|
|
LA NEGACIÓ DE L’HOLOCAUSTPER TORNAR A CIÈNCIA I POLÍTICAMENÚ |
|
L’intent de negar l’Holocaust és una manipulació política de la història duta a terme amb el propòsit de rehabilitar Hitler i, així, presentar el nazisme i el feixisme com a alternatives polítiques tan vàlides i defensables com qualsevol altra, tal com ho havien estat en l’Europa d’entreguerres; per altra banda, la negació de l’Holocaust també es fa servir per deslegitimar l’existència de l’Estat d’Israel. Com que el pes de la prova sempre recau sobre qui intenta afirmar la realitat d’un determinat fet, els negacionistes afirmen que correspon als defensors de la tesi de l’Holocaust demostrar la veracitat de les seves postures. Ara bé, els qui afirmen l’Holocaust han acomplert amb escreix el deure d’aportar les proves necessàries per demostrar les seves afirmacions; el pes de la prova ha passat, doncs, als qui pretenguin qüestionar l’autenticitat de les proves i testimonis de l’Holocaust; i, ací, és on els negacionistes mostren el seu veritable tarannà; malgrat que ho pretenguin, no refuten pas la veracitat dels testimonis sinó que intenten desacreditar-los, recorrent a la falsedat, la manipulació i l’engany. L’anàlisi de la negació de l’Holocaust ens presenta un cas on els que actuen en contra dels principis de l’anàlisi racional són, paradoxalment, els que es presenten com a escèptics. |
|
2.2.NEGACIONISME I
REVISIONISME 2.5.ALGUNS DELS PRINCIPALS
NEGACIONISTES 2.6.LES TÈCNIQUES DELS
NEGACIONISTES 2.7.LA RESPOSTA DELS
HISTORIADORS Des del moment mateix de la fi de la II Guerra Mundial, certs sectors, caracteritzats per postures d’ultradreta i actituds antisemites, han creat la doctrina del negacionisme, segons la qual, l’Holocaust és una mentida creada amb fins propagandístics per les potències aliades, vencedores del III Reich; no és pas veritat, segons els negacionistes, que el règim nazi planifiqués i dugués a terme l’assassinat en massa dels jueus mitjançant els camps d’extermini. D’acord amb els postulats negacionistes, els pretesos testimonis de supervivents de l’Holocaust menteixen; les proves en què es basa la doctrina de l’Holocaust foren fabricades malèvolament; així, per exemple, després de la Guerra, en restes d’antics camps de concentració alemanys, s’hi van construir instal·lacions que simulaven ser cambres de gas amb l’únic propòsit de mantenir la creença en el mite de l’extermini dels jueus. Els principals
beneficiaris d’aquest frau són, segons els negacionistes, els jueus que,
presentant-se com a víctimes del suposat Holocaust, han aconseguit
legitimitat per crear l’Estat d’Israel a Palestina i per cobrar fabuloses
indemnitzacions a càrrec d’Alemanya. 2.2.NEGACIONISME I
REVISIONISME Als negacionistes,
no els agrada que els anomenin així; ells es presenten com a revisionistes. El revisionisme és una actitud necessària
per garantir el caràcter científic de l’estudi de la història en qualsevol
àmbit. En la recerca sobre un determinat fet o època, l’aparició de nous
testimonis o documents sempre ens pot dur a considerar falses coses que abans
havíem admès com a vertaderes o a la inversa. Així per exemple, en la
investigació sobre la Catalunya medieval, en un principi s’havia cregut que
el codi legal denominat Usatges de Barcelona s’havia redactat al segle
XI en temps dels comtes Ramon Berenguer I i Almodis; ara bé, el treball de tota
una sèrie d’estudiosos dut a terme des de finals del segle XIX va acabar
demostrant que, en realitat, els Usatges de Barcelona foren compilats
a mitjans del segle XII, durant el regnat de Ramon Berenguer IV, besnét de
Ramon Berenguer I i Almodis. Aquesta és una
mostra del revisionisme necessari per al treball historiogràfic; l’atribució
tradicionalment admesa dels Usatges de Barcelona fou revisada perquè
les característiques del text duien els historiadors a dubtar que aquest codi
legal fos realment una obra del segle XI; posteriorment, l’estudi dels Usatges
va permetre trobar proves que els situaven a mitjans del segle XII. Ara bé, malgrat
les pretensions dels negacionistes, el seu revisionisme no és pot homologar
pas a l’exemple ací presentat. Els negacionistes parteixen de la base que
l’Holocaust no va tenir lloc; en conseqüència, guiats per aquest apriorisme,
no segueixen pas el mètode científic, consistent a analitzar les dades i a
partir d’ací treure conclusions que confirmin o desmenteixin les seves
hipòtesis, sinó que manipulen els fets per fer-los encaixar amb les seves
idees, basades no pas en l’observació dels documents i testimonis del seu
objecte d’estudi, sinó en les seves construccions ideològiques. La negació de l’Holocaust és un delicte a Alemanya, Àustria, Espanya, França, Israel i Suïssa; en qualsevol d’aquests països, els negacionistes poden ser condemnats a pagar multes o, fins i tot, a penes de presó. Als Estats Units,
no s’ha prohibit mai el negacionisme ja que, segons ho interpreten els
juristes americans, aquesta mesura aniria contra el dret a la llibertat
d’expressió, garantit per l’Esmena Primera de la Constitució; així doncs,
sigui quin sigui el judici ètic, moral o científic que se’n faci, als EUA es
permet la negació de l’Holocaust
igual com no es persegueix ningú per posar en dubte l’arribada de l’Home a la
Lluna, per desmentir la pràctica de l’esclavitud dels negres a Amèrica o, si
es vol, per qüestionar l’existència mateixa de George Washington. Segons els
negacionistes, les prohibicions constitueixen la prova que ells tenen raó, ja
que la veritat no necessita pas sancions legals; a causa d’aquestes mesures
repressives, afirmen ells, els historiadors continuen repetint el dogma de
l’Holocaust simplement perquè no s’atreveixen pas a afrontar les represàlies
professionals, personals i penals que patirien si es decidissin a explicar la
veritat. No tots els països
mantenen una actitud de rebuig al negacionisme; el govern de Síria i
l’Autoritat Nacional Palestina no sols toleren el negacionisme sinó que
publiquen obres negacionistes, les quals gaudeixen d’una gran acceptació dins
dels països musulmans. Per altra banda, molts diaris d’Aràbia Saudita,
Egipte, Jordània, Líbia, Palestina i
Síria, a més de negar l’Holocaust i de difondre el mite d’una conspiració
judaica per dominar el món, fins al
punt d’acusar els jueus de propagar expressament el virus de la SIDA o
d’atribuir a un complot sionista els atemptats de l’11-S a Nova York,
