|
1.TROFIM
LYSENKO
1.1.LA SEVA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL
1.2.LES TEORIES
BIOLÒGIQUES DE LYSENKO
1.2.1 LA BIOLOGIA DURANT EL SEGLE XIX I PRINCIPIS
DEL XX
1.2.2. ORIGEN
I EVOLUCIÓ DE LES TEORIES DE LYSENKO
1.1.LA SEVA TRAJECTÒRIA PROFESSIONAL
Trofim Denisòvitx Lysenko va nèixer el 1898
a Karlovka, localitat situada a Poltava (Ucraïna), fill d'una família
pagesa. Després que, el 1921, en època ja soviètica,
es gradués a l'Escola d'Horticultura d'Uma, Lysenko se'n va anar
a treballar al Centre de Selecció de Belaia Tserkov. El 1925, va
graduar-se a l'Institut Agrícola de Kiev, i s'incorporà
al Centre de Selecció Experimental de Gandzha, població
anomenada posteriorment Kirovbad; quatre anys més tard, el 1929,
Lysenko esdevingué especialista a la secció de fisiologia
de l'Institut Ucraïnés de Selecció i Genètica,
situat a Odessa; el 1936, n'esdevingué el Director.
Gràcies a les seves teories sobre l'herència genètica,
Lysenko fou distingit amb l'Ordre de Lenin, la màxima condecoració
soviètica, i amb dos premis Stalin, com també fou nomenat
vice-president del Sòviet Suprem. El 1938, va esdevenir President
de l'Acadèmia Lenin de Ciència Agrícola, i, dos anys
més tard, assumí la Direcció de l'Institut de Genètica
de l'Acadèmia de Ciències de l'URSS. Des de 1948, quan el
Presídium de l'Acadèmia de Ciències de l'URSS donà
caràcter oficial a les seves teories genètiques, fins a
la mort de Stalin (1953), Lysenko fou, dins de les institucions científiques
soviètiques, la màxima autoritat no sols en agronomia, sinó
en d'altres disciplines científiques. A l'Europa occidental, per
la seva banda, el Partit Comunista Francès (PCF) va donar suport
a les teories de Lysenko.
Amb la desestalinització, Lysenko perdé, momentàniament,
la seva autoritat, però, aviat, es guanyà la confiança
del nou dictador, Nikita Khruixtxev. Tanmateix, quan la cúpula
mateixa del Kremlin força la dimissió de Khruixtxev (1964),
Lysenko fou obligat a abandonar l'Institut de Genètica; aleshores,
visqué retirat, fins a la seva mort, el 1976.
Entre les seves obres, destaquen L'herència i la seva variabilitat
(1946) i La ciència de la Biologia en el seu moment actual
(1948).
Fins ací, aquesta podria ser la biografia d'un científic
soviètic de l'època de Stalin; ara bé, la característica
de Lysenko fou haver construït i imposat unes teories sobre genètica
vegetal aberrants des d'un punt de vista científic, fins al punt
que, el 1965, les mateixes institucions soviètiques condemnaren
la seva obra com a mancada de fonament i essencialment errònia.
Així doncs, com va aconseguir Lysenko esdevenir, durant una colla
d'anys, una de les màximes autoritats científiques de l'URSS?.
1.2.LES TEORIES BIOLÒGIQUES DE
LYSENKO
1.2.1 LA BIOLOGIA DURANT EL SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL
XX
Per comprendre el significat de les teories pseudocientífiques
de Lysenko, cal començar repassant breument l'evolució de
la biologia durant el segle XIX i principis del XX.
Com és sabut, fins a començaments del segle XIX, hom ignorava
del tot l'evolucionisme; llavors, eren admissibles idees com ara atribuir
l'extinció de determinades espècies -aquelles que només
es podien trobar en estat fòsil- a esdeveniments catastròfics,
com pugués ser-ho el Diluvi Universal de què parla la Bíblia,
i la possibilitat de l'aparició de noves espècies per generació
espontània, és a dir, del no-res. El científic francès
Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829), el qual va encunyar el terme biologia
per referir-se a l'estudi dels éssers vius, així com el
concepte invertebrats per designar els animals desprovistos d'esquelet
intern, va establir una teoria evolucionista, segons la qual, els individus
adaptaven les seves característiques físiques al medi ambient
que els envoltava; això els duia a usar, preferentment, una part
dels seus òrgans, que adquirien un més fort desenvolupament,
mentre que en deixava d'usar d'altres que, per atròfia, acabaven
desapareixent; aquestes noves característiques adquirides arran
de les influències del medi ambient, l'individu les deixava en
herència als seus descendents; així doncs, si les girafes
tenien el coll llarg era perquè, mogudes per la necessitat d'alimentar-se
de les fulles d'arbres molt alts, havien hagut d'anar estirant el coll,
característica adquirida que cada generació de girafes passà
a la següent. En conseqüència, Lamarck podia admetre
l'aparició de noves espècies per generació espontània;
es crearien organismes simples que, segons les teories lamarkianes, anirien
evolucionant cap a éssers més complexos arran de les característiques
adquirides per influència del medi.
