempre, de rebatre els arguments dels
predicadors càtars; els quals, a més d'estar dotats d'una bona formació
teològica, per la seva pobresa material, donaven exemple de vida evangèlica.
Així, a Occitània, segons explica Labal, l'Església càtara va poder funcionar
amb total llibertat, i els seus adeptes podien integrar-se, sense cap
problema, a la societat, tal com es desprèn de les actes del concili catòlic
de Tours (1163), on es condemna els qui acullin heretges a les seves terres o
hi tinguin relacions comercials. La carta enviada, el 1177, per Ramon V de Tolosa al
capítol del Císter, demanant ajuda per combatre els heretges, va dur a la
missió en terres occitanes del llegat papal Pere de Pavia i de l'abat de
Claravall, Enric de Marcy, sense cap resultat tangible. Per això, al Tercer
Concili de Letrà (1179), potser a instigació del mateix Enric de Marcy 21,
els pares conciliars començaren a considerar la possibilitat d'una expedició
armada contra el país on les autoritats locals no perseguien els heretges.
Aquesta idea pot deduir-se també del menyspreu de certs clergues francesos
envers Occitània: Enric de Marcy el 1178 féu tots els possibles per evitar
que el nomenessin bisbe de Tolosa, i el clergue Esteve de Tournai felicità el
seu amic Joan Bellesmans perquè l'havien investit bisbe de Lió, i no de
Narbona. A la primavera de 1206, a Montpeller, el legats
papals, decebuts pel fracàs de la seva missió, es trobaren dos clergues
castellans: Dídac, bisbe d'Osma, i el vice-prior d'aquesta seu, Domènec
Guzman, la idea dels quals fou lluitar contra els càtars no pas mitjançant la
reforma de l'Església, tal com pretenien els cistercencs, sinó predicant des
de l'exemple de la pobresa; així, Dídac i Domènec recorregueren les zones on
el dualisme hi era més fort, seguint els mètodes d'actuació dels predicadors
càtars i valdesos, ço és, prescindint de luxes i comoditats i vivint pobrament,
buscant sempre la polèmica amb dirigents càtars com ara els diaques Ponç
Jordà i Arnau Arrufat, o Guilabert de Castres, bisbe de Tolosa. Els èxits de Dídac i Domènec es limitaren, però, a
certes conversions puntuals. Erradicar el catarisme, tal com es proposaven
aquests predicadors castellans, era impossible mentre l'Església càtara
pogués actuar amb llibertat, difonent la seva doctrina, amb la qual cosa,
contrarestava l'evangelització catòlica i impedia, doncs, una conversió
massiva dels heretges. Arran d'aquesta constatació, al mateix temps que els
cistercencs desenvolupaven la seva missió, el papa Innocenci III va començar
a fer gestions per predicar la Croada contra Occitània.
EL 1204, poc després de la primera crida del Sant
Pare al rei Felip II August de França per dirigir una croada contra els
càtars, desestimada pel monarca francès, urgit més pel conflicte amb el rei
anglès Joan Sense Terra, Pere el Catòlic, acabat de casar amb Maria de
Montpeller, acudí a Roma, on Innocenci III el coronà solemnement, així, el
rei d'Aragó-Catalunya esdevenia vassall de la Santa Seu, a la qual es
comprometia a pagar un tribut. Amb aquest gest, Pere el Catòlic pretenia
protegir els seus dominis de l'atac d'una possible croada; per la seva banda,
el Sant Pare, recelós de l'actitud del rei català envers els prínceps
occitans sospitosos de tolerar l'heretgia -o, fins i tot, de practicar-la-,
no va voler conferir mai el comandament de la croada a Pere el Catòlic, sinó,
únicament, assegurar-se que no s'hi oposés; segurament per guanyar-se el
favor papal, Pere el Catòlic i el seu germà Alfons II comte de Provença
prengueren mesures contra els càtars provençals. El 1207, al mateix temps que Innocenci III renovava
les crides a la croada contra els heretges, adreçades ara no sols al rei de
França, sinó també al duc de Borgonya i als comtes de Nevers, de Bar i de
Dreux, entre d'altres, el legat papal Pere de Castelnau va dictar sentència
d'excomunió contra Ramon VI, ja que el comte de Tolosa no havia acceptat els
estatuts de pau, proposats pel legat, on s'obligava els barons occitans a no
admetre jueus a l'administració dels seus dominis, a retornar els béns
espoliats a l'Església, i, sobretot, a perseguir els heretges. Arran de
l'excomunió, Ramon VI, el gener de 1208, va tenir una entrevista amb Pere de
Castelnau a Sant Geli, força tempestuosa i conflictiva, de la qual no va
sortir cap acord. A la primavera de 1209, arribaren a la rodalia de
Lió, els exèrcits croats, compostos per barons francesos sota direcció del
legat papal Arnau d'Amaurí. El comte Ramon VI, per evitar un atac contra els
seus dominis, acudí a Valence, va manifestar-hi la seva obediència als legats
papals, acceptant de sotmetre's a una cerimònia de penitència pública,
celebrada a Sant Geli, i es féu croat. El juliol de 1209, els croats assetjaren Besiers,
ciutat abandonada pel vescomte Trencavelh, retirat a Carcassona, i pel bisbe,
que intentà negociar amb els assetjadors. En aquesta situació, els dirigents
ciutadans decidiren resistir, amb la creença que així podrien aconseguir un
règim comunal, com el vigent a Tolosa des de 1189. Els croats prengueren
Besiers i hi perpetraren una matança general, fins i tot entre els catòlics;
quinze anys després, el record d'aquests fets inspirà el cronista cistercenc
Cessari d'Heisterbach de posar en boca del legat papal Arnau d'Amaurí, en el
moment d'ordenar l'entrada a Besiers, la frase Mateu-los tots, i Déu,
després, ja sabrà conèixer els seus22 .
