free web hosting | free website | Web Hosting | Free Website Submission | shopping cart | php hosting

ORÍGENS, FORMACIÓ I EVOLUCIÓ DE LA LLENGUA VALENCIANA

1.LA TESI

1.1.INTRODUCCIÓ

1.2.ELS ORÍGENS DE LA LLENGUA VALENCIANA

1.2.1.EXPOSICIÓ DE LA TEORIA

1.2.2.LES PROVES PARACIENTÍFIQUES

1.3.L'ACTITUD DE LES INSTITUCIONS

2.LES RESPOSTES CIENTÍFIQUES

2.1.INTRODUCCIÓ

2.2.LES ARRELS DEL MOSSARABISME VALENCIÀ

2.3.ELS MOSSÀRABS I LA SEVA LLENGUA A VALÈNCIA

2.4.EL REGNE DE VALÈNCIA DESPRÉS DE JAUME I

3.EL ROMANÇO VALENCIÀ I ELS SEUS ORÍGENS

4.LA LLENGUA VALENCIANA EN ELS SEUS TEXTOS

PER TORNAR A CIÈNCIA I POLÍTICA

1.LA TESI

1.1.INTRODUCCIÓ

La diguem-ne tesi que ací analitzarem postula l'existència d'una llengua valenciana derivada directament del llatí vulgar, parlat durant l'època tardo-romana i visigoda a l'antic regne de València -l'actual Comunidad Valenciana, però, en cap cas, País Valencià- . Així doncs, aquesta llengua valenciana seria del tot diferent del català, com l'italià ho és del portugués tot i l'obvi origen comú.

Aquesta teoria, rebutjada per tota la comunitat científica dedicada a la filologia romànica, porta a considerar, per exemple, que a Amposta (Catalunya) parlen català, mentre que a Vinaròs (Comunidad Valenciana) parlen llengua valenciana. Als creients en la llengua valenciana els resulta molt senzill delimitar els extrems meridional i occidental del territori valenciano-parlant, des del moment que a Cuenca i a Cartagena -lloc de naixement de l'ex-president de la Generalitat i ex-valencià Eduardo Zapalana- no parlen pas en llengua valenciana. Ara bé, en direcció cap al nord, on és que es deixa de parlar valencià per començar a parlar català?. Establir la frontera septentrional del domini lingüístic de la llengua valenciana és una -entre moltes més- de les qüestions no resoltes pels seus defensors

Això sol hauria d'haver resolt la qüestió d'una vegada per totes, tanmateix els sectors espanyolistes, d'una manera més virulenta els de les dretes, s'han dedicat a fomentar la tesi del secessionisme lingüístic, amb el propòsit, evident, no pas de reivindicar la llengua valenciana -molts dels seus glorificadors s'expressen sempre en castellà- sinó d'impedir la normalització lingüística del valencià, nom que al País Valencià hom dóna al català, sense pretendre, ni de bon tros, legitimar les tesis del secessionisme lingüístic, altrament dit blaverisme.

1.2.ELS ORÍGENS DE LA LLENGUA VALENCIANA

1.2.1.EXPOSICIÓ DE LA TEORIA

Si afirmen l'existència d'una llengua valenciana derivada directament del llatí vulgar, han de fabricar-se una teoria que n'expliqui l'origen i la formació.

Aquesta teoria és molt senzilla: en època visigoda, el llatí vulgar de València comença a evolucionar cap a un romanç valencià; al segle VIII, com és sabut, els àrabs -araps en llengua valenciana- envaïren Espanya, és a dir la Península Ibèrica, Hispània o el regne visigot com se'n podria dir amb més propietat. Aleshores, els valencians, denominats ara mossàrabs -mossaraps en llengua valenciana- per la seva condició de cristians residents en domini musulmà, resten fidels no sols a la seva religió, sinó al seu romanç valencià i, doncs, es mantenen impermeables a tota influència religiosa i cultural dels sarraïns, per això, en època musulmana, el regne de València era una societat bilingüe en què l'àrab s'usava només en religió i literatura culta, però on tothom parlava en romanç valencià. En conseqüència, quan, al segle XIII, Jaume I conquerí València, s'hi trobà una societat cristiana i valenciano-parlant, la identitat ètnica i lingüística no pogué ser, de cap manera, alterada per la minoria de repobladors arribats amb Jaume I, alguns dels quals eren catalans. La llengua valenciana és, doncs, anterior a l'època de Jaume I, i continuà després de la Conquesta sense corrompre's per la influència del català.

