|
|
CRISTÒFOR COLOM ERA CATALÀ. ANÀLISI D’UNA TEORIA PER TORNAR A MITES I LLEGENDES |
|
MENÚ 2.LES
TEORIES SOBRE L’ORIGEN CATALÀ DE COLOM 3.UNA
VALORACIÓ SOBRE AQUESTES TEORIES |
|
A Catalunya, es troba
força difosa la idea que Cristòfor Colom, considerat el Descobridor
d’Amèrica, segurament, i amb tota probabilitat, era català. Ací ens proposem fer una
anàlisi de la credibilitat que, des d’un punt de vista racional i científic,
puguin tenir les teories sobre el possible origen català de Colom. |
|
2.LES TEORIES SOBRE L’ORIGEN CATALÀ DE COLOM Els
orígens de la creença que Colom era, o podia ser, català es remunten al segle
XVIII; Pere Serra i Postius situà el naixement de Colom al Genovesat però
considerà que el seu cognom era català; Serra no va aportar pas cap prova que
avalés la seva opinió. Posteriorment, Francesc Carreras i Candi (1862-1937) va
descobrir un document adreçat als cònsols de mar dels ports catalans datat el
1473 on se’ls avisava de la presència d’un corsari anomenat Colom, que
Carreras va identificar amb el futur descobridor d’Amèrica; partint d’aquesta
base, el 1927 l’estudiós peruà Luis Ulloa va establir l’existència d’un tal
Joan Baptista Colom i Mont-ros (o Torroja), un català del Principat que
hauria lluitat contra Joan II durant la guerra civil catalana de 1462-1472 en
què s’enfrontaren, per una banda, els pagesos contra els senyors i, per
l’altra, la Generalitat de Catalunya contra el rei Joan II (1458-1479), pare
i predecessor de Ferran II el Catòlic (1479-1516); segons Ulloa, aquest Joan
Baptista Colom era Cristòfor Colom, el qual, doncs, s’hauria canviat el nom. A
partir de l’exposició de la tesi d’Ulloa, s’han anat exposant teories sobre
l’origen català de Colom, d’entre les quals assenyalem els següents: a) Colom era fill
d’una distingida família barcelonina (Josep Porter) b) Colom va nèixer a
l’illa de Gènova, situada a la desembocadura de l’Ebre, idea defensada per
l’erudit tortosí Bayarri c) Colom era
originari del barri de Gènova, situat a Mallorca (Aran Ferrer) d) El lloc d’origen
de Colom era Terra Rubea, lloc que s’identifica amb Torroja de Segarra
(idea de M.T. Bagué) e) Colom era
eivissenc (Nito Verdera) f) Colom va nèixer a
Felanitx, aquesta idea presenta dues variants: o bé considerar Colom parent
del dirigent agermanat Joanot Colom, o bé afirmar que Colom era fill
il·legítim de Carles de Viana, i, doncs, nebot natural de Ferran II el
Catòlic g) Cristòfor Colom
era, en realitat, Joan Colom i Bertran, de la família dels Colom de Barcelona
Cardona; a més, els viatges de Colom a Amèrica foren una empresa organitzada
i finançada per la Corona d’Aragó. Posteriorment, persones al servei de
Castella feren desaparèixer tots els testimonis de l’origen català de Colom i
de la participació catalano-aragonesa en el Descobriment, per així
apropiar-se del domini colonial d’Amèrica en detriment de la Corona d’Aragó.
(Jordi Bilbeny) |
|
3.UNA VALORACIÓ SOBRE AQUESTES TEORIES Tal com es veu a primera vista, les diferents teories sobre l’origen català de Colom no es complementen pas sinó que es contradiuen; qui en prengui una com a vertadera ha de rebutjar totes les altres com a falses; si Colom era barceloní, aleshores no era pas eivissenc, si va nèixer a Felanitx no va nèixer pas a Torroja de Segarra, etc. Cada nova teoria ha desmentit les anteriors, per tant des dels temps de Luis Ulloa no s’ha progressat gens en l’establiment de la vertadera identitat de Cristòfor Colom. Un altre fet a
tenir en compte és el silenci de les autoritats; partint de l’exposició d’Ulloa
el 1927, les teories sobre el possible origen català de Colom aparegudes
durant els darrers gairebé vuitanta anys no han fet pas variar l’opinió dels
principals estudiosos de considerar Colom genovès, tal com es pot comprovar
llegint qualsevol llibre que tracti de Colom o, simplement, consultant
l’article que la Gran Enciclopèdia Catalana li dedica; ni tan sols sembla que
s’hagi generat un debat entre els historiadors especialitzats en el tema.
