|
2.LA POLÈMICA DELS
ARXIUS DE SALAMANCA
Des del moment mateix de la fi del franquisme i de la
restauració de la democràcia, s'havia plantejat el retorn
a Catalunya dels documents que, com es desprèn del contingut de
l'apartat anterior, hi havien estat requisats -o espoliats- per les autoritats
franquistes tot just acabada la Guerra (1939). La primera gestió
per aconseguir aquest retorn fou la reclamació formulada al Congrés
dels Diputats per Josep Benet el 1977; el contenciós semblà
arribar a la seva fi el dia 17 de març de 1995, quan el Consell
de Ministres del govern espanyol, presidit encara pel dirigient del PSOE
Felipe González, i on Carme Alborch hi ocupava el càrrec
de ministra de cultura, va acordar retornar aquests arxius a Catalunya.
Tanmateix, un element imprevist va acabar capgirant-ho tot: el 30 de març
de 1995, només tretze dies després de l'acord del Consell
de Ministres, a Salamanca va produir-s'hi una manifestació multitudinària
de protesta contra el retorn dels papers a Catalunya; l'aleshores alcalde
de la ciutat, Jesús Málaga (PSOE) va donar ple suport a
les mobilitzacions populars i, a més, va ordenar que la policia
municipal de Salamanca vigilés contínuament l'entrada a
la seu de l'Arxiu.
El govern espanyol no sols no va desautoritzar l'actuació de l'alcalde
de Salamanca, ni els dirigents del PSOE no li feren cap crida a la disciplina
de partit, sinó, que, a més, va fer-se enrera en la seva
decisió: l'11 de gener de 1996, la ministra Carme Alborch va creure
necessari crear una comissió d'experts, cosa que no s'havia fet
el 17 de març de 1995.
Com és sabut, el 3 de març de 1996, els resultats de les
eleccions generals espanyoles feren arribar al govern, tot i que amb majoria
simple, el PP, dirigit per José María Aznar, nou President
del Govern. Esperanza Aguirre, la nova ministra de cultura, va manifestar-se
favorable al retorn dels documents; per altra banda, el 28 de novembre
de 1996, una nova comissió d'experts va recomenar crear un arxiu
sobre la Guerra Civil i retornar a Catalunya els documents anteriors a
l'esclat de la Guerra, iniciada el 18 de juliol de 1936. Per això,
després de la creació de l'Archivo General de la Guerra
Civil Española (1999), el juny del 2000 el Ministeri de Cultura
i la Generalitat pactaren formar una comissió tècnica paritària
per estudiar si alguns documents es podien traslladar a Catalunya. Aquesta
comissió tècnica no va arribar a la unanimitat, però
els seus dos dictàmens paral·lels admetien la possibilitat
de dipositar a l'Arxiu Nacional de Catalunya, amb seu a Sant Cugat del
Vallès, els lligalls amb documents aliens a la Guerra Civil. Tanmateix,
el dia 23 de juliol del 2002 va donar-se la notícia que, després
d'una reunió del Patronat de l'Archivo al Ministeri de Cultura,
es va decidir que tot el fons, fins i tot els documents anteriors a 1936,
s'havia de quedar a Salamanca. Aquesta resolució, que, segons el
ministeri de Cultura, deixa tancada la qüestió, es basa, seguint
el criteri dels seus defensors, en el principi d'unitat del fons, en l'aplicació
de les directrius de la Unesco donades per a casos similars i en la manca
d'acord de la comissió paritària.