1.2.2.LES PROVES PARACIENTÍFIQUES

Cap a la primavera o l'estiu de 1997, el diari Las Provincias, el portaveu oficial del blaverisme, escrit, com és lògic, en castellà i no pas en llengua valenciana, va engegar una campanya per protestar contra el silenciament d'un gran descobriment fet per un veí de Xàtiva, de nom Josep Gironès -per cert, d'on deu provenir algú amb aquest cognom?-, d'unes pedres amb inscripcions del segle VIII on s'hi llegia Eskola ab valentsya, prova contundent i irrefutable que el valencià és anterior a Jaume I; els resultats no es feren esperar, el conseller de cultura de la Generalitat Valenciana, Francesc Camps -pes pesant dins del PP, actual delegat del govern a la Comunidad Valenciana i futur candidat a President de la Generalitat en les eleccions a celebrar el maig del 2003- demanà al cap de servei de patrimoni arqueològic que fes estudiar les pedres, i, després de l'examen de la troballa, la Universitat Politècnica emeté un dictamen concloent: les inscripcions de les pedres no podien tenir una antiguitat superior als cinquanta anys. Deixant de banda, que ningú no perseguí judicialment el pseudoarqueòleg per frau, fou penós l'espectacle de prendre's seriosament aquestes pedres fins a l'extrem de fer-les estudiar; com si a Espanya algú considerés la possibilitat que el castellà fos una llengua anterior al llatí, o bé a Catalunya, algú hagués trobat un text en català del temps dels ibers o escrit, potser, per l'home de Talteüll.

Ara bé, no era aquesta la primera incursió de Josep Gironès en el camp de la història i de l'arqueologia; el 1992, havia descobert unes monedes encunyades amb el nom d'uns suposats reis de València que haurien regnat entre els segles VIII i XIV, és a dir, contemporàniament a l'emirat -i després califat- de Còrdova, als diferents reis taifes, als almoràvits, als almohades i a Jaume I i els seus immediats successors; l'arqueòleg municipal de València, senyor Albert Ribera, va haver de dedicar part del seu temps a demostrar que totes aquelles monedes havien estat retocades o bé eren falses; per altra banda, el catedràtic d'àrab de la Universitat d'Alacant, Míkel d'Epalza -autor d'una recent traducció catalana de l'Alcorà- va qualificar de demencial un llibre de Josep Gironès titulat Los mozárabes valencianos. Xàtiva mozárabe, escrit, com pot apreciar-se, no pas en llengua valenciana, i la mateixa qualificació deu merèixer una altra obra d'aquest geni de la historiografia: Alta edad media valenciana, sus códices

No és pas que els teòrics de la llengua valenciana no hagin intentat dur a terme una tasca d'organització d'una comunitat científica. Vers 1980, a Elx -Elig en llengua valenciana- va celebrar-s'hi el Primer Congrés de la Llengua Valenciana. Lògicament, el seu problema era que no hi havia cap filòleg disposat a abonar les seves demencialitats, fins que, providencialment, va aparèixer-ne un: Bernard Weish, filòleg de la universitat de Munic, que s'havia dedicat a escriure cartes a Levante donant base científica a les teories dels blaveros, com ara l'existència al segle XI de trobadors valencians anomenats Bertran Desdelueg, Luís Llach, o Salvatore Coniglia; vista la seva autoritat, els organitzadors del Congrés acataven com a dogma les seves opinions i, naturalment, l'hi convidaren. Bernard Weish no va presentar-s'hi i va excusar-se amb un telegrama on s'hi llegia imposible asistencia por falta de existencia; la pura veritat ja que Weish era un personatge de ficció creat per un filòleg valencià, que va fer servir aquest pseudònim per escriure autèntiques aberracions -destarifos en català- i, després, fer-se un bon tip de riure veient com els organitzadors del Congrés d'Elx eren capaços d'anar-se-les empassant una rera l'altra.