Així per exemple, la darrera de les teories sobre el Colom català, l’exposada
per Jordi Bilbeny als seus llibres Brevíssima relació de la destrucció de
la història. Arenys de Mar, Els Llibres del Set-ciències, 1998 i La
descoberta catalana d’Amèrica. Una reflexió sobre la manipulació de la
història. Granollers, Gargot, 1999 no ha estat pas debatuda entre els
especialistes, tot i que proposa fets que, de ser admesos, revolucionarien
les idees acceptades fins ara sobre Colom i el Descobriment. El silenci de les
autoritats sempre té un significat negatiu; els científics no tenen pas
l’obligació de debatre qualsevol idea que algú exposi sobre la seva
especialitat; per tant, si consideren que alguna suposada teoria novedosa és,
en realitat, un disbarat sense cap ni peus, no es prenen pas la molèstia, ni
tan sols, de refutar-la; senzillament, la ignoren. Anys enrera, algú va
proposar Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) com al veritable autor de Curial
e Güelfa, novel·la de cavalleries considerada obra d’un escriptor anònim
del segle XV. Aquesta teoria va ser descartada en comprovar-se que el
manuscrit original del Curial e Güelfa estava escrit amb una tinta que
va deixar de fabricar-se al segle XVIII, abans, doncs, del naixement de Milà
i Fontanals. Si es va arribar a fer l’anàlisi del manuscrit, amb els costos i
riscos que això significava, és perquè la tesi proposada deuria semblar prou
sòlida com per plantejar el dubte, altrament, s’hauria ignorat, tal com ha
passat amb una idea formulada durant la dècada dels 90 d’atribuir el Tirant
lo Blanc a Joan Roís de Corella i no pas a Joanot Martorell. En fi, què
passaria si ara algú “demostrés” que La Plaça del Diamant és obra de
Salvador Espriu? Podem concloure,
doncs, que cap de les tesis sobre el possible origen català de Colom no s’ha
considerat prou sòlida, ni tan sols per debatre-la. Per posar un
exemple de la poca fiabilitat de les teories del Colom català, exposarem les
crítiques que, recentment, han rebut les abans esmentades tesis de Jordi
Bilbeny. En el seu article Creació,
història oficial i histèria sagrada, publicat al número 284 (Octubre del
2003) de l’Avenç, revista especialitzada en història, Miquel Izard,
durant molts anys professor d’història d’Amèrica a la Universitat de
Barcelona, va considerar les teories de Bilbeny, base del documental
projectat al cinema L’apropiació del descobriment d’Amèrica: una
conspiració d’estat? dirigit per David Grau, com a incongruents i sense
base. No ha estat
aquesta, però, l’única crítica a Bilbeny; al número 1.023 (20-26 de gener del
2004) de la revista El Temps Francesc Albardaner i Llorens, hi ha
publicat un article que duu el significatiu títol de Les fal·làcies
històriques de Jordi Bilbeny. Aquestes són les objeccions d’ Albardaner a
les teories de Bilbeny: a) No resulta
sostenible la identificació de Cristòfor Colom amb Joan Colom i Bertran,
membre d’una família de banquers ennoblits de Barcelona que, durant la Guerra
Civil de 1462-1472 va lluitar amb la Generalitat contra Joan II. En realitat,
Joan Colom i Bertran va morir el 1488, a una edat segurament força avançada
perquè el seu naixement pot situar-se entre 1413 i 1417 b) Bilbeny situa la
sortida de la primera expedició de Colom cap a Amèrica a Pals (Empordà) i no
pas a Palos de Moguer (Huelva) com s’acostuma a admetre; segons Bilbeny, és
impossible que Colom sortís de Palos perquè no hi havia cap mena de port. Tal
com Albardaner ho indica, són molts els testimonis d’activitat portuària a
Palos durant la Baixa Edat Mitjana, mentre que no hi ha cap prova del suposat
port de Pals que Bilbeny imagina c) El protagonisme
que Bilbeny concedeix a la Corona d’Aragó en les expedicions a Amèrica de
Colom no és gaire versemblant. Arran de la Guerra Civil de Catalunya
(1462-1472) i de la guerra dels forans i ciutadans a Mallorca (1450-1453), la
monarquia catalano-aragonesa es trobava arruïnada; el capital aportat a