Mig segle després, el monjo txec Gregor Mendel (1822-1884), experimentant
amb llavors de pèsol, va arribar a descobrir les lleis de l'herència,
les quals no es basaven pas, com havia suposat Lamarck, en característiques
adquirides per influència del medi ambient, sinó en la pròpia
estructura genètica de l'individu. Per altra banda, el 1859, Charles
Darwin va publicar Sobre l'origen de les espècies per mitjà
de la Selecció Natural; Darwin hi definia un mètode
per explicar l'evolució: la selecció natural; dins d'una
població, aquells individus més ben dotats per enfrontar-se
a les condicions del medi on els havia tocat viure disposarien de més
oportunitats per sobreviure i tenir descendència, mentre que els
incapaços d'adaptar-se al medi moririen abans i no deixarien descendents;
per això, les característiques addients per sobreviure a
l'entorn seran les que passaran a les generacions futures. Com s'ho feien
els individus per passar les seves característiques als seus descendents?,
aquesta qüestió fou un enigma fins que es descobrí
l'existència dels gens.
A principis del segle XX, entre els biòlegs de tot arreu del món,
es produí el debat sobre quina teoria explicava millor l'evolució
i la transmissió hereditària de les característiques
d'un individu als seus descendents, si el lamarckisme o bé el morganisme,
anomenat així pel nom del científic americà T.H.
Morgan qui, com també August Weissmann, Hugo de Vries, Carl Correns
i Erich von Tschermak, reprengué les teories de Gregor Mendel,
ignorades a la seva època; segons el morganisme, que també
podria denominar-se mendelisme, la transmissió hereditària
s'explica per l'existència dels gens, unes unitats intracel·lulars
autoreproductives, que funcionen com a portadors de l'herència;
les mutacions es produïen de manera casual. Les tesis lamarckianes
encara resultaren defensables entre els científics fins a finals
de la dècada de 1920; el V Congrès Internacional de Genètica,
celebrat a Berlín el 1927, on H.J. Muller va anunciar-hi la descoberta
d'un mètode per provocar mutacions artificialment, va significar
el cop final contra el lamarckianisme; a partir d'aleshores, la biologia
i la genètica es basaren en les lleis de l'herència genètica
exposades per Mendel arran dels seus experiments amb llavors de pèsols,
i quedaren bandejades les teories de Lamarck.
1.2.2. ORIGEN I EVOLUCIÓ DE LES
TEORIES DE LYSENKO
En aquest context, les teories de Lysenko poden qualificar-se
de lamarkianisme; en el seu triomfant discurs de 1948, quan l'Acadèmia
Lenin de Ciències Agrícoles proclamà oficials les
seves teories, Lysenko va referir-se contínuament a la tradició
lamarckiana, convertida en un espantall pels neo-darwinistes burgesos.
El 1927, el diari Pravda -l'òrgan del Partit Comunista de
la Unió Soviètica (PCUS)- va donar la gran notícia
que, en un remot laboratori de l'Azerbaijan, un agrònom anomenat
Trofim Lysenko havia fet un descobriment molt important: la vernalització,
tècnica que permetia conrear a l'estiu les llavors que, normalment,
cal sembrar a l'hivern; n'hi havia prou sotmetent-les a baixes temperatures
i remullant-les. En realitat, però, Lysenko només havia
inventat el mot vernalització, perquè la tècnica
ja es coneixia, com a mínim, des de finals del segle XIX. Posteriorment,
entre 1931 i 1934, Lysenko va començar a desenvolupar la "teoria
científica" amb la qual explicaria els resultats dels seus
experiments.
Prenent com a punt de partida, la idea que el desenvolupament d'una planta
segueix unes determinades fases, durant cadascuna de les quals, les seves
necessitats ambientals resultaven molt diferents, Lysenko va arribar a
la conclusió que resultava possible dirigir artificialment el desenvolupament
d'una planta controlant-ne l'entorn. La idea principal era la plasticitat
del cicle vital; per tant, determinar la durada de cada etapa vegetativa
d'una planta depenia del seu entorn i, en cap cas, de la seva estructura
genètica.
Com és ara comunament admès, per elaborar aquesta teoria,
Lysenko no va seguir cap mena de mètode acceptable per a una comunitat
de científics; dels seus experiments, només n'explicava
els èxits, els seus resultats es basaven en mostres molt reduïdes
-per no dir ridícules-, en notes gens acurades, i, sobretot, no
hi havia cap mena de grup de control per verificar els experiments. Com
que una vegada, va equivocar-se fent un càlcul numèric -cosa
gens sorprenent-, Lysenko va mostrar-se del tot contrari a l'ús
de les matemàtiques en la Ciència; d'ací deduïm
la seva ignorància en l'art de la manipulació d'estadístiques,
una pràctica molt corrent entre els pseudocientífics actuals.