consideren autèntics els Protocols dels Savis de Sió, un opuscle amb
gran circulació a l’Europa de principis del segle XX, on s’hi exposen els
suposats estatuts d’una organització jueva que pretén apoderar-se del control
de la societat; en realitat, aquest pamflet és una falsificació perpetrada
per la policia política de la Rússia tsarista, caracteritzada pel seu
antisemitisme. En alguns casos,
com el del diari egipci Al-Akhbar, s’arriba, fins i tot, a reivindicar Hitler
i el genocidi nazi contra els jueus. Aquesta actitud troba el seu precedent
en la política de Hajj Amin al-Husayni, gran muftí de Jerusalem que, per
lluitar contra l’establiment de colònies jueves a Palestina, va intentar
establir una aliança amb la Itàlia feixista, el III Reich i els nacionalistes
àrabs per dur a terme una Guerra Santa contra la Jueria Internacional. De fet, molts dels
dirigents polítics del món àrab sorgeixen de partits d’inspiració nazi o
feixista creats als anys 30 i 40; Egipte, Síria i Iran han estat acusats
d’haver donat refugi a criminals de guerra nazis; per altra banda, des de
1963, es fan edicions en àrab del Mein Kampf[1]
Els negacionistes
parteixen de la base que ni Hitler ni cap altre jerarca nazi va donar mai
ordre d’exterminar els jueus; no és pas veritat, segons ells, que el III
Reich usés cambres de gas per matar jueus en massa, d’ací arriben a la
conclusió que la xifra de sis milions de jueus morts durant la II Guerra
Mundial és una exageració sense cap ni peus. Els films exhibits a la fi de la
Guerra on s’hi mostren víctimes dels camps d’extermini són una creació
fraudulenta dels Aliats per així legitimar l’objectiu sionista de crear un
estat jueu a Palestina i dimonitzar els alemanys, justificant d’aquesta manera
l’ocupació d’Alemanya i la seva divisió en dos estats sota control de les
potències aliades. Així doncs, si,
tal com ho pretenen els negacionistes, l’Holocaust és mentida, què va passar,
aleshores, amb els jueus durant la II
Guerra Mundial a Alemanya i als països ocupats pel III Reich? Els negacionistes
no qüestionen mai el fet que, ja des d’un bon principi, el règim nazi dugués
a terme accions de persecució contra els jueus com ho foren: a) La prohibició als
jueus, donada el 1933 pocs mesos després que Hitler accedís al poder,
d’exercir les professions de funcionari, advocat, jutge, metge, dramaturg,
periodista, músic, cineasta i professor universitari b) La retirada als
jueus de la nacionalitat alemanya el 23 de març de 1934 c) Les lleis racials
de Nuremberg dictades el setembre de 1935 que prohibien, fins i tot sota pena
de mort, el matrimoni i les relacions sexuals entre jueus i aris (terme amb
què els nazis designaven els alemanys no jueus) d) Les mesures
d’arianització de l’economia alemanya preses el 26 d’abril de 1938 per les
quals els empresaris jueus foren expropiats e) La Nit dels Vidres
Trencats: el 10 de novembre de 1938, el govern nazi va incitar una campanya
d’agressió contra els jueus que va tenir com a resultat l’incendi de
sinagogues, la destrucció mitjançant actes vandàlics de comerços propietat de
jueus així com l’assassinat de jueus; la resposta del govern nazi a aquests
fets encara va ser imposar una multa col·lectiva als jueus alemanys per tenir
una actitud hostil al Reich Igual com els defensors de la veracitat de l’Holocaust, els negacionistes admeten que, durant la II Guerra Mundial, els nazis van crear ghettos per encabir-hi –o, més aviat, entatxonar-hi- els jueus i que, després, els jueus –com també va passar amb els gitanos, els Testimonis de Jehovà, els homosexuals i els dissidents polítics- foren deportats a camps de concentració on hi havia forns crematoris. Segons els
negacionistes, no és pas veritat que en aquests camps s’hi dugués a terme un extermini
planificat de jueus; ara bé, admeten que, als camps de concentració, molts
presoners –jueus o no- moriren a causa de les duríssimes condicions de
treball a què eren sotmesos; de fet, els crematoris, tal com els
negacionistes mateixos ho accepten, servien per incinerar els cadàvers dels
morts als camps de concentració. 2.5.ALGUNS DELS
PRINCIPALS NEGACIONISTES 2.5.8. L’INSTITUTE
FOR HISTORICAL REVIEW El primer escriptor negacionista fou el francès Paul Rassinier (1906-1967), antic presoner polític al camp de Buchenwald, on hi havia estat reclòs el 1943 per les seves activitats com a membre de la Resistència Francesa; el 1945, Rassinier, afiliat al partit socialista (SFIO), fou elegit diputat a l’Assemblea Nacional de França, càrrec que ocupà durant dos anys; el 1951, Rassinier, expulsat de la SFIO, s’adherí a la Fédération Anarchiste; llavors, començà un curiós doble joc: a França, era un actiu militant anarquista mentre que a Alemanya col·laborava obertament amb els neo-nazis; la denúncia d’aquesta duplicitat per part d’anarquistes alemanys acabà obligant Rassinier a abandonar la Fédération Anarchiste. A Le Passage de
la Ligne (=Traspassant la Línia) escrit el 1948 i a Le Mensonge
d'Ulysse (=la Mentida d’Ulisses), publicat el 1950, Rassinier hi exposà
el seu principal argument contra la possible existència de cambres de gas als
camps nazis: jo hi era i no hi havia res de tot això. Ara bé,
Rassinier havia estat reclòs al camp de Buchenwald (Alemanya), concebut per
tenir-hi tancats dissidents polítics, no pas per dur-hi a terme cap mena
d’extermini; els camps de la mort eren a la zona sota jurisdicció del dit Govern
General de Polònia, una part d’aquest país que havia d’estar dirigida
pels alemanys però sense ser incorporada a Alemanya, a diferència d’altres
regions poloneses, annexionades al Reich; els nazis usaren el territori del Govern
General com una mena d’abocador per deportar-hi totes aquelles persones
que ells consideraven indesitjables per motius racials. El 1964, Rassinier
va publicar Le Drame des juifs européens (=El Drama dels jueus
europeus) amb el propòsit de desemmascarar el mite del genocidi; els
seus arguments (negar l’existència de les cambres de gas, considerar
excessiva la xifra de sis milions de jueus morts als camps d’extermini i
ignorar el testimoni dels culpables) no eren pas nous; ara bé, en aquest
llibre, hi introdueix un fet que, des d’aleshores caracteritzarà el
negacionisme: atribuir la creació del mite de l’Holocaust a una
conspiració jueva, aliada i soviètica, concebuda per arruïnar Alemanya