l’expedició de Colom pel valencià Lluís de Santàngel es retornà amb fons de la Santa
Hermandad de Castella. Per fer més entenedora la postura d’Albardaner,
ací recordem que malgrat l’esplendor de València, la qual, però, el 1515 va
fer suspensió de pagaments a causa del cost dels préstecs atorgats al rei,
Ferran II el Catòlic va poder dur a terme l’expedició a Nàpols contra els
francesos el 1495 i la conquesta d’aquest regne el 1503, una pura i simple
continuació de la política mediterrània dels reis d’Aragó durant la Baixa
Edat Mitjana, només perquè va poder comptar amb diners i recursos de
Castella, on hi governava com a rei consort pel seu matrimoni amb la reina
Isabel I la Catòlica. d) Colom va casar-se,
tal com comunament s’admet, amb Felipa Monis de
Pellestrello, i no pas, tal com ho pretén Bilbeny, amb Felipa de Coïmbra i
d’Urgell, néta del comte d’Urgell, l’aspirant al tron catalano-aragonès
vençut per Ferran d’Antequera, proclamat rei d’Aragó al Compromís de Casp
(1412). Segons ho mostra Albardaner, hi ha testimonis de la relació de Colom
amb el matrimoni format per Miquel Moliart i Violant Monis, germana de Felipa A causa de la seva
manca de base, els membres del Centre d’Estudis Colombins, entre els quals
Francesc Albardaner, consideren que les teories de Bilbeny poden anorrear els
esforços dedicats a defensar el possible origen català de Colom |
|
4.ELS ARGUMENTS A FAVOR DE L’ORIGEN GENOVÈS
DE COLOM Certament, no
disposem de gaires testimonis sobre la joventut de Cristòfol Colom, i alguns
episodis dels seus primers anys no són segurs; ara bé, existeixen documents
genovesos de caràcter notarial (1470) i judicial (1479) que indiquen l’origen
genovès de Colom[1] ; a més en un document datat a 22 de
febrer de 1498, en què instituí un mayorazgo, Colom hi afirmà el seu
origen genovès amb les paraules Della quale cità di Genova io sono uscito
e nella quale sono nato; una carta adreçada a Colom pel magistrat de
Saint Georges el 8 de desembre de 1502 manifestava que Gènova era l’originaria
patria de sua claritudine[2] . En conseqüència, posar en dubte
l’origen genovès de Colom implica haver de demostrar que aquest documents són
falsos o bé que, en el cas del text de 1498, Colom va mentir en el moment
d’indicar el seu lloc de naixement. Un argument de
Bilbeny és que a la Castella de finals del segle XV, hom denominava
indiscriminadament genovesos tots els estrangers procedents de
l’Europa mediterrània. Aquest seria, en tot cas, un ús col·loquial,
inconcebible en documentació de caràcter oficial, on només es podia
qualificar de genovès algú realment originari de Gènova. Pot Bilbeny aportar
un document judicial o notarial castellà on s’anomeni genovès algú que, en
realitat, fos català, provençal, florentí o napolità? |
|
Un cop establert
l’origen genovès de Colom, ens proposem escriure’n una molt breu biografia,
prenent com a base la informació que en dónen la Gran Enciclopèdia Catalana i
The New Encyclopaedia Britannica. Colom va nèixer a Gènova
o en alguna localitat de la seva rodalia el 1451; els seus pares eren
Domenico Colombo, d’ofici teixidor, i Suzanna Fontanarossa; d’aquest
matrimoni també nasqueren Bartholomeo i Giacomo. Originàriament, el nom de
Colom era Cristoforo Colombo, ara bé, al llarg de la seva vida va signar fent
servir, successivament, les formes Colombo, Colomo, Colom i Colón; aquesta
darrera fou la que, tant ell com els seus germans, empraren un cop establerts
a Castella, aleshores, també es traduïren els noms al castellà:
Cristoforo-Cristóbal, Bartholomeo-Bartolomé i Giacomo-Diego. Per altra banda,
gairebé sempre Colom escrivia en castellà, fins i tot quan s’adreçava als
seus germans o a persones o institucions genoveses; tanmateix, el castellà de
Colom demostrava que aquesta no era pas la seva llengua materna. Ja de jove, Colom
es dedicà a la navegació, en un primer moment, potser, com a agent comercial
de l’empresa del seu pare; posteriorment, fou pirata al servei de Renat