La massacre de Besiers i l'espoliació dels
Trencavelh per Simó de Montfort van crear entre els poders occitans un
sentiment de rebuig a la croada. Així, el 1209, poc després de la caiguda de
Carcassona, Ramon VI i els cònsols de Tolosa van negar-se a lliurar a Arnau
d'Amaurí els càtars refugiats a la ciutat, llavors, el legat va pronunciar
una nova sentència d'excomunió contra Ramon VI i va llençar un interdicte contra
la ciutat de Tolosa. En el conflicte polític i religiós occità, Pere el
Catòlic, mai favorable ni tolerant envers els càtars, va intervenir-hi per
defensar aquells dels seus vassalls amenaçats per la rapinya de Simó de
Montfort. El baró francès, tot i haver pactat el matrimoni de la seva filla
Amícia amb el fill de Pere el Catòlic, Jaume -el futur Jaume I (1213-1276)-,
continuà atacant els vassalls llenguadocians del rei català. Per la seva
banda, Pere el Catòlic buscava mesures de reconciliació, i així, el 1211, va
ocupar el castell de Foix amb la promesa de lliurar-lo a Simó de Montfort,
només si es demostrava que el comte era hostil a l'Església. A principis de 1213, Innocenci III, rebuda la queixa
de Pere el Catòlic contra Simó de Montfort per impedir la reconciliació,
ordenà a Arnau d'Amaurí, esdevingut arquebisbe de Narbona, negociar amb Pere
el Catòlic i iniciar la pacificació del Llenguadoc. Tanmateix, al sínode de
Lavaur, al qual hi acudí el rei català, Simó de Montfort va rebutjar la
conciliació i es pronuncià per la deposició del comte de Tolosa, malgrat
l'actitud de Ramon VI, favorable a acceptar totes les condicions de la Santa
Seu; en resposta a Simó, Pere el Catòlic es declarà protector de tots els
barons llenguadocians amenaçats i del municipi de Tolosa.
El 1216, a la cort de París, Simó de Montfort va
retre homenatge al rei Felip II August de França com a duc de Narbona, comte
de Tolosa i vescomte de Besiers i Carcassona. Fou, tanmateix, un domini
efímer. El 1217, esclatà al Llenguadoc una revolta dirigida per Ramon el Jove
-el futur Ramon VII de Tolosa (1222-1249)-, que culminà en la mort de Simó
-el 1218- i en el retorn a Tolosa de Ramon VI, pare de Ramon el Jove. Semblava, doncs, que la derrota de Muret havia de
ser només un fet episòdic, sense conseqüències en el desenvolupament històric
posterior d'Occitània. Ara bé, el 1226, el pontífex Honori III (1216-1227)
dictà sentència d'excomunió contra Ramon VII; a més, es predicà una nova
croada, dirigida ara pel rei Lluís VIII de França (1223-1226), a favor del
qual, Amalric, fill de Simó de Montfort, havia renunciat als seus dominis
occitans. Ramon VII va poder vèncer la croada, que acabà amb
la mort de Lluís VIII a Montpensier el 1226. Tanmateix, veient la represa de
la Casa de Tolosa com a causa del reviscolament del catarisme, palpable
durant els anys vint del segle XIII, al concili de Montpeller (1224), els
bisbes occitans s'havien manifestat del tot contraris al reconeixement per la
Santa Seu de Ramon VII com a legítim comte de Tolosa; a més, el papa Gregori
IX (1227-1241) prohibí als comerciants de Tolosa d'acudir a les fires de
Xampanya; per tot això, Ramon VII hagué d'acceptar a Meaux -Xampanya- la pau
que li fou imposada: casar la seva única filla i hereva, Júlia, amb Alfons de
Poitiers, germà de Lluís IX de França (1226-1270), establint que si Alfons
moria sense descendents, Tolosa s'integraria al domini reial francès. Ramon VII va intentar contraure nous matrimonis per
tal de tenir un descendent i evitar l'aplicació de la pau de Meaux, com féu,
el 1239, negociant el seu casament amb Sança, filla de Ramon Berenguer V de
Provença, enllaç que no va poder dur-se a terme per l'oposició de la Santa
Seu. Així, no havent reeixit cap d'aquests projectes matrimonials, quan morí
Ramon VII, el 1249, el comtat de Tolosa fou governat per Alfons de Poitiers
(1249-1271), i, a la seva mort, sense descendència, el territori tolosà va
integrar-se als dominis del rei Felip III de França. El comte Sanç, tutor del rei Jaume I