imposant-li el pagament d’indemnitzacions astronòmiques. Posteriorment,
Rassinier també va publicar llibres sobre el procés de Frankfurt contra
antics responsables d’ Auschwitz, i sobre el
judici, celebrat el 1961 a Jerusalem,
contra Adolf Eichmann, un dels culpables de l’Holocaust, capturat pels
serveis secrets israelians a Argentina, on residia des de la fi de la Guerra
sota identitat falsa, i dut a Israel on acabà sent condemnat a mort. Tal com ho afirma Deborah Lipstadt, historiadora especialitzada en l’estudi de l’Holocaust, autora de Denying the Holocaust: The Growing Assault on Truth and Memory (=La negació de l’Holocaust: l’Atac creixent contra la veritat i el record) on es dedica a desmentir les afirmacions dels negacionistes, les teories de Rassinier resulten fàcils de refutar; no aporta mai proves de les seves afirmacions, entre les quals hi figura la d’atribuir a coaccions les confessions d’antics criminals nazis duts a judici, i ignora tots aquells documents i testimonis que puguin contradir-lo. Després de la fi de la Primera Guerra Mundial, l’historiador americà Harry Elmer Barnes (1889-1968) va criticar l’entrada dels EUA a la guerra contra Alemanya argumentant que el conflicte havia esclatat no pas per instigació d’Alemanya, sinó per culpa de França i Rússia; posteriorment, vers 1950, la seva germanofília va dur Barnes a qüestionar la realitat de l’Holocaust després d’haver conegut Rassinier i David Leslie Hoggan (1923-1988), autor de The Forced War (=La Guerra Obligada), publicat a Alemanya el 1961 on, a més de presentar la II Guerra Mundial com a resultat de les intrigues del govern britànic que va forçar Hitler a declarar la guerra malgrat el tarannà conciliador i raonable del Führer, s’hi minimitzen les atrocitats contra els jueus comeses pels nazis durant la Guerra. Barnes, que va col·laborar en la publicació de llibre de Hoggan, no arriba a negar l’Holocaust però sí que fa èmfasi a considerar una exageració la magnitud d’aquest fet; així, treu la conclusió que la magnificació de l’Holocaust serveix als propòsits d’Israel d’aconseguir més indemnitzacions d’Alemanya; en realitat, però, en contra del que pretenen els negacionistes, Alemanya no paga indemnitzacions a l’estat hebreu pel nombre de jueus morts sinó pel cost d’establir els supervivents a Israel. L’aportació d’Austin J. App (1902-1984), escriptor americà d’origen alemany, al negacionisme fou proporcionar-li les seves vuit creences bàsiques[2]: 1) La solució nazi al problema jueu no era pas l’extermini sinó la deportació; de fet, segons App, si Alemanya hagués volgut realment exterminar els jueus no n’hauria sobreviscut cap 2) Cap jueu no va ser gasejat en camps d’Alemanya ni tan sols a Auschwitz. Els forns crematoris servien per incinerar els cossos dels presoners que morien per qualsevol motiu, com ara malaltia 3) Els jueus desapareguts durant la II Guerra Mundial procedien de l’URSS i no pas de territoris sota domini alemany 4) Els jueus morts pels nazis eren tots subversius, criminals o espies 5) Si l’Holocaust va passar de debò, Israel hauria d’obrir els seus arxius a tothom i no pas dedicar-se a titllar d’antisemites tots els que qüestionin l’extermini nazi 6) La xifra de 6 milions de morts prové de males interpretacions de documents nazis 7) Són els que acusen Alemanya dels 6 milions de morts els qui han d’aportar proves de les seves acusacions; els 6 milions de morts són la base de l’estafa sionista de les indemnitzacions exigides a Alemanya 8) Les discrepàncies entre historiadors jueus i d’altres estudiosos sobre el nombre de víctimes de l’Holocaust en demostra la falsedat Ernst Zündel va
néixer a Alemanya el 1939, però, per tal d’evitar haver de fer el servei
militar, als dinou anys va emigrar al Canadà, on entrà en contacte amb grups
neo-nazis.
Durant els anys 70
i 80, Zündel va dirigir una editorial, amb seu a Toronto, anomenada Samisdat Publishing, on hi foren
publicats pamflets com ara The Hitler We Loved and Why (=El Hitler que vam estimar i per què), escrit per
Zündel mateix, i obres d’altres negacionistes com ara Did Six Million
Really Die? (=Realment, van morir-hi
sis milions?), del neo-nazi britànic Richard Harwood, conegut pel pseudònim
Richard Verrall; The Hoax of the Twentieth Century (=El
frau del segle XX) d’Arthur Butz; Auschwitz, Dachau,
Buchenwald: The Greatest Fraud in History (=Auschwitz, Dachau,
Buchenwald: El frau més gran de la Història) de Richard Harwood; A
Straight Look at the Third Reich (=Una mirada sincera al III Reich) i The Six Million Swindle (=L’estafa dels
sis milions), obres totes dues
d’Austin App[3].
Al seu torn, Zündel també va crear organitzacions dedicades a difondre el
negacionisme a tot el món, principalment al Canadà, als EUA i a la República
Federal Alemanya.
Una
altra de les especialitats de Zündel és afirmar que els OVNI són, en realitat,
armes secretes nazis llençades des de l’Antàrtida.
El 1985, Zündel
fou dut a judici sota l’acusació de difondre i publicar material negant
l’Holocaust; el 1988, fou condemnat a quinze mesos de presó per un tribunal
d’Ontàrio; tanmateix, aquesta condemna fou revocada pel Tribunal Suprem del
Canadà el 1992 perquè la llei de falses notícies en què es basava la
sentència fou declarada inconstitucional.
A finals dels anys
90, la Comissió de Drets Humans del Canadà va investigar Zündel sota
l’acusació de promoure l’odi contra els jueus mitjançant la seva web. Poc
després, Zündel va establir-se a Tennessee (EUA); el 2003, fou detingut per
violar les lleis d’immigració dels EUA i deportat al Canadà, malgrat la seva
nacionalitat alemanya i la pèrdua de la condició de resident al Canadà a
conseqüència de la seva perllongada absència del país. Des del 2003,
Zündel es troba en situació de detenció al Canadà, com a mesura cautelar
motivada per la seva vinculació amb grups neo-nazis violents. Les autoritats
canadenques estan fent gestions per deportar-lo a Alemanya, on se’n reclama
l’extradició per crims d’incitació a l’odi racial; Zündel intenta evitar
l’extradició reclamant al Canadà l’estatut de refugiat polític. Segons afirma
Rex Murphy, un conegut periodista canadenc, Si Ernst Zündel és un
refugiat, l’Ànec Daffy (=el Pato Lucas) és Albert Einstein ...
Algunes afirmacions són tan absurdes que constitueixen una traïció contra el sentit
comú i la dignitat humana si hom les pren seriosament ni que sigui durant un
instant[4].