1.L'ARCHIVO
GENERAL DE LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA: HISTÒRIA I CONTINGUT
2.LA POLÈMICA
DELS ARXIUS DE SALAMANCA
3.L'ARCHIVO
GENERAL DE LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA I L'ARXIVÍSTICA
4.CONCLUSIÓ
|
|
3.L'ARCHIVO GENERAL DE
LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA I L'ARXIVÍSTICA
3.1.EL PRINCIPI
DE PROVINENÇA
3.2.LA PROPIETAT
DELS DOCUMENTS
3.3.L'APLICACIÓ
DELS PRINCIPIS ARXIVÍSTICS AL FONS DE SALAMANCA
3.1.EL PRINCIPI DE PROVINENÇA
En el conflicte pels documents de Salamanca, la part espanyola justifica
en els principis de l'arxivística la seva postura de no restituir
els fons documentals. Ara bé, és correcta aquesta justificació?
L'arxivística és la ciència que estudia els arxius;
tot i que d'arxius n'hi ha ja en civilitzacions antigues com ara Egipte
o Mesopotàmia, és a dir, sobre el IV mil·lenni a.
de J.C., l'origen de l'arxivística no es pot situar mai abans del
segle XIX. L'arxivística no neix, doncs, arran de l'aparició
dels arxius, sinó a conseqüència de la necessitat de
trobar una manera d'organitzar-los que hi faci possible recuperar la informació
continguda als documents que s'hi guarden.
Avui dia, molts arxivers situen l'origen de l'arxivística a l'any
1841; aleshores, Natalis de Wailly, Cap de la Secció Administrativa
dels Arxius Departamentals, al Ministeri de l'Interior francès,
va elaborar una circular on s'hi donava ordre de reunir els documents
per fons, ço és, reunir en una mateixa unitat tots els documents
procedents d'un cos, d'un establiment o d'un individu; Wailly proposava
aquest mètode com l'únic possible per garantir l'ordre dels
arxius, els quals, altrament, caurien en el caos 1A
partir de la circular de Wailly, donada el 24 d'abril de 1841 per resoldre
el problema de com ordenar els fons documentals d'institucions que havien
deixat d'existir arran dels canvis socials produïts per la Revolució
Francesa, com puguessin ser-ho organitzacions eclesiàstiques desamortitzades,
va nèixer el principi bàsic de l'arxivística: el
de provinença. Segons aquest principi, per organitzar els
documents cal identificar-ne l'autor, que tant pot ser una persona com
una entitat; aleshores, els documents creats per un mateix autor constitueixen
un fons, el qual s'ha d'ordenar seguint els mateix ordre que li va donar
l'autor, així doncs, els arxius d'una entitat han d'acabar reproduint-ne
l'organigrama. Per posar un exemple, els documents de la Catalunya de
finals del segle XX s'han d'organitzar, primer, coneixent a quina institució
pertanyien -és a dir, identificant el seu autor-: la Generalitat,
les Diputacions Provincials, la Delegació del Govern, els consells
comarcals, els ajuntaments, etc, i així, hom sabrà a quin
fons cal situar cada document, aleshores, cadascun d'aquests fons caldrà
organitzar-lo mirant qui va ser el seu autor dins de la institució,
d'aquesta forma, en els documents de la Generalitat, hi hauria els documents
de les conselleries i, dins d'aquests, els de les direccions generals.
Mai no s'ha de pretendre organitzar un arxiu per temes o matèries,
això porta a destruir l'arxiu perquè no respecta el principi
de provinença, i, sobretot, perquè una classificació
per matèries és sempre subjectiva i, doncs, poden produir-se
reclassificacions, amb la qual cosa els documents canvien de lloc, mentre
que la provinença és un fet objectiu i hom sempre sap on
trobar un determinat document. La subjectivitat de la classificació
per matèries pot observant-se parant atenció a l'organització
del fons d'una biblioteca, on sí que es segueix el principi de
classificació temàtica, així, per exemple, un llibre
que parli dels càtars on cal situar-lo a religió,
història, cristianisme, Edat Mitjana o a Occitània?,
qualsevol d'aquestes solucions pot ser vàlida, i un canvi de responsable
del centre pot fer variar la classificació. De fet, la classificació
per matèries, aplicada a alguns arxius durant el segle XVIII, va
tenir conseqüències nefastes per a l'arxivística.