A més, un dels lemes de Lysenko era que si es vol descobrir
una teoria, s'acaba descobrint-la; així doncs, Lysenko partia,
sovint -per no dir sempre- d'idees preconcebudes i es dedicava a buscar
allò que pogués demostrar-les, en comptes de seguir el mètode
científic d'obervar la realitat i treure'n després les conclusions
adients.
A partir de 1935, Lysenko, comptant amb l'ajuda de Prezent, un membre
del PCUS, especialista en metodologia educacional en ciències naturals
i dotat d'unes certes nocions de filosofia, va començar una nova
tasca: redefinir la biologia a partir dels seus experiments. Tots dos
van anunciar una nova teoria de l'herència, on negant l'existència
dels gens, s'arribava a la conclusió que la base de l'herència
no es trobava en cap mena de substància especial auto-reproductiva.
Per contra, la cèl·lula mateixa es desenvolupava en un organisme,
i no n'hi havia cap part aliena al desenvolupament evolutiu. L'herència
es basava en la interacció entre l'organisme i el seu medi ambient,
per mitjà de la interiorització de les condicions exteriors;
en fi, arran de les seves teories, Lysenko va creure possible crear una
varietat de blat capaç de crèixer al cercle polar àrtic,
com també, mitjançant unes preteses tècniques d'hibridació,
sembrar blat i recollir-ne civada. Aquesta visió acientífica
de la biologia confonia dos conceptes molt importants:
a) genotip: el complex genètic transmès hereditàriament
a l'individu
b) fenotip: la totalitat de característiques desenvolupades
per un individu, que resulta de la interacció entre herència
i medi ambient
Així doncs, el tret distintiu de la parabiologia lysenkiana fou
el rebuig total a la idea d'herència genètica, descoberta
per Mendel. Per tant, si, a partir de 1927, a tot arreu del món,
la biologia seguí el camí mendelià, a l'URSS, arran
de la imposició de les teories de Lysenko, anà en sentit
contrari, cap a un ambientalisme, considerat aberrant per tots els biòlegs
de fora de l'URSS. Per la seva banda, Lysenko i Prezent van bescantar
la genètica com a reaccionària i burgesa, totalment contrària
al materialisme dialèctic; les idees de la mutació com a
fenomen de l'atzar era considerada contrària a les creences en
el determinisme dels processos naturals, i en l'habilitat humana de transformar
la naturalesa d'una manera profitosa.
Amb el nom de Lysenko, s'hi associa el de Mitxurin, un conreador d'arbres
fruiters que també creia en la influència del medi ambient
en l'herència; ara bé, això és més
un resultats de les manipulacions de Lysenko que de les teories de Mitxurin
mateix, el qual, tot i creure en la influència del medi ambient
no negava l'existència de la transmissió genètica.
Abans de la seva mort (1935), Mitxurin va reconèixer la validesa
de les teories mendelianes, rebutjades frontalment per Lysenko.
|
|
2.LA IMPOSICIÓ
DEL LYSENKISME
2.1.ELS DEBATS CIENTÍFICS A L'URSS DURANT
ELS ANYS 20
2.2.L'ASCENS DE
LYSENKO
2.3.LES QÜESTIONS
IDEOLÒGIQUES
2.3.1.INTRODUCCIÓ
2.3.2.EL MARXISME
2.3.3.LES
NECESSITATS ECONÒMIQUES DE L'STALINISME
2.3.4.EL CONTROL POLÍTIC
DELS CIENTÍFICS.
2.3.5.EL LYSENKISME
FRANCÈS
2.1.ELS DEBATS CIENTÍFICS A L'URSS
DURANT ELS ANYS 20
La imposició de les teories lysenkianes com a base
de la biologia soviètica és conseqüència de
la naturalesa totalitària del règim comunista i de la situació
econòmica de l'URSS sota la dictadura de Stalin (1928-1953).
Durant els anys vint, els biòlegs soviètics, igual com els
dels altres països, també es dividiren entre lamarckians i
morganistes. Ara bé, la característica d'aquest debat a
l'URSS fou la barreja que s'hi donà entre ciència i ideologia;
els lamarckians van arribar a citar Friederich Engels com a autoritat
legitimadora de les seves teories; al seu torn, arran del Congrès
de les Institucions Científiques Marxistes-Leninistes (1929), el
morganisme fou presentat com a la plena realització del materialisme
dialèctic; un any més tard, en un congrés soviètic
de biòlegs, els morganistes desqualificaren les teories lamarckianes
com a contràries al marxisme pel seu caràcter teleològic,
mentre que el materialisme dialèctic quedava implícit en
la ciència genètica. D'aquesta manera, s'arribà a
una situació en què tant lamarckians com morganistes s'atribuïen
la creació d'una ciència proletària; els lamarckians
consideraven la classe obrera no pas com a esclaus del passat, sinó
com a creadors del futur; al seu torn, els morganistes consideraven l'herència
genètica com a la raó de la supervivència de les
potencialitats humanes dels treballadors, malgrat les condicions que havien
hagut de patir d'explotació i misèria.