d'Aragó-Catalunya (1213-1276), fill de Pere el Catòlic, i el comte Ramon
Berenguer V de Provença (1209-1245), fill d'Alfons II (1196-1209), tots dos
menors d'edat, havia col·laborat en la revolta de Ramon el Jove el 1217; ara
bé, la reacció del papa Honori III, amenaçant d'excomunicar Jaume I i de
predicar la croada contra els seus regnes, obligà Sanç a abandonar la
regència, la qual cosa va consolidar les posicions dels barons catalans i
aragonesos partidaris d'acceptar la política papal a Occitània, i el 1226, no
s'ajudà Ramon VII contra la croada dirigida per Lluís VIII de França. Jaume I, arribat a la majoria d'edat vers 1228, centrà la seva política en la conquesta de territoris a l'Islam -el 1229 s'apoderà de Mallorca, i, el 1238, de València- mentre que a Occitània procurà de no enfrontar-se mai a la Santa Seu, per no trobar-se mai en la situació equívoca del seu pare a Muret: ser un rei cristià lluitant contra una croada. Així, seguint aquesta directriu política, tot i haver intentat el 1239 aconseguir que Ramon VII pogués casar-se amb Sança de Provença, a la mort del seu cosí germà Ramon Berenguer V (1249), va permetre que el comtat passés a Beatriu, filla del comte mort, casada amb Carles d'Anjou, germà de Lluís IX. En els afers occitans, el rei de França sempre comptava amb el suport papal, com a garant de l'extirpació de l'heretgia, la qual, malgrat la presa del castell de Montsegur (1244), refugi dels càtars perseguits, i de la mort a la foguera de molts adeptes de la fe dualista, no pogué considerar-se eradicada d'Occitània fins al moment de la captura, el 1321, de Guillem de Belibasta, el darrer perfecte conegut; així doncs, Jaume I s'havia estimat més evitar un conflicte amb Lluís IX, que no pas reclamar el domini sobre Provença que, com a parent masculí més proper a Ramon Berenguer V podia correspondre-li, atès el precedent de 1166, en què, mort Ramon Berenguer III de Provença, deixant una filla, Dolça, el comtat havia passat a Alfons el Cast. |
|
12 Brenon, Anne:El veritable rostre dels càtars Pròleg: Jordi Ventura; trad: Marta Santandreu. Barcelona, Proa-Pagès editors, 1998. 416 pàgs 22 cms. Títol original :Le vrai visage du catharisme. Pàg 85 13 Brenon, Anne:El veritable rostre dels càtars. 14 Dalmau i Ferreres, Rafael:L'heretgia
albigesa i la batalla de Muret Barcelona, Dalmau Editors, 1996, 2ª edició de
la 2ª reimpressió. (Episodis de la Història, 8) 18 Labal, Paul:Los cátaros:herejía y crisis social. Pàgs 119-125 19 Ventura, Jordi: pròleg a la traducció catalana de
Brenon, Anne: Le vrai visage du catharisme 22 Labal, Paul:Los cátaros:herejía
y crisis social pàg 157 |
|
Ací volem recomenar la lectura d'unes determinades obres, útils per comprendre què va ser realment el catarisme 24. Adroer i Tasis, Anna M.; Català i Roca Pere. Càtars i catarisme a Catalunya. Barcelona : Rafael Dalmau Ed. (Nissaga, núm 12), 1996 Albert i Corp, Esteve. Arnau de Castellbó. Andorra la Vella : Pirene, 1983 Brenon, Anne. El veritable rostre dels càtars.Creences i estil de vida. Pròleg de Jordi Ventura : "Càtars i catarisme a Catalunya". Lleida : Pagès / Barcelona: Proa, 1998 Dalmau i Ferreres, Rafael. L'heretgia albigesa i la batalla de Muret. Barcelona : Rafael Dalmau Ed, 1960, reeditat el 1996 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars. Barcelona : Editorial UOC, 2002 Escura i Dalmau, Xavier. Crònica dels càtars. El somni occità dels reis catalans. Barcelona : Signament, 1996 Nelli, René Diccionari del catarisme i les heretgies meridionals. Ciutat de Mallorca : J.J. de Olañeta, 1997. Ventura, Jordi. Pere el Catòlic i Simó de Montfort. Barcelona : Aedos, 1960, reeditat el 1996. Ventura, Jordi. Alfons el "Cast". El primer comte-rei. Barcelona : Aedos, 1961 Ventura, Jordi. Els heretges catalans. Barcelona : Biblioteca Selecta, 1963 |
|
24 Dalmau Ribalta, Antoni. Els càtars Barcelona : Editorial UOC, 2000 pàgines 167-173 |