El principi de provinença va ser proposat per Wailly el 1841 en
la seva circular, es difongué per tot arreu d'Europa durant el
segle XIX i va ser teoritzat pels arxivers holandesos s.Muller, J.A. Feith
i R. Fruin al seu Manual per a la classificació i descripció
dels arxius publicat el 1898. Resulta tan important aquest principi
de provinença que, a l'hora de parlar de la història de
l'arxivística, els arxivers hi distingeixen dues fases molt importants:
el període pre-arxivístic, és a dir, totes les èpoques
anteriors a l'aparició del principi de provinença (1841)
i el període arxivístic, des de la circular de Wailly fins
als nostres dies.
Del principi de provinença, deduïm, en primer lloc, que els
arxius no són mai sobre un tema sinó que són d'una
institució, tant si aquesta entitat continua o no existint avui
dia. Així per exemple, l'Archivo de Indias a Sevilla és
l'arxiu de la Casa de Contratación de Indias, institució
que regulava les activitats a Amèrica quan aquest continent era
colònia espanyola, no pas l'arxiu de tots els documents que facin
referència a l'Amèrica colonial espanyola, els quals es
troben dispersos en els arxius de les diferents institucions que els van
generar.
3.2.LA PROPIETAT DELS DOCUMENTS
A qui pertany un document?, doncs al seu autor, o, si aquest ja ha mort
o bé ha desaparegut als seus legítims hereus. De fet aquesta
és una qüestió relacionada amb el principi de provinença;
per altra banda, les directrius de la UNESCO, invocades sovint pels partidaris
de mantenir el fons documental a Salamanca, insten a restituir als seus
propietaris els arxius requisats arran de guerres.
3.3.L'APLICACIÓ DELS PRINCIPIS ARXIVÍSTICS
AL FONS DE SALAMANCA
Seguint els principis arxivístics, la primera cosa que sobta és
el nom mateix donat a l'arxiu creat a Salamanca: Archivo General de
la Guerra Civil Española, que se sàpiga, mai no hi ha
hagut cap persona o entitat anomenada Guerra Civil Española
que, en el transcurs de la seva activitat, generès documents aplegats
ara en el seu arxiu general. Per tant, segons el principi de provinença,
no sembla gaire comprensible l'existència d'un arxiu de la Guerra
Civil Espanyola.
En segon lloc, la pretesa unitat d'arxiu proposada pels defensors de Salamanca,
existeix de debò?
Segons l'historiador Joan B. Culla 2,
membre de la part catalana de la comissió paritària creada
el juny del 2000 i deixada sense raó de ser arran de la decisió
presa pel Ministeri de Cultura el juliol del 2002, el fons de Salamanca
és una mena de caos on hi apareixen documents datats entre 1875
i 1939, que tant poden ser documents de govern com cartes particulars,
llibres d'actes societaris, expedients judicials, credencials de milicians,
etc. D'acord amb el mateix Culla, des de 1975 fins ara, l'arxiu de Salamanca
ha millorat: fa vint-i-cinc anys era un lloc, més aviat deixat,
del qual ningú no en sabia l'adreça i on tot el personal
que hi havia eren policies o guàrdies civils a punt de jubilar-se;
ara, l'estètica del lloc ha deixat de ser tètrica, i el
personal del lloc ja sembla més adient per a un arxiu; ara bé,
l'ordre del fons continua sent un caos; malèvolament, Culla creu
que aquest desordre és una tàctica per evitar la reclamació
dels documents pels seus legítims propietaris. Un exemple d'aquest
caos, explicat per Joan B. Culla 3,
és el del lligall número 1.389, anomenat així arran
d'un inventari de 1948. En aquest lligall hi consta com a descripció
Fomento Nacional del Trabajo. Barcelona. Año 1925, com és
que un document de la patronal catalana va anar a raure a Salamanca, si
el propòsit de la requisa de documents era reprimir els rojos
y separatistas?, doncs molt senzill, el 1936, arran de la revolució
anarquista que va donar-se a Catalunya després del fracàs
de l'Alzamiento, la secció regional de Catalunya de la CNT,
organització anarco-sindicalista, va incautar la seu del Foment,
situada a Barcelona, a la Via Laietana número 64. Tres anys després,
en el moment de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, la requisa
de documents fou duta a terme per soldats, guàrdies civils o policies,
és a dir, per gent sense cap mena de preparació arxivística;
per això tots els papers trobats a l'esmentat local de Via Laietana
van ser facturats cap a Salamanca, sense ni fixar-se si eren del Foment
o bé de la CNT.