Potser caldrà veure si l’Ànec Daffy coneix la Teoria de la Relativitat. Al seu pamflet, The
West, War, and Islam (=Occident, la Guerra i l’Islam), publicat el 1985,
Zündel avisava els musulmans que els seus enemics –la Internacional Sionista-
estaven intentat dur Occident cap a una guerra criminal contra ells; Zündel
els demanava ajuda econòmica per combatre el mite de l’Holocaust, base del
poder sionista. El britànic David Irving es defineix com a historiador autodidacta; el seu mètode
de treball consisteix a analitzar directament els documents, deixant sempre
de banda les obres que d’altres investigadors hagin escrit sobre el tema. Entre el 13 i el 15 de febrer de 1945, l’aviació britànica havia destruït la ciutat alemanya de Dresden mitjançant un intens bombardeig, que provocà un gran nombre de víctimes, totes elles civils, ja que a Dresden no hi havia cap instal·lació militar important. Per això, cap als anys 60, al Regne Unit va plantejar-se la qüestió de si la destrucció de Dresden havia estat realment justificada; si, tal com pretenien alguns, això havia estat una justa venjança pels bombardeigs alemanys contra les ciutats angleses, llavors, el demòcrata Churchill actuava igual que el nazi Hitler; per altra banda, no es podia pas considerar criminals nazis tots els habitants de Dresden. Enmig d’aquest debat, David Irving va donar-se a conèixer amb la seva
primera obra: The Destruction of Dresden (1963), la qual va tenir
força èxit entre el públic. Irving hi presentava una xifra de víctimes del
bombardeig britànic força més elevada que d’altres historiadors; per altra
banda, hi mostrava una actitud molt favorable a Alemanya. En la seva època
d’alumne a l’Imperial College (1957-1959), Irving ja havia escrit en
revistes estudiantils articles defensant el règim racista de l’apartheid
sud-africà, reivindicant el III Reich i queixant-se del domini de la premsa
pels jueus. Aleshores, Irving es va declarar feixista i es manifestava
satisfet d’haver visitat Madrid i Berchtesgaden, una de les residències de
Hitler, que Irving va considerar un santuari. El 1967, Irving va
publicar Accident –The Death of General Sikorski (=Accident –La mort del General Sikorski) on
presentava com un assassinat ordenat per Churchill la mort del general
Wladyslaw Sikorski, primer ministre del govern polonès a l’exili, esdevinguda
el 1943 a conseqüència d’un accident d’aviació a Gibraltar. Segons una
crítica feta per l’historiador Hugh Trevor-Roper el 1977, en aquesta obra,
Irving no aporta cap prova de les afirmacions que hi fa. A
Hitler’s
War
(=La Guerra de Hitler), una obra de nou-centes pàgines publicada el 1977,
Irving pretenia fer creure que el Führer no tenia cap coneixement de què
estava passant amb els jueus ja que, absorbit per la direcció de la guerra,
havia descurat la política interna d’Alemanya. Tot un seguit d’historiadors
(Walter Laqueur de la Universitat de Georgetown, Alan Bullock, John Lukacs) criticaren
aquest llibre per la seva manca de mètode i pels seus nombrosos errors
factuals. Posteriorment, el 1987, Irving va escriure Churchill’s War (=La
Guerra de Churchill), on culpava el polític britànic de l’esclat de la II
Guerra Mundial. Irving s’ha
dedicat a escriure biografies de dirigents nazis (Göring, Goebbels, el general Rommel, etc.)
maldant sempre per mostrar-ne la part positiva; així, en la biografia de
Hermann Göring, que escrigué el 1989, en destacava el bon caràcter i
n’amagava tant la participació en l’Holocaust com els robatoris d’obres
d’art. A Uprising! (=Alçament!), escrita el 1981, Irving hi fa una
clara declaració d’antisemitisme: hi definí la revolta anticomunista
d’Hongria el 1956 com una insurrecció contra els jueus, suposats patrocinadors
del comunisme. Aquestes
postures van dur-lo a relacionar-se amb medis d’ultradreta; el 1982, Irving
va començar a parlar en actes de Deutsche Volksunion (DVU), un partit alemany xenòfob, antisemita, favorable a
minimitzar els crims nazis i contrari a les institucions democràtiques. La
relació d’Irving amb el DVU va acabar-se el 1993; aleshores, la total
conversió d’Irving al negacionisme posava aquest partit en el risc de ser
il·legalitzat per l’Agència per a la protecció de la Constitució, organisme de la República
Federal Alemanya encarregat de defensar la democràcia. El
setembre de 1983, Irving va pronunciar la conferència Història
Contemporània i Historiografia al V Congrés
Revisionista Internacional, organitzat a Los Angeles per l’IRH Institute for
Historical Review (=Institut per a la Revisió Històrica), entitat
negacionista fundada a Califòrnia el 1979. Irving hi exposava les tesis
de Hitler’s War; uns quants mesos
després del Congrés Revisionista, el negacionista francès Robert Faurisson,
assessor editorial de l’IRH, va
criticar les idees d’Irving afirmant que Hitler no en sabia res de
l’Holocaust per la senzilla raó que no hi havia hagut cap mena d’Holocaust. La conversió d’Irving al negacionisme va produir-se després que, el 1988, testifiqués a favor d’Ernst Zündel, acusat per un tribunal d’Ontàrio (Canadà) de negacionisme; una de les proves de la defensa era un informe redactat per Fred A. Leuchter, on, a partir de l’absència de rastres de gas cianur a les restes de les instal·lacions d’Auschwitz, concloïa que no hi havia hagut cambres de gas en aquest camp de concentració; el tribunal va rebutjar l’informe per manca de mètode i, sobretot, perquè Leuchter no tenia el títol d’enginyer que afirmava posseir i, a més, ignorava qüestions de química fonamentals per a l’informe. Tanmateix, Irving va considerar l’informe de Leuchter la prova científica contra l’Holocaust, i llavors, va començar a expressar els fets bàsics del credo negacionista: l’Holocaust com a mentida creada pels Aliats durant la II Guerra Mundial; des de 1989, Irving és un habitual dels actes organitzats per l’Institute for Historical Review. En realitat, l’informe de Leuchter només negava l’existència de cambres de gas a Auschwitz, Birkenau i Majdanek, però, en una conferència pronunciada el 1990, Irving va estendre aquesta negació també a Treblinka i a d’altres pretesos camps d’extermini a l’Est[5]. Aquell mateix any, va afirmar que les persones que testificaven haver patit els horrors de l’Holocaust ho feien o bé per diners o bé perquè tenien alterades les facultats mentals. A Nuremberg: The Last Battle (=Nuremberg: la darrera batalla), publicat el 1996, hi descriu els judicis de Nuremberg com una farsa organitzada pels vencedors anglo-americans, culpables ells mateixos de crims de guerra, on, per incriminar els acusats, s’usaren documents falsos o manipulats. A conseqüència de les seves afirmacions clarament negacionistes, s’ha prohibit l’entrada d’Irving a Alemanya (1992), Canadà (1992) i a Austràlia (1993), com, per altra banda, moltes editorials van començar a rebutjar les seves obres noves i a deixar de reeditar les anteriors. El
1998, Irving va pledejar contra Deborah Lipstadt, acusant-la de difamació per