A més, va afegir-se un nou element a la qüestió: els
dirigents bolxevics pretenien que la biologia, igual com les altres ciències,
havien de redefinir-se sobre la base del materialisme dialèctic;
en conseqüència, tant el lamarckisme com el morganisme eren
ideologies burgeses que calia superar mitjançant una nova biologia
marxista i, per tant, proletària.
A l'URSS, doncs, les dues teories en disputa -lamarckisme i morganisme-
intentaven legitimar-se apel·lant a una ortodòxia ideològica
-el marxisme- però no pas seguint el mètode científic
d'observar quina de les dues resultava més eficaç per explicar
la realitat, i es mostrava més coherent amb els fets observats.
S'havia tornat, per tant, a l'època en que, en astronomia, la discussió
entre heliocentrisme i geocentrisme intentava resoldre's mirant quin dels
dos postul·lats resultava més conforme no pas amb l'observació
de l'espai, sinó amb els mites de la Bíblia. De fet, a l'URSS
-tant en temps de Lenin (1917-1922) com sota els seus successors-, el
marxisme hi exercia el mateix paper de dogma ideològic que el cristianisme
en l'Europa medieval. Intentar contradir-lo o mantenir-se'n al marge resultava
perillós; al segle XVII, Galileu va poder evitar ser cremat a la
foguera retractant-se de les seves teories, a l'URSS a molts dels científics
considerats dissidents, ni tan sols se'ls va concedir aquesta oportunitat.
En realitat, la imposició en biologia de les aberracions pseudocientífiques
de Lysenko no fou un cas únic dins de la ciència soviètica.
Zhadov, portantveu de Stalin, i amb un nivell cultural i una formació
científica comparables a les de Lysenko, va considerar la teoria
de la relativitat, la cibernètica i la física quàntica
burgeses i reaccionàries. Aleshores, va definir una teoria alternativa
en què s'hi establia el caràcter axiomàtic de l'espai,
el temps i la matèria com a idees absolutes. Tanmateix, com que,
per construir bombes atòmiques, no hi havia més remei que
seguir les teories d'Einstein, alguns científics convenceren Bèria
-un dels estrets col·laboradors de Stalin- perquè els permetés
usar la ciència burgesa; Stalin va respondre a Bèria
deixa'ls fer, sempre hi serem a temps d'afusellar-los.
En lingüística, a l'opuscle, obra de Stalin, Marxisme i
qüestions sobre lingüística, publicat el 1950, s'hi
situa l'origen de l'idioma rus a les províncies de Kursk i Orel.
Tota la intelligentsia va haver d'aplaudir l'opuscle com un gran avenç
científic.
Aquest va ser el camp adobat i conreat en què va germinar i crèixer
el lysenkisme, una mala herba dins de la ciència i el progrès
2.2.L'ASCENS DE LYSENKO
Un cop va esdevenir famós per haver descobert
la vernalització (1927), Lysenko va posar-se a difondre els resultats
dels seus experiments. Tanmateix, al congrés soviètic, celebrat
a Leningrad el gener de 1929, sobre genètica, selecció i
cria d'animals i plantes, N.A. Maksimov va assenyalar que la vernalització
no era, en realitat, un descobriment de Lysenko, el qual ignorà
estudis previs sobre factors tèrmics en el desenvolupament de les
plantes. Ara bé, malgrat aquest aparent contratemps, després
del congrés, Lysenko dugué a terme una sorollosa campanya
sobre la vernalització; va aconseguir que el Comissariat Agrícola
d'Ucraïna, angoixat per dos anys de fam a causa de les males collites,
ordenés l'ús massiu de la vernalització, aleshores,
Lysenko fou traslladat a un acabat de crear departament de vernalització
a l'Institut Soviètic de Cria de Plantes a Odessa, on va començar
a publicar la seva revista Yarovizatsiya (=Vernalització)
per difondre les seves idees.
Per aquesta època, Lysenko va aconseguir crear-se la imatge de
persona que, de debò, assoleix resultats, en contraposició
als científics que, amb els seus complicats mètodes, es
dediquen a debatre únicament sobre qüestions teòriques,
alienes a les necessitats del poble; Lysenko anava per feina, mentre que
els científics discutien sobre el sexe dels àngels, idea
força acceptada per les jerarquies soviètiques. El 1931
i 1932, molts genetistes foren acusats d'idealisme menxevic, i s'arribà
a considerar la investigació en ciència pura com a equivalent
al sabotatge; així, per exemple, el fundador i director de l'Acadèmia
Lenin de Ciències Agrícoles, Nikolai Vavilov, un genetista
que es manifestava partidari de la unió de la ciència i
el socialisme, fou commninat a abandonar els experiments amb plantes exòtiques
i a concentrar-se en aquelles introduïbles en l'agricultura soviètica.