1.3.L'ACTITUD DE LES INSTITUCIONS

El 1984, Carles Recio, cap de publicacions de la Diputació de València el 1997, va publicar un llibre en format de còmic -i de qualitat de tebeo- anomenat Nostre idioma on potser resulta que els homínids prehistòrics ja parlaven romanç valencià; de fet, aquesta no ha estat l'única mostra de suport institucional a les aberracions filològiques dels blaveros; Leopold Peñarroja, membre del Consell Valencià de Cultura, va publicar a l'editorial Gredos El mozárabe valenciano, no apte ni per a filòlegs ni per a historiadors. Ara bé, una de les mostres de l'actitud de les institucions valencianes, dominades per partits espanyolistes, ara el PP i abans el PSOE, fou la publicació, el 1998, del llibre, editat per la Diputació de València i presentat pel seu president Manuel Tarancon, La lengua valenciana hasta Jaime I. Particularidades del Proceso histˇrico obra de Gómez Bayarri, que segons Carme Barceló, en article publicat a Caràcters revista de llibres, és de fet una reedició de la tesi de Gómez Bayarri, publicada el 1991 per la Real Academia de incultura Valenciana -institució al servei del blaverisme- La transiciˇn del mundo musulmßn al cristiano en el reino de Valencia. Segons Carme Barceló, Gómez Bayarri es limita a repetir els consabuts dogmes dels orígens prejaumins del valencià, en una obra mancada de qualsevol mena de valor científic pel fet d'ignorar totes les teories contràries al seu discurs preconcebut -com ara la desaparició de la mossarabia valenciana al segle XII, admesa ni més ni menys que per Ramón Menéndez Pidal (1869-1968), historiador medievalista espanyol, del tot identificat amb el règim franquista i, doncs, gens sospitós de pancatalanisme; per altra banda, Gómez Bayarri comet greus error factuals, com ara arribar a confondre personatges

 

 

2.LES RESPOSTES CIENTÍFIQUES

2.1.INTRODUCCIÓ

Si s'ha elaborat un discurs pretesament científic per legitimar una aberració filològica com ara l'existència d'una pretesa llengua valenciana diferent de la catalana, ha calgut anar exposant una i una altra vegada allò que la història, entesa com a estudi de l'evolució de les societats humanes a partir dels seus documents i les seves restes, mostra sobre els orígens de la societat valenciana i de la seva llengua.

2.2.LES ARRELS DEL MOSSARABISME VALENCIÀ

El mossarabisme valencià, pretext per negar l'origen català dels actuals valencians, de fet no és sinó una manifestació regional d'un vici força estés entre dins de la historiografia espanyola medieval: certament, els àrabs envaïren Espanya el 711; tanmateix, aquests conqueridors foren pocs i no influïren gens en la identitat cultural de la població espanyola, que es mantingué fidel a les seves pròpies arrels identitàries autòctones. Per això, la població d'al-Andalus -perdó, de l'Espanya musulmana- podia manifestar un sentiment d'identitat comuna amb els habitants dels regnes hispano-cristians -perdó de nou, de l'Espanya cristiana- per què tots eren, en el fons espanyols i la cultura i religió islàmiques no eren més que un simple vernís; en conseqüència l'expansió dels regnes cristians durant els segles XII i XIII - demano disculpes una altra vegada, hauria d'haver dit la Reconquesta- no fou més que l'alliberament dels espanyols de la dominació estrangera dels àrabs. Estava tan estesa aquesta idea que va haver de ser l'historiador francès Pierre Guichard, autor d'un estudi sobre les estructures antropològiques d'al-Andalus, publicat el 1976, qui va haver de posar els punts sobre les is -i també sobre les jotes-: en aquelles regions de la Península Ibèrica on la dominació sarraïna tingué una durada secular, és a dir, per situar-nos, a tota la zona situada al sud de la línia que uniria Coïmbra, Oviedo, Burgos, Pamplona, Jaca, la Seu d'Urgell i Barcelona, la població hispana autòctona s'arabitzà i s'islamitzà amb la mateixa intensitat que a tots els altres països mediterranis conquerits pels àrabs durant els segles VII i VIII: Egipte, Síria, Palestina i el Magrib. En conseqüència, per una banda, no podia haver-hi hagut el sentiment comú espanyol entre al-Andalus i els regnes hispano-cristians que s'havia pretés i, per altra banda, els mossàrabs, que realment existiren, foren una minoria dins d'una societat islàmica, i, doncs, desconnectada de la Cristiandat europea, tal com s'esdevingué amb els altres col·lectius cristians dins de països musulmans com són ara els coptes d'Egipte; ben entés que, a al-Andalus, com a la resta del món àrab, ser cristià no implicava pas mantenir-se al marge de la influència cultural i lingüística dels àrabs. En resum, arran de la islamització i arabització de la població hispana autòctona a al-Andalus, les conquestes cristianes dels segles XII i XIII no foren, de cap manera, un alliberament sinó la destrucció d'unes societats -les hispano-musulmanes- per uns conqueridors estrangers -els cristians dels nord-; després de la conquesta, el destí dels hispano-àrabs fou la fugida, l'expulsió o bé quedar-se a la seva terra d'origen, però segregats de la nova societat cristiana establerta per la conquesta; els andalusins, descendents, en la seva majoria, de l'antiga població hispana, d'arrels culturals pre-romanes, romanes o visigodes, patien l'estigma de ser musulmans, és a dir, infidels, segons la mentalitat medieval