haver-lo titllat de negacionista i de falsificador de la història al llibre Denying the
Holocaust: The Growing Assault on Truth and Memory
(=La negació de l’Holocaust: l’Atac creixent contra la veritat i el record),
publicat el 1994. En
el judici, Lipstadt va aconseguir demostrar l’ús de documents falsos com a
font per part d’Irving, que arriba a considerar una falsificació el diari
d’Anne Frank. Des d’aleshores, fora dels cercles negacionistes, ningú no
considera Irving un historiador digne de crèdit. 2.5.6. ROBERT FAURISSON[6] L’escriptor
francès Robert Faurisson es presenta com una persona apolítica; simplement,
ell és un historiador que es proposa explicar la veritat: les cambres de gas
no han existit pas mai, tot és una invenció dels jueus. En realitat, però,
Faurisson no és pas historiador; va ser professor de literatura a la
Universitat de Lió, fins que en fou expulsat a causa de les seves activitats
negacionistes. El mètode
Faurisson d’anàlisi dels documents sobre l’Holocaust parteix de les següents
bases: 1) Qualsevol
testimoni d’un jueu és sospitós i, per tant, no és vàlid 2) Qualsevol
testimoni d’un nazi escrit durant la Guerra o acabada la Guerra ha estat obtingut sota tortura
i, doncs, no és vàlid 3) Cal rebutjar tota
anàlisi dels textos nazis, especialment de les expressions acció especial
o solució final, les quals no s’han pas d’interpretar com a sinònim de
genocidi 4) Qualsevol document
que demostri l’existència de cambres de gas com ara plànols, factures, etc.,
ha de ser reinterpretat d’una altra manera o bé es tracta d’una falsificació
duta a terme o bé pels jueus o bé pels serveis secrets soviètics Vers 1980,
Faurisson va enviar un jove deixeble seu, Jean-Claude Pressac, als
arxius d’Auschwitz per tal de demostrar que les cambres de gas no van
existir. Naturalment, Pressac partia d’una concepció negacionista; ara bé, en
els seu estudi, va trobar-se amb tot un munt de proves que demostraven l’ús
de cambres de gas amb fins genocides; aleshores, va informar-ne el seu mestre
el qual va trencar amb ell. Certament, Pressac
va seguir el mètode científic: formular una hipòtesi, analitzar les dades
existents i, aleshores, valorar la seva hipòtesi inicial en funció de les
conclusions deduïdes de l’observació de les dades. Nascut
a Marsella el 1913, el filòsof Roger Garaudy arribà a ser un dels
intel·lectuals bàsics de l’esquerra francesa, on comptà amb el suport de Maurice Thorez, secretari general del Partit Comunista Francès (PCF) des de
1930 fins 1964; el 1970, però, Garaudy, membre del buró polític del PCF des
de 1956, fou expulsat del Partit per haver-se oposat al secretari general
Georges Marchais i haver rebutjat la intervenció
soviètica a Txecoslovàquia. Al
moment de l’esclat de la II Guerra Mundial, Garaudy, un dirigent aleshores
dels comunistes francesos, fou empresonat pel règim de Vichy en un camp de
concentració al Sàhara, on s’hi va estar tres anys; posteriorment, després
d’acabada la Guerra, va arribar a ser diputat a l’Assemblea Nacional francesa
i senador . En
la seva vida, Garaudy ha evolucionat des del comunisme estalinista cap a
postures de marxisme dissident, que van dur-lo a identificar-se amb les
revoltes estudiantils de Maig del 1968; més endavant, va esdevenir catòlic i
intentà trobar la manera de conciliar el marxisme amb l’humanisme cristià. El
1982, tres anys després del triomf de la revolució islàmica a Iran, Garaudy
va decidir fer-se musulmà; anteriorment, però, havia mantingut bones
relacions amb el règim del Xa[7].
En la seva època
musulmana, Garaudy ha escrit Souviens- toi : brève histoire de l'Union
soviétique (1994), on, malgrat la Caiguda del Mur de Berlín i la dissolució de
l’URSS, hi feia una defensa del comunisme soviètic, L'Islam et l'intégrisme (1996), Les
Mythes fondateurs de la politique israélienne (1996) i Grandeur et décadences
de l'Islam (1996). Garaudy, que,
actualment, es defineix com a antisionista, antiisraelià, anticapitalista,
musulmà, ha donat suport al règim iraquià de Saddam Hussein contra les agressions
colonials americanes. A Les Mythes
fondateurs de la politique israélienne, Garaudy basa la seva oposició a la creació
de l’Estat d’Israel en la denúncia dels mites teològics jueus (la Terra
Promesa, el Poble Elegit); d’ací passa a revisar les conclusions dels Judicis
de Nuremberg i, citant les obres de David Irving, nega el projecte de Hitler
d’extermini dels jueus, l’existència de les cambres de gas i la pràctica de
cap mena de genocidi pels nazis. Per la publicació
de les Les Mythes fondateurs de la politique israélienne, Garaudy fou
dut a judici i, el 17 de febrer de 1998, fou condemnat a pagar una multa de
120.000 francs (aproximadament, 1.800 euros). Durant el procés,
Garaudy va rebre el suport entusiasta de molts països musulmans, on Les
Mythes fondateurs és un èxit de vendes; juristes egipcis i libanesos
acudiren a París per col·laborar amb els advocats de Garaudy; muftís i
aiatol·làs cridaren els fidels a manifestar-se en suport del filòsof musulmà;
el govern d’Iran va acusar els tribunals francesos de tenir una actitud
esbiaixada contra un adversari del sionisme; diaris de tot arreu del món
musulmà presentaren Garaudy com una víctima d’una conspiració sionista. Les
autoritats iranianes, a més de pagar part de la multa imposada a Garaudy,
presentaren la condemna de l’escriptor com una prova de la manca de llibertat
d’expressió a França[8]. Garaudy és una
mostra d’un fenomen no gaire conegut: el negacionisme d’esquerra; dins
d’aquest corrent cal incloure-hi l’abans esmentat Paul Rassinier, així com
el marxista Amadeo Bordiga i Pierre Guillaume, animador de la revista La
Vieille Taupe (=El Vell Talp), on s’hi ha publicat obres negacionistes
com ara, entre d’altres, Le Mensonge d'Ulysse i Les Mythes fondateurs de
la politique israélienne[9]. Els negacionistes d’esquerra consideren
l’Holocaust com un mite creat per fer oblidar l’explotació dels obrers i la
dels pobles del Tercer Món així com els crims comesos per les democràcies
burgeses; per altra banda, veuen també l’Holocaust com una mentida fabricada
per justificar la creació de l’Estat d’Israel i l’opressió del poble palestí,
idea que difon Ahmed Rami, establert a Suècia on dirigeix Ràdio Islam. 2.5.8. L’INSTITUTE FOR
HISTORICAL REVIEW Fundat el 1979,
l’IRH [Institute for Historical Review (=Institut per a la Revisió
Històrica)] és l’entitat capdavantera en la difusió del negacionisme arreu
del món; es presenta com una organització amb fins científics i intenta ser
acceptada dins l’àmbit acadèmic; per això, publica una revista The Journal of
Historical Review i, més o menys anualment, organitza congressos. Ara bé, l’IRH no
pot pas amagar el seu veritable tarannà neo-nazi i antisemita; molts dels
seus dirigents, fins i tot els que tenen alguna qualificació acadèmica, es
troben vinculats a l’extrema dreta, tal com és el cas del seu director, Mark Weber, activista
del grup neo-nazi Aliança Nacional durant els anys setanta, o de Revilo P.