El 1934, Vavilov va haver de respondre davant del Consell de Comissaris
del Poble sobre el càrrec de pretendre separar la teoria de la
pràctica. Lysenko, l'home del poble que procurava incrementar la
producció d'agricultura sense perdre el temps fixant-se en el color
de les mosques, donava mostres d'un pur i dur anti-intel·lectualisme:
Millor saber menys, però saber prou com per satisfer les nostres
necessitats, així com va a dedicar-se a contraposar l'inútil
escolasticisme dels científics amb els èxits pràctics
de la vernalització; aquest fou doncs, el model de científic
de la nova era que havia de produir-se arran de la construcció
del socialisme. Al segon congrés de pagesos col·lectivistes,
Lysenko, en un discurs aplaudit calorosament per Stalin, va parlar de
lluita de classes dins de la Ciència, així com va manifestar
que un enemic de classe ho és tant si és científic
com si no.
Tot això, però, no significa pas una acceptació unànim
i sense protestes per part dels estaments científics i polítics
soviètics de les teories de Lysenko; Bukharin i l'Acadèmia
de Ciències es mantenien lleials a la genètica mendeliana.
En unes jornades que l'Acadèmia Lenin organitzà entre el
19 i el 27 de desembre de 1936, es va intentar una conciliació
entre el lysenkisme i la genètica. Aquesta temptativa no va donar
pas els resultats esperats; Vavilov, mendelià, va mostrar-se disposat
a acceptar les idees de les fases de desenvolupament de les plantes, així
com els experiments per plantar patates a l'estiu; ara bé, la intransigència
de Lysenko -i dels seus seguidors- exigia un rebuig total del mendelisme,
que un científic com era Vavilov no estava pas disposat a admetre.
Serebrovsky i Dubinin acusaren Lysenko de ser, en realitat, un reaccionari;
seguir les seves teories farien retrocedir la ciència a l'URSS
i, llavors, resultaria impossible bastir la ciència dins del socialisme.
Després d'aquestes jornades, els lysenkistes abandonaren els arguments
científics o filosòfics per practicar la demagògia
i la ideologització del debat. La genètica la titllaren
de racista i de nazi; molts genetistes foren acusats de sabotatge, terrorisme
i trotskysme; com resulta obvi, la caiguda de Bukharin, afusellat el 1938
arran de les purgues stalinianes, afavorí el triomf del lysenkisme.
El principal escull que impedia el triomf total de Lysenko era, precisament
Vavilov. Aquest científic, conscient que la situació anava
esdevenint cada cop més insuportable, el 1939 va blasmar la incultura
de Lysenko -a qui no sols li mancava una sòlida formació
científica, sinó que, en més d'una ocasió
se'l va titllar de semianalfabet- la seva manca de mètodes científics
i, sobretot, les represàlies que patien els contraris al lysenkisme.
El problema de Vavilov va tenir una solució molt ràpida
i senzilla; primer, va ser destituït del càrrec de president
de l'Acadèmia Lenin de Ciències Agrícoles, lloc que
Lysenko va ocupar el 1938, el mateix any que Vavilov fou expulsat del
Presídium de l'Acadèmia de Ciències sota l'acusació
d'haver-se dedicat a aïllar l'Institut de Genètica del corrent
principal del treball científic (sic) de l'acadèmic Lysenko,
el qual havia aconseguit un lloc a l'Acadèmia gràcies a
una campanya política contra A.K. Koltsov, director de l'Institut
de Biologia Experimental. I, finalment, les coses van arribar on havien
d'arribar: el 1940, Vavilov fou empresonat i, el 1941, sotmès a
un judici on se'l va declarar culpable de sabotejar l'agricultura, de
participar en una conspiració dretana i d'espiar a favor d'Anglaterra
-i per què no a favor de Groenlàndia?- i d'altres greus
crims i delictes, pels quals va ser condemnat a mort; al cap d'uns mesos,
la pena li fou commutada, però Vavilov havia mort de gana a la
presó; potser li feien menjar els productes de les grans collites
obtingudes gràcies a la vernalització. Això sí,
al XX Congrès del PCUS (1955), on es van denunciar els crims de
Stalin -però de ningú més- Vavilov fou rehabilitat,
pòstumament, és clar. Qui fou nomenat director de l'Institut
de Genètica quan Vavilov fou destituït?, doncs Lysenko.
Vavílov no fou l'única víctima; en l'ambient de les
purgues stalinianes de 1936-1939, que sacsejaren totes les institucions
soviètiques, començant per la cúpula del PCUS, molts
biòlegs foren detinguts, i o bé foren afusellats, o bé
moriren a la presó; d'altres van tenir més sort i només
van perdre la feina. Per posar exemples, el 1936, Israel Agol, Max Levin
i Solomon Levit, biòlegs fermament comunistes, foren arrestats;
Agol i Levin van ser acusats d'idealisme menxevic i de conspiració
trotskysta, mentre que Levit, director de l'Institut de Medicina Genètica,
a conseqüència dels seus estudis sobre l'herència genètica
humana fou declarat defensor de les idees nazis. Levit va morir a la presó,
per la seva banda, Agol i Levin van ser afusellats.