Per altra banda, si es pretén crear un arxiu de la Guerra Civil,
malgrat l'objecció abans expressada a aquest projecte, llavors
cal formular tota una sèrie de preguntes:
a) com és que la documentació militar continua a Segòvia
i la diplomàtica a Madrid, sense que es plantegi traslladar-la
a l'Archivo General de la Guerra Civil, amb seu a Salamanca.
b) Si l'arxiu també ha d'acollir documents dels anys anteriors
a l'esclat de la Guerra, motiu que ha generat la decisió de no
restituir ni tan sols els documents anteriors a 1936, com és que
no s'hi ha dipositat tota la documentació de la II República
(1931-1939)
c) Si es pretén documentar la repressió franquista de postguerra,
com és que no hi ha documents d'aquells llocs on l'Alzamiento
va triomfar-hi el 1936, com, en el nostre cas, fou l'illa de Mallorca?
Per què no es traslladen també a Salamanca els documents
de Navarra, Sevilla, Galícia, Castella la Vella, Lleó o
Àlaba, zona nacional el 1936?
d) Una part important del fons documental posseït avui dia per la
Fundación Francisco Franco, no hauria de ser traslladat,
de grat o per força, cap a Salamanca? A part de l'apologia del
feixisme i del genocidi, l'activitat principal de la Fundación
Francisco Franco consisteix a evitar la consulta dels documents que
Franco generà com a cap d'Estat per part d'historiadors amb punts
de vista desfavorables al franquisme -no afectos com se'n deia
abans-; per això Paul Preston va haver d'escriure la seva biografia
de Franco sense ni poder somniar de consultar els documents de la Fundación,
els quals haurien d'estar en un arxiu de titularitat pública i
no pas en mans d'una organització privada.
e) Per quin motiu al Patronat de l'Archivo de Salamanca només
hi ha un historiador, Carlos Seco Serrano, mentre que la majoria són
autoritats locals, provincials o autonòmiques de Castella-Lleó
o bé gent adscrita a un partit polític? Si la política
és massa important per deixar-la als polítics, amb l'arxivística
i la història passa igual.
Resoltes aquestes qüestions queda la de la propietat
dels documents, els quals poden pertànyer a organitzacions polítiques
com ara la CNT, el POUM o ERC o bé a persones particulars; a Salamanca
hi ha el testament de Manuel Carrasco i Formiguera, així com una
carta que aquest dirigent d'Unió Democràtica de Catalunya
afusellat per les tropes franquistes el 1938 escrigué als seus
fills poc abans de ser executat. Ací ja no plantegem si aquests
documents han d'estar en un arxiu de Salamanca o de Catalunya, sinó
si resulta admissible que aquests documents estiguin en un arxiu públic
sense el consentiment dels seus propietaris: la família Carrasco.
I aquest no és pas un cas únic, a Salamanca també
hi ha correspondència de Macià i Companys, així com
una carta personal escrita per Teresa Pàmies interceptada per les
autoritats franquistes.
1.L'ARCHIVO
GENERAL DE LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA: HISTÒRIA I CONTINGUT
2.LA POLÈMICA
DELS ARXIUS DE SALAMANCA
3.L'ARCHIVO
GENERAL DE LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA I L'ARXIVÍSTICA
4.CONCLUSIÓ
|