Oliver, assessor editorial de l’IHR, va col·laborar en la publicació neo-nazi
Liberty Bell (=Campana de la Llibertat). Per altra banda, el rigor
acadèmic de The Journal of Historical Review queda ben “demostrat”
quan, en el seu número de setembre/octubre de 1995, hi apareix un article
denunciant la conspiració jueva mundial[10].
Als congressos de l’IRH, s’hi convida gent com ara Florence Rest van
Tonnigen, vídua del col·laboracionista holandès M.M. Rest van Tonnigen, Wolf
Rudiger Hess, fill de Rudolf Hess, el
general Otto Ernst Remer, oficial en temps de Hitler, condemnat el 1986 per
les autoritats alemanyes a causa de les seves activitats antisemites, Ernst
Zündel, David Irving o el neo-nazi alemany Ewald Althans. Finalment, als
congressos de l’IRH hi poden passar coses com la que es va esdevenir en l’edició de 1983: Keith Thompson, un
dels incondicionals de l’IHR, va proposar als assistents continuar donant
suport al III Reich perquè si al final resulta que l’Holocaust va
esdevenir-se realment, encara millor; segons sembla, Thompson va
guanyar-se una forta ovació dels assistents; tanmateix, per tal de mantenir
la “bona imatge” de l’IHR, aquestes paraules foren eliminades del registre
d’intervencions[11].
2.6.LES TÈCNIQUES
DELS NEGACIONISTES 2.6.3.EL REBUIG DELS
TESTIMONIS 2.6.4.ELS SUPOSATS INFORMES
TÈCNICS Òbviament, el principal problema dels negacionistes és l’existència de nombrosos testimonis de l’Holocaust; això els porta a seguir tota una sèrie de tècniques per tal de defensar les seves idees: a) amagar
l’existència de proves documentals de l’Holocaust per així afirmar que tot es
basa en relats de suposats testimonis
que són o bé pretesos supervivents o bé antics nazis que confessen haver-hi
participat b) rebutjar els
testimonis tant els de supervivents per jutjar-los de mala fe, com els
d’antics nazis per considerar que han declarat sota coacció o tortura c) elaborar suposats
informes tècnics on s’hi pretén demostrar que els fets explicats pels
testimonis de l’Holocaust són impossibles
Seguint aquestes
tècniques, l’abans esmentat Institute for Historical Review arriba a
la conclusió que no existeix absolutament cap prova de l’Holocaust. 2.6.2. L’OCULTACIÓ DE PROVES La pretensió dels negacionistes de manca de proves sobre l’Holocaust es basa en l’ocultació de l’existència de documents com ho són:a) els diaris de Goebbels, ministre de propaganda del III Reich: un document de set mil pàgines, descobert després de la Guerra per pura casualitat, poc abans que anessin a vendre’l com a paper usat. Aquests diaris van plens de detalls personals i íntims que ningú, a part de Goebbels, podia conèixer; un falsificador no hauria pogut evitar cometre-hi errors; alguns negacionistes, com ara David Cole, admeten que els cal trobar una explicació satisfactòria per a l’origen d’aquest document. Les proves de l’Holocaust es troben en aquestes dues anotacions[12]: 1) 14 de febrer de 1942: El Führer ha expressat de nou el seu propòsit de netejar Europa de jueus sense cap mena de contemplacions. No ha d’haver-hi cap mena de sentimentalisme. Els jueus es mereixen la catàstrofe que els ve a sobre. La seva destrucció anirà lligada a la dels nostres enemics. Hem d’accelerar aquest procés sense pietat 2) 27 de març de 1942: El procediment n’és un de força bàrbar que ací no penso pas descriure amb detall. No en quedarà gaire dels jueus. De fet, es pot dir que el 60% seran liquidats mentre que només el 40% es podran fer servir per a treball forçats b) un memoràndum[13],
amb qualificació de top secret, adreçat per l’Untersturmführer de la
SS Becker a l’Obersturmbannführer Rauff sobre l’ús de furgonetes per
asfixiar-hi presoners mitjançant els gasos del tub d’escapament, un
antecedent de les cambres de gas. L’autor del text hi explica dificultats tècniques sorgides arran de l’ús
d’aquest mètode d’extermini: si ha plogut, les furgonetes no es poden fer
servir perquè rellisquen; si els alçaprems no es col·loquen ben posats,
llavors s’allarga el temps de l’execució, etc c)
en una carta[14],
també top secret, entre Becker i Rauff del 5 de juny de 1942, s’hi
admet haver dut a terme 97.000 assassinats mitjançant furgonetes des de
desembre de 1941 d) en un memoràndum[15]
enviat el 29 de gener de 1943 per un oficial de la SS a un altre, s’hi
descriu una habitació d’Auschwitz com
a Vergasungskeller (=cambra de gas). Aquest fet cal atribuir-lo
a un lapsus de l’autor del text perquè, normalment, per referir-se a les
cambres de gas es feien servir expressions eufemístiques com ara
denominar-les Leichenkeller (=dipòsit de cadàvers) e)
cartes i telegrames datats a 11 i 12 de febrer
de 1943 exposen l’ús d’àcid prússic (gas cianur) al camp d’Auschwitz en una
habitació definida com a Leichenkeller.