La persecució de les persones va anar seguida per la de les idees;
moltes institucions i publicacions científiques foren clausurades;
així com molts llibres van ser retirats de les biblioteques i es
revisaren els textos per esporgar-ne qualsevol mostra de mendelisme. Així,
el VII Congrés Internacional de Genètica, que s'havia de
celebrar a Moscou el 1937, fou suspès i quan aquest congrés
s'acabà duent a terme a Edimburg el 1939, no va poder-hi participar
cap científic soviètic, ni tan sols Vavilov, que n'havia
estat elegit president, a qui les autoritats prohibiren abandonar l'URSS.
I, per aquest camí, es va arribar al triomf final de Lysenko el
1948, quan arran del seu discurs a l'Acadèmia Lenin de Ciències
Agrícoles, les seves teories foren declarades oficials a l'URSS;
a més, el 1949, Lysenko obtingué el premi Stalin.
2.3.LES QÜESTIONS IDEOLÒGIQUES
2.3.1.INTRODUCCIÓ
En realitat, no resulta correcte parlar de triomf del lysenkisme
a l'URSS el 1948; Lysenko no va convèncer els seus oponents de
la validesa de les seves teories; senzillament, un poder dictatorial -el
règim soviètic- va declarar oficial el lysenkisme i va usar
els seus mètodes represius contra totes aquelles persones no disposades
a acceptar-lo per les bones. Els motius de Stalin i els seus sequaços
per afavorir el lysenkisme no eren pas d'arrel científica, sinó
ideològica.
2.3.2.EL MARXISME
En el seu discurs a l'Acadèmia Lenin de Ciències
Agrícoles (1948), Lysenko va proclamar que només seguint
les ensenyances de Marx, Engels, Lenin i Stalin es podia redefinir la
Ciència. Per altra banda, en les controvèrsies contra Vavilov
durant la segona meitat dels anys trenta, Lysenko va pretendre legitimar
les seves teories en la llei de transformació dialèctica
qualitativa enunciada per Engels, igual com el 1906, és a dir,
quan encara ningú no podia creure's que, un dia -i durant setanta-quatre
anys- els bolxevics serien amos de Rússia, ho havia fet Stalin,
considerant que el triomf, gairebé imminent, de les teories lamarckianes
sobre el darwinisme demostraria l'encert dels principis filosòfics
d'Engels.
Com ja s'ha exposat abans, des dels anys vint, és a dir en l'època
de Lenin (1917-1922) i en el temps de l'interregne -els set anys
que trigà a consolidar-se el poder de Stalin després que
Lenin -mort el 1924- hagués d'abandonar l'activitat política
arran del seu atac de feridura el 1922- el debat científic a l'URSS
estava viciat per la necessitat de demostrar la compatibilitat entre les
teories científiques i els dogmes marxistes dictats pels bolxevics;
per això, els mendelistes soviètics, com ara el mateix Vavilov,
usaren el recurs d'intentar legitimar-se en el marxisme, ja fos per pròpia
convicció o pel pragmatisme de no situar-se al marge de la ideologia
imposada pel poder com a únic sistema intel·lectual possible.
A l'URSS, declarar-se no marxista hauria estat com a l'Europa medieval
renegar del cristianisme.
Per tot això, a l'URSS, va quedar oberta la possibilitat de fer
triomfar una determinada teoria en el camp de la Ciència, no pas
sobre la base que resultés apta per descriure la realitat sinó
perquè resultés coherent amb el marxisme. Si hom pretén
comprendre la genètica vegetal, les teories de Lysenko són
un disbarat, però si l'objectiu consisteix a crear una biologia
marxista, és a dir, basada en el materialisme dialèctic,
teoria filosòfica creada per Marx i Engels, definida com a instrument
per transformar -no pas per comprendre- la realitat, aleshores, les teories
lysenkianes resulten òptimes, perquè obren la possibilitat
de dirigir el creixement de les plantes sense cap obstacle, ja que només
cal controlar-ne les circumstàncies ambientals, idea inadmissible
per als mendelians els quals, afirmant l'existència d'una estructura
genètica interna en cada ésser viu, posen un límit
a la transformació de l'estructura biològica de les plantes,
instaurant un determinisme científic contrari al marxisme. Plantejat
així, el fracàs en l'intent de conrear blat al Cercle Polar
Àrtic o plantes tropicals a la Sibèria és un element
secundari, no gaire rellevant, quan el que s'intenta és fer compatible
la Ciència amb determinats dogmes ideològics; de la mateixa
manera que, als inquisidors del segle XVII, no els preocupava pas que
l'observació de l'espai mitjançant el telescopi mostrés
la Terra girant al voltant del Sol, tal com ho afirmava Galileu, sinó
que considerar la Terra el centre de l'Univers resultava útil per
legitimar els mites bíblics i els dogmes cristians.