d’Anjou. El 1466, aquest príncep provençal havia estat proclamat comte de
Barcelona pels adversaris de Joan II, potser, afegim, –i ací això no és més
que una suposició sense cap mena de prova- aleshores el jove Colom va estar a
Catalunya, deuria ser un dels mercenaris que es dedicaren a saquejar el país
fins que s’acabà la guerra civil catalana el 1472. Poc temps després de
servir Renat d’Anjou, Colom va viatjar a l’illa grega de Quios. El 1476, Colom es
dirigia cap a Anglaterra però, a causa d’un atac per pirates, va naufragar a
prop de Portugal, país on va acabar establint-s’hi, com a empleat de
l’empresa genovesa Centurione, dedicada al comerç de sucre. En aquesta
època, Colom navegà cap al nord fins a Islàndia i, cap al sud, fins a Guinea
i la Gomera, on els portuguesos hi tenien bases. Segurament fou en
aquest ambient que Colom va començar a crear la seva teoria cosmogràfica
sobre la possibilitat d’arribar a l’Àsia navegant cap a Occident; potser
influïren en el pensament de Colom els papers del seu sogre, el mariner
portuguès Perestrello, les obres del cosmògraf florentí Toscanelli o els
coneixements que Colom mateix havia pogut adquirir amb el seu ofici de
cartògraf, és a dir, de dibuixant de mapes mundi. Vers 1484, Colom
exposà el seu projecte al rei Joan II de Portugal, el qual, assessorat pels seus
consellers el rebutjà; el 1488 Bartomeu, germà de Colom, s’adreçà, també
sense èxit, als reis Enric VII d’Anglaterra i Carles VIII de França;
mentrestant, el 1485 Colom s’havia desplaçat a Castella i presentà el seu
projecte a la cort; ara bé Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó no li
dedicaren atenció fins a la fi de la guerra de conquesta de Granada (1492). El rebuig per part
de les corts europees als projectes de Colom resulta comprensible; en primer
lloc, a partir d’interpretacions que ell feia dels llibres del profeta bíblic
Isaïes, Colom es creia predestinat per Déu a dur a terme la seva missió, com
també basava algunes de les seves hipòtesis geogràfiques en el Segon Llibre
d’Esdras, un text apòcrif de l’Antic Testament, coses que duien a desconfiar
d’ell; a més, els càlculs de Colom sobre la distància entre Europa i l’Àsia
per Occident els consideraven erronis la majoria de cosmògrafs i navegants de
l’època; Colom valorava en només 2.400 milles la distància entre les Canàries
i el Japó, mentre que tots els experts coincidien a creure que aquesta
distància era de 10.600 milles. Segons les dades
admeses pels geògrafs de finals del segle XV, contradites per Colom, navegar
d’Europa a l’Àsia per occident resultava impossible; la distància era tan gran
que no existia cap vaixell capaç de carregar una reserva d’aigua i menjar
suficient per alimentar la tripulació durant tot el trajecte. Colom responia
a aquesta objecció afirmant l’existència de les Antilles, unes illes al mig
de l’Oceà que podrien servir d’etapa; com és obvi, aquesta era una afirmació
gratuïta. Malgrat tot, un
cop presa Granada (2 de gener de 1492), Isabel i Ferran s’avingueren a
iniciar negociacions amb Colom; aquestes converses, que estigueren a punt de
fracassar a causa de les exhorbitades pretensions de Colom, culminaren en les
capitualacions de Santa Fe del 17 d’abril de 1492, signades davant de
Granada; curiosament, l’única còpia d’aquest document es troba a l’Arxiu
Reial de Barcelona, dit actualment de la Corona d’Aragó. El 3 d’agost de
1492, les tres caravel·les de Colom sortiren de Palos de Moguer cap a les
Canàries, on els expediconaris s’hi estigueren reparant els vaixells fins que
tornaren a salpar el 6 de setembre; el 12 d’octubre de 1492, Colom arribà a
l’illa de Huanahaní, a la qual donà el nom de San Salvador, després
passà a Cuba i a l’actual Haití, illa que denominà Hispaniola, on hi
establí el fort Nativitat. Després de les dificultats del viatge de retorn,
Colom va arribar a Lisboa el 4 de març de 1493, el dia 15 desembarcà a Palos,
i, a finals d’abril, Colom fou rebut a Barcelona pels reis Isabel i Ferran. El setembre de