En realitat, aquella habitació es deuria usar com a cambra de gas; el gas
cianur no serveix per desinfectar dipòsits de cadàvers perquè no elimina pas
les bactèries[16] f)
en un discurs pronunciat[17]
a Posen el 4 d’octubre de 1943, conservat en una cinta gravada, Heinrich
Himmler, cap de la SS i de la GESTAPO així com ministre de l’Interior durant
la Guerra, hi digué ara em refereixo a l’evacuació dels jueus, a
l’extermini del poble jueu. Aquesta és una de les coses que es diuen més
sovint: “s’està exterminant el poble jueu”, diu qualsevol membre del Partit,
“del tot veritat, forma part dels nostres plans, l’eliminació dels
jueus,l’extermini, ho estem fent” g)
una sentència donada per un tribunal de Munic el
maig de 1943 afirma que els jueus han de ser exterminats i que hi ha
escamots encarregats d’exterminar jueus[18] h) el 1943, un tribunal alemany va condemnar Max Taubner, Untersturmführer de la SS, per haver
revelat la pràctica de l’extermini i haver-ne fet fotografies[19] i)
els diaris de Hans Frank, governador general de
Polònia, formen un conjunt de trenta-vuit volums de notes, textos de
discursos, registres de reunions, etc., on s’hi pot llegir: Però què se n’ha de fer dels jueus? Creuen vostès que se’ls ha de
reassentar a l’Ostland (=als territoris de l’Est), en pobles? Això és el que
ens van dir a Berlín. Per què tanta molèstia? No podem fer-ne res ni a
l’Ostland ni al Reichkommissariat.
Per tant, liquidin-los vostès mateixos. Senyors, haig de demanar-los que es treguin qualsevol sentiment de
pietat. Hem d’anihilar els jueus allà on els trobem i sempre que sigui
possible, per tal de preservar l’estructura del Reich No podem ni afusellar ni enverinar aquests 3.500.000 de jueus, però, tanmateix, hem de ser capaços de prendre mesures que portin, d’una manera o una altra, a la seva anihilació Que sentenciem 1.200.000 jueus a morir de gana, ha de ser anotat
marginalment [20] j)
paraules del Führer[21]: 1)
discurs
pronunciat al Reichstag el 30 de gener de 1939; aleshores, encara no havia
pas esclatat la II Guerra Mundial: avui, vull tornar a ser profeta una
vegada més; si la Jueria financera internacional de dins i de fora d’Europa
aconsegueix dur les nacions a una nova guerra mundial, la conseqüència no
serà pas la bolxevització de la Terra i, doncs, el triomf de la Jueria, sinó
l’anihilació de la raça jueva d’Europa 2)
Trobada de
Hitler amb Haj Amin Hussein, muftí de Jerusalem (28 de novembre de 1941):
Hitler promet al muftí que, un cop s’hagi assolit un determinat objectiu, l’únic
propòsit d’Alemanya a la regió quedarà limitat a l’extermini dels
jueus que viuen sota protecció britànica als països àrabs 3)
Setembre
de 1942: ...si la Jueria maquina una altra guerra mundial per tal
d’exterminar els pobles aris d’Europa, no seran els pobles aris els que seran
exterminats sinó la Jueria 4)
8 de
novembre de 1942: us en recordareu d’aquella sessió del Reichstag on vaig
declarar: si la Jueria s’imagina que pot provocar l’esclat d’una guerra
mundial internacional per exterminar les races europees, el resultat no serà
pas l’extermini de les races europees sinó l’extermini de la Jueria a Europa.
La gent sempre se’n riu de mi quan faig de profeta. D’aquells que llavors van
riure, n’hi ha molts que avui ja no riuen més i dels que encara riuen, molts
no riuran durant gaire més temps a
partir d’ara 2.6.3.EL REBUIG DELS
TESTIMONIS Rebutjar el
testimoni de les persones que afirmen ser supervivents dels camps d’extermini
porta implícita la idea d’una conspiració judaica que es deuria dedicar a
subornar gent perquè testifiqués contra els nazis. Quin motiu, si no, podrien
tenir per inventar-se les mentides que després explicarien? Com sempre, els negacionistes no han aconseguit presentar cap prova que avali les seves tesis. Durant els gairebé seixanta anys que han passat des de la fi de la II Guerra Mundial, no han pogut acusar ningú de participar en la xarxa de suborns o coacció, ni han descobert l’existència de cap mena d’organització dedicada a aquest fi ni, tampoc, no s’ha donat mai el cas d’un testimoni de l’Holocaust que es desdigués i confessés els motius que l’havien dut a proferir unes falses acusacions que haurien dut persones innocents a la presó, o a ser condemnades a mort per crims contra la humanitat. El testimoni
d’antics oficials nazis es rebutja afirmant que confessaren sota coacció o,
fins i tot, després que els aliats els torturessin. Així consideren els
Judicis de Nuremberg una farsa, com en el seu moment ho foren els Processos
de Moscou amb què Stalin va eliminar els seus rivals fent-los admetre haver
participat en conspiracions contra el règim soviètic; si les confessions
d’antics dirigents bolxevics com ara Kamenev, Zinoviev o Radek, en què
s’autoinculpaven d’haver pres part en complots feixistes o
contrarevolucionaris, no mereixen cap credibilitat es perquè se sap que foren
sotmesos a tortura i perquè no hi ha cap prova dels crims que confessaren
davant dels tribunals que els condemnaren a mort. Ni en els Judicis
de Nuremberg ni en cap judici posterior contra acusats de crims nazis, ningú
no ha pogut provar mai que els acusats fossin sotmesos a tortura; per altra
banda, hi ha proves de l’Holocaust independents de les declaracions dels
nazis davant dels tribunals. Molts dels judicis contra nazis s’han celebrat a
Alemanya per part de tribunals alemanys. Que potser l’aparell judicial
alemany es dedica a torturar ciutadans del seu país per obligar-los a
confessar crims contra la Humanitat? Tot alemany que hagi viscut la Guerra en
edat adulta corre el risc que un dia, així perquè sí en el més pur estil
kafkià, els tribunals del seu país el processin per criminal nazi? Per altra banda, no tots els testimonis d’antics nazis s’han fet davant d’un tribunal; el 1981, i contra la voluntat de la seva família, el doctor Hans Münch, antic Untersturmführer de la SS, va concedir una entrevista a la televisió sueca on explicava que a Auschwitz s’hi duien a terme operacions d’extermini; vers 1985, Franz Suchomel, antic Unterscharführer de la SS, va exposar als realitzadors del film Shoah els crims comesos a Treblinka; en aquest cas, l’única objecció a fer és que les promeses d’anonimat fetes a Suchomel foren falses, però això no desmenteix pas el seu testimoni. 