El lysenkisme va tenir un equivalent en la psicologia i la pedagogia;
durant anys, a l'URSS, va estar prohibit realitzar tests d'intel·ligència
a les criatures; si es demostrava que, entre un grup de nens i nenes,
n'hi havia de més capacitats que d'altres, es posava en entredit
la idea que el medi social era l'únic factor influent en el desenvolupament
de la persona, i, en conseqüència, es legitimava la desigualtat
social existent en les societats burgeses capitalistes.
2.3.3.LES NECESSITATS ECONÒMIQUES
DE L'STALINISME
El 1922, per tal de salvar el règim, amenaçat
per insurreccions obreres i pageses, motivades pel descontent social contra
el govern bolxevic, responsable de la greu crisi econòmica que
va dur a les grans fams de 1921, Lenin va haver de definir la Nova Política
Econòmica, coneguda per les seves sigles en anglès NEP,
en què tolerava certes formes de propietat privada i, sobretot,
permetia als pagesos posseir les terres que havien pres als aristòcrates
durant la Revolució. La NEP, gràcies a la qual vers 1927
als països de l'URSS s'havien recuperat els nivells productius d'abans
de la I Guerra Mundial (1914-1918), va mantenir-se fins que, el 1929,
Stalin va decidir instaurar l'economia planificada, basada en la propietat
estatal de tots els mitjans de producció i en la industrialització
forçosa, i en la col·lectivització obligatòria
de les explotacions agrícoles, amb la creació del koljós
i del sovjós, fet precedit per la requisa de les collites
ordenada el 1927/28.
En una societat majoritàriament agrària com era l'URSS vers
1930, la col·lectivització del camp fou una guerra declarada
per l'Estat contra la pagesia; sota el pretext de lluitar contra els kulaks
-pagesos rics que acapararien la producció per especular-hi
impedint així proveir d'aliments les ciutats-, durant la dècada
dels anys trenta del segle XX, molts pagesos foren assassinats; per altra
banda, un mitjà de resistència camperola fou destruir les
collites i deixar morir els animals de cria -o, en molts casos, menjar-se'ls
els pagesos mateixos com a darrer mitjà de subsistència-.
Per tot això, vers 1932, a moltes regions soviètiques es
patiren grans fams comparables a les de 1921.
En aquest context, l'obsessió de Stalin era trobar mitjans per
augmentar la producció agrària; d'ací l'exigència
als científics de dedicar-se a obtenir resultats pràctics
i deixar-se estar de debats teòrics.
Sobre el paper, les teories de Lysenko constituïen el remei; amb
les tècniques de la vernalització, celebrades pel Pravda
el 1927 com a gran miracle de la ciència soviètica, es podria
augmentar el nombre de collites; per altra banda, si es podien crear noves
races o espècies agrícoles segons convingués, s'obrien
unes possibilitats infinites, en què el nou home soviètic
compliria el seu objectiu de transformar la naturalesa segons les seves
necessitats. Aquest futur esplendorós s'obstinaven a negar-lo els
adeptes del mendelisme, argüint el determinisme científic
de l'existència dels gens, que desestimava per impossibles els
propòsits del lysenkisme. Per això, Vavilov i molts d'altres
biòlegs, per als quals les teories de Lysenko resultaven inadmissibles
per absurdes, foren condemnats -sovint a mort- per sabotejar l'agricultura.
2.3.4.EL CONTROL POLÍTIC DELS
CIENTÍFICS.
A la Rússia de principis del segle XX, és
a dir, durant els darrers anys del tsarisme, l'accés no sols a
una cultura universitària, sinó a una instrucció
elemental hi era, com a la resta d'Europa, un privilegi restringit a les
classes privilegiades: noblesa i burgesia. En la majoria dels casos, obrers
i pagesos quedaven condemnats o bé al pur i dur analfabetisme,
o bé a adquirir només uns coneixements mínims, que
no podien mai anar més enllà de llegir, escriure i realitzar
elementals operacions de càlcul numèric.
Després del cop d'estat bolxevic d'octubre de 1917, per tal de
mantenir-se al poder, Lenin va fomentar una revolució social contra
els explotadors, és a dir, contra nobles i burgesos; ara
bé l'extermini dels membres de les antigues èlits socials
implicava eliminar les úniques persones dotades d'una certa formació.