1493, Colom va salpar de Cadis de nou cap a Amèrica amb un estol de disset
vaixells i mil tres-centes persones; en aquest segon viatge, va arribar a Puerto
Rico i va continuar les exploracions per les Antilles (Jamaica, el litoral
cubà, etc); els colons de la Hispaniola (l’illa on avui dia hi ha Haití i la
República Dominicana), descontents pel mal govern de Colom, feren arribar
queixes a la Cort; el 1496, Colom es traslladà a Castella per defensar-se; hi
fou retingut fins 1498, quan se l’autoritzà a fer un nou viatge. En el seu tercer
viatge, Colom va arribar a la desembocadura de l’Orinoco, a l’actual
Veneçuela; quan tornà a la Hispaniola, Colom acabà sent arrestat per
Bobadilla, nou comissari amb funcions d’inspecció, i conduït a Castella
(agost 1500). Malgrat que ja no va recuperar mai més el govern de la
Hispaniola, l’11 d’agost de 1502 Colom aconseguí permís per dur a terme un
nou viatge d’exploració, que el dugué a la costa de l’Amèrica central, ja que
el nou governador de la Hispaniola no el deixà desembarcar a l’illa; de
tornada de Centramèrica, Colom va perdre gran part dels vaixells i va haver
d’estar-se un any a Jamaica; quan va poder sortir-ne, féu una breu estada a
Santo Domingo i tornà a Castella, on va arribar-hi el 7 de novembre de 1504. Colom va morir a
Valladolid el 1506, sense haver aconseguit recuperar els càrrecs de virrei i
almirall que li havien estat retirats. Amb els seus
viatges, Colom creia haver arribat a l’Extrem Orient, i així, identificava
els territoris de les Antilles amb el Japó i la Xina; ara bé, aviat, el
navegant Amerigo Vespucci (Florència 1454 - Sevilla 1512) va demostrar que
les terres visitades per Colom eren un nou continent, desconegut fins
aleshores pels europeus; des de principis del segle XVI, aquest nou continent s’anomena Amèrica, en
honor a Amerigo Vespucci. |
|
Malgrat tots els esforços esmerçats des de 1927, els defensors del possible origen català de Colom no han aconseguit, ni tan sols, fer dubtar els experts sobre la teoria comunament admesa que Colom era genovès; cosa, d’altra banda, perfectament lògica: les teories sobre el Colom català no resulten convincents i, a més, es contradiuen mútuament. Caldrà, doncs, rendir-se a l’evidència; entossudir-se a mantenir una idea mancada de credibilitat no condueix a res; si es vol evitar fer el ridícul, Catalunya no ha de ser pas el país on la gent diu que Colom era català com podria dir que dos i dos fan cinc o que els elefants volen. En l’intent de voler demostrar, sigui com sigui, que Colom era català sembla veure-s’hi el desig d’apropiar-se d’un gran personatge i de voler ser partíceps d’una de les grans gestes de la Història. En primer lloc, no
resulta pas correcte parlar de Descobriment d’Amèrica; com tots sabem,
les terres on va arribar Colom el 1492 estaven aleshores habitades per pobles
de tradicions culturals mil·lenàries. Per altra banda, l’arribada dels
europeus a Amèrica, de la qual els viatges colombins foren el primer episodi,
va significar l’extermini dels pobles i la destrucció de les seves cultures;
els conqueridors espanyols d’Amèrica van comportar-se amb els pobles
americans amb una crueltat, comparable a vegades amb la dels nazis envers els
jueus. Durant els dos anys que Colom governà la Hispaniola –de 1494 a 1496-
la població de l’illa va minvar en un terç; el 1495, Colom va enviar a
Sevilla un carregament d’indis perquè hi fossin venuts com a esclaus, així
com va imposar a tots els indis uns forts tributs en or; qualsevol
desobediència per part de la població indígena, Colom la castigava amb una
duresa extrema: penes de mutilació d’orelles o de nas com també usava contra
els indis uns gossos entrenats per atacar que acabaven menjant-se vives les
seves víctimes[3]. En
conseqüència, en el cas hipotètic que es demostrés d’una manera incontestable
que Colom era català, no guanyaríem pas un personatge il·lustre de qui poder
estar orgullosos. |