2.6.4.ELS SUPOSATS INFORMES TÈCNICS Si un determinat fet és impossible perquè contradiu les lleis que, segons la Ciència, regeixen l’Univers, llavors, tan hi fa que hi hagi suposades proves documentals o testificals que pretenguin verificar-lo. El caràcter impossible del fet demostra la falsedat dels documents i dels testimonis. Seguint aquest principi, els negacionistes es dediquen a plantejar suposades qüestions tècniques que demostrarien la impossibilitat dels fets explicats pels testimonis de l’Holocaust. Aquestes preteses qüestions tècniques serien: a) el gas Zyklon B, usat als camps nazis com a desinfectant, no hauria resultat prou apte per dur a terme execucions massives en cambres de gas b) com s’haurien ventilat les cambres de gas per poder-hi entrar a retirar els cadàvers dels executats? c) les portes de les suposades cambres de gas no tenien cap mena de reforç especial; com és que els pretesos executats no les tiraven a terra per fugir de la mort? d) en la seva confessió, Rudolf Hoss, comandant d’Auschwitz, explicà que els seus homes fumaven quan entraven a les cambres de gas a retirar els cossos dels jueus; si això és cert, com és que les cambres de gas no explotaven? e) l’afirmació feta per alguns suposats testimonis que els nazis apilaven cadàvers i els cremaven és inversemblant perquè no haurien tingut prou gasolina per dur-ho a terme i, a més, els hauria resultat impossible aconseguir-ne f) és impossible cremar cadàvers en fosses obertes g) els forns crematoris dels camps de concentració no tenien prou capacitat per incinerar una elevada quantitat de cadàvers en poc temps h) on són les cendres dels cossos incinerats als crematoris? i) l’informe Leuchter demostra que no hi havia pas cambres de gas al camp d’Auschwitz j) no hi ha proves ni estadístiques ni demogràfiques que avalin la xifra de sis milions de jueus morts arran de l’Holocaust Zyklon B no és pas un gas sinó el nom comercial de la substància que conté el gas cianur d’hidrogen, dit també àcid prússic. Segons els negacionistes, el cianur d’hidrogen s’usava als camps nazis per fumigar roba i habitacions amb el fi d’eliminar-ne els polls portadors del tifus. Aquesta afirmació és certa, ara bé, en contra del que pretenen els negacionistes, l’àcid prússic també resulta molt eficaç per assassinar gent en massa; la concentració necessària d’aquest gas per matar animals mamífers resulta força inferior a la necessària per matar insectes. Per això, al camp de Treblinka es va deixar de banda l’ús del monòxid de carboni embotellat per passar a fer servir cianur d’hidrogen. Els negacionistes pretenen que un cop gasejada una cambra amb cianur d’hidrogen hauria calgut esperar vint hores abans de poder-hi entrar sense risc. Això és cert només per a locals convencionals on, segurament, no hi ha orificis de ventilació; ara bé, les cambres de gas sí que en tenien d’orificis i, doncs, l’aire es renovava en cinc minuts, per altra banda, els encarregats d’entrar-hi podien dur màscares anti-gas. Les cambres de gas amb àcid prússic s’han usat als EUA com a tècnica d’execució de condemnats a mort; no calia pas esperar vint hores per retirar el cadàver de l’ajusticiat. Com que cap de les cambres de gas no s’ha conservat en el seu estat original, no podem saber com eren les portes que les tancaven; a Auschwitz, però, s’han trobat les restes del que podia ser una porta d’una cambra de gas: és massissa i reforçada amb barres d’acer, els seus orificis estan protegits des de l’interior amb una gruixuda reixa de ferro, segurament per evitar que les víctimes en trenquessin el vidre. Els negacionistes pretenen demostrar les seves afirmacions ensenyant portes d’habitacions de fumigar, evidentment no reforçades[22]. L’entrada de persones fumant a la cambra de gas poc després de l’execució, tal com va explicar-ho Rudolf Hoss en la seva confessió, no havia de provocar pas cap mena d’explosió. El cianur d’hidrogen resulta explosiu només amb una concentració de 56.000 parts per milió, mentre que per matar gent n’hi ha prou amb una concentració de 300 parts per milió, tal com ho explica un estudi escrit pels nazis mateixos conegut com a document Nuremberg NI-9912[23]; per tant, no hi havia risc d’explosió ni tan sols en el cas que hom hagués encès una foguera dins de la cambra de gas. Si els encarregats de retirar els cadàvers fumaven això és que no duien pas màscares anti-gas; la concentració d’àcid prússic havia baixat, doncs, per sota del nivell necessari per matar gent. Com hem vist, amb la concentració necessària per provocar una explosió, el problema no és que algú encengués una cigarreta sinó que tota persona, fumadora o no, hauria mort enverinada pel gas. Certament, els nazis no feien servir pas gasolina per cremar cadàvers; l’ús d’un combustible refinat, com ho és la gasolina, amb aquest fi hauria estat un malbaratament. Els cossos els cremaven amb oli de motor usat, residus de petroli, o bé amb metanol; de fet, a Auschwitz hi havia una fàbrica de combustible, per tant, no resultava pas difícil aconseguir-ne. Incinerar cossos humans en fosses obertes és possible malgrat les pretensions dels negacionistes, que basen les seves afirmacions, en alguns casos, en la manca d’oxigen i, en d’altres, en la manca d’escalfor. D’aquestes cremacions hi ha proves fotogràfiques i arqueològiques. Tal com es desprèn d’un memoràndum adreçat al Brigadeführer de la SS Kammler, la capacitat dels forns crematoris d’Auschwitz era de 4.756 cadàvers al dia; en un camp de concentració, un forn podia ser capaç de cremar 140.000 cossos en un mes, mentre que la capacitat del camp era de només 125.000 reclusos; per tant, el genocidi era una cosa planificada. Pel seu disseny industrial, els forns crematoris dels camps d’extermini eren força més potents que els que s’usen a les funeràries d’avui dia, detall que els negacionistes acostumen a amagar[24]. El temps necessari per cremar un cadàver en un forn dels camps d’extermini era d’uns 30 minuts, mentre que en una funerària aquest procés pot trigar entre dues i quatre hores ja que, en aquest cas, els cossos hi arriben dins d’un taüt; a més, es cremen d’un en un, es procura que no quedi cap resta de carn cremada, com també que fins i tot els ossos més grans hagin quedat reduïts a cendres i, sobretot, s’evita barrejar les restes d’un cos amb les d’un altre; aquests detalls no es tenien en compte als camps d’extermini on, si era possible, es cremaven dos cadàvers alhora. Naturalment, un forn requereix un temps d’escalfament fins que assoleix la temperatura necessària; ara bé, als camps d’extermini, els forns funcionaven contínuament per això per efectuar una incineració podien aprofitar l’escalfor de l’anterior. Sovint, els negacionistes no volen tenir en compte les diferències existents entre un camp d’extermini i una funerària. El 1939, l’empresa Topf i fills va aconseguir un contracte per construir un forn crematori per al camp de Dachau, capaç d’incinerar un cadàver per hora; poc després, el juliol de 1940, incrementar la pressió de l’aire van aconseguir un forn apte per cremar dos cossos en una hora; per al manteniment, només calia tenir-lo aturat durant tres hores al dia. El 1951, Topf i fills va patentar un forn capaç de cremar un cadàver en només mitja hora[25]. El 1946, una comissió investigadora polonesa va trobar a prop de Treblinka va trobar enterrada una pila de cendra humana de sis metres de profunditat. L’entitat negacionista Institute for Historical Review això ho admet; ara bé, consideren la troballa de restes humanes no cremades |