Després de la Revolució, molta gent d'origen obrer o pagès
passà a formar part de la casta dirigent del nou règim,
el qual, per això, es ressentia de la incultura de molts dels seus
quadres. Així, a A People's Tragedy. The Russian Revolution
(1891-1921), Orlando Figes menciona el cas d'un anglès que,
en època de Lenin, va aconseguir viatjar d'un extrem a l'altre
de l'URSS sense posseir cap mena de passaport ni document identificatiu;
quan havia de presentar-se a alguna autoritat soviètica, l'anglès
els ensenyava una factura del seu sastre, i els funcionaris soviètics
-en molts casos, analfabets- veient un paper imprès escrit i amb
un segell -el de la sastreria- es pensaven que allò ja era un document
oficial. Aquest fou el context que permeté a un pagès semianalfabet
com era Lysenko graduar-se a l'Escola d'Horticultura d'Uma (1921) i a
l'Institut Agrícola de Kiev (1925)
Tot i que, durant els anys vint, a l'URSS tenir uns orígens familiars
burgesos o nobles constituïa un estigma, per tal de mantenir un cert
nivell d'activitat, en alguns llocs clau, com ara l'administració,
l'exèrcit i les universitats, es va haver de tolerar que hi exercissin
papers dirigents persones d'estracció burgesa. En molts casos,
resultava raonable dubtar de la fidelitat al règim comunista d'aquesta
gent, que, el 1917, havien pogut donar suport a la Revolució de
Febrer -que liquidà el tsarisme i va obrir la possibilitat d'instaurar
a Rússia una república parlamentària- però
no pas al cop bolxevic d'Octubre, que dugué Lenin al poder; però
s'havia de confiar en aquests especialistes burgesos perquè no
quedava cap més remei.
Vers 1930, tots els científics soviètics, en especial els
de la generació gran, tant els que, en biologia, defensaren el
mendelisme com els partidaris del lamarckisme, eren d'origen burgès.
Per això, s'hi podia contraposar Lysenko, fill d'una humil família
pagesa. L'anti-intel·lectualisme de Lysenko, que defugia els debats
teòrics per centrar-se en els resultats pràctics, podia
presentar-se com l'actitud d'un home del poble, en contraposició
a uns científics burgesos, indiferents -o enemics- als interessos
del proletariat.
El triomf de Lysenko fou un més dels exemples de la política
seguida arran de les purgues stalinianes, de substituir els tècnics
burgesos, com ho era el mateix Vavilov, per tècnics proletaris;
encara que, com es va mostrar en el cas de Lysenko, el seu origen popular
no significava pas millor preparació ni més aptitud. En
una Rússia no bolxevic, tsarista, regida per un govern parlamentari
sorgit de la Revolució de Febrer de 1917 o bé dominada per
un règim autoritari resultant d'una victòria dels exèrcits
blancs -antibolxevics- en la guerra civil de 1918-21, molt probablement,
Lysenko, i moltes persones més com ell, no hauria pogut fer l'ascensió
social que va dur a terme; els tècnics proletaris eren gent que
ho devia tot a la Revolució i que, per aquest motiu resultarien
dòcils al poder comunista; la seva competència i preparació
real no era pas una qüestió primordial.
En conclusió, el dogmatisme marxista, la promesa de solucions miraculoses
per a una economia devastada per la pròpia política de Stalin
i els seus orígens socials foren els trumfos de Lysenko per guanyar
la partida als seus adversaris; una confrontació en què
el debat científic hi destacà, precisament, per la seva
absència.
2.3.5.EL LYSENKISME FRANCÈS
En l'Europa dels anys posteriors a la II Guerra Mundial,
França fou, juntament amb Itàlia, el país occidental
on va tenir-hi més força el Partit Comunista; Maurice Thorez,
secretari general del PCF des de 1930, fins poc abans de la seva mort
(1964), fou ministre d'estat i vice-primer ministre de 1945 a 1947; en
honor seu, el règim soviètic va decidir anomenar Thorez
una ciutat d'Ucraïna. És interessant veure-hi com, vers 1950,
quan Lysenko gaudia del seu màxim esplendor a l'URSS, va produir-se
dins del PCF un debat sobre el lysenkisme. En l'article de J. T. Desanti
La Ciència, una ideologia històricament relativa,
hi trobem tot l'arsenal ideològic de justificació del lysenkisme:
a) postular l'existència d'una ciència burgesa contraposada
a una ciència proletària, en conseqüència, la
ciència és un element de la lluita de classes i, per tant,
una matèria en què hi ha d'intervenir el Partit
b) la ciència és fruit del treball humà, amb el qual,
es determina la naturalesa, la qual s'ha de transformar. És a dir,
ací ens trobem amb el vell tòpic marxista que no es tracta
de comprendre com és el món, sinó transformar-lo
segons les nostres necessitats
c) el desenvolupament d'una ciència sempre reflecteix la consciència
i els interessos d'una classe
Aquests postulats dugueren molts comunistes francesos a elogiar el treball
científic de Lysenko. Naturalment, la diferència entre França
i l'URSS és que a França, els comunistes no disposaven del
poder repressiu de l'Estat per imposar les seves tesis i eliminar qui
no les acceptès
|