2.3.ELS MOSSÀRABS I LA SEVA LLENGUA A VALÈNCIA

Com és obvi per a tothom, excepte per als blaveros, el valencià no és més que el nom que, al País Valencià, es dóna al català, la llengua que hi dugueren els conqueridors establerts al nou regne de València després de la conquesta de Jaume I (1238). El romanç valencià, entés com a llengua derivada del llatí vulgar de la València visigoda, realment existí, però desaparegué durant l'època de dominació islàmica (segles VIII al XIII) perquè els seus parlants, cristians o musulmans, l'abandonaren per l'àrab; així doncs, les abans esmentades pedres de Eskola ab valentsya, si haguessin estat autèntiques, haurien demostrat la pervivència, bastant previsible, del romanç valencià durant els primers temps del domini sarraí (segle VIII), però no pas la seva continuïtat fins després de la conquesta de Jaume I. Per altra banda, és admesa pels historiadors la inexistència de cap comunitat mossàrab -crisitiana- a València quan, el 1238, la conquerí Jaume I. Les causes d'aquesta extinció del mossarabisme a València durant l'època musulmana són aquestes:

a) Feble cristianització de l'actual País València durant l'Edat Antiga

La cristianització de l'actual País Valencià en el moment de la conquesta àrab distava de ser total, per tant, ací, com segurament en tots els altres països mediterranis conquerits pels àrabs, molta gent deuria convertir-se a l'Islam, procedent no pas del cristianisme, sinó dels cultes pagans; la pervivència del paganisme pot explicar en gran part l'èxit de la islamització; els musulmans eren tolerants -i encara dins d'uns límits- només amb els cristians i amb els jueus, no pas amb els pagans, els quals deurien haver estat obligats a convertir-se a la fe musulmana.

L'origen tardà de les seus episcopals i les discontinuïtats que presenten abans de l'arribada dels àrabs a València (713) semblen corroborar-ho. Els episcopologis -llista de bisbes- de les diòcesis establertes al País Valencià en època romana i visigoda, consultables a la Gran Enciclopèdia Catalana, mostren aquests resultats:

1) València: la llista no comença fins a mitjans del segle VI amb el bisbe Justinià (~527-547); a continuació, la llista s'interromp fins 589 -és a dir, fins quaranta-dos anys després de la fi del bisbat de Justinià-. L'episcopologi continua durant tot el segle VII i s'estronca de nou amb un bisbe de nom Uvitiscle, mencionat el 693. La llista no es reprèn fins el 1090-92 -és a dir, hi queda un buit de tres segles- amb el bisbe mossàrab Alat-Almarià, succeït per Jeroni de Perigord (1092-1102) i per un altre bisbe, del qual no se'n sap el nom (1102-1104); noti's que aquests tres bisbes són d'una època molt propera al domini de València pel Cid (1094-1099), al qual hi posà fi la invasió almoràvit. Després de 1104 ja no torna a haver-hi bisbes a València fins a la conquesta de la ciutat per Jaume I (1238)

2) Dénia: aquest bisbat potser és d'origen romà, però el seu primer bisbe conegut fou Antoni, mencionat el 636, la llista continua fins al darrer bisbe conegut: Marcià (684?-693?); ara bé, al segle XI el rei de Dénia Mugãhid cedí al bisbe de Barcelona Gilabert, contemporani del comte Ramon Berenguer I (1035-1076), l'autoritat espiritual sobre els cristians del seu regne; potser fins aleshores hi havia hagut bisbes de Dénia; tot i així, l'última menció d'un bisbe de Dénia data del segle XII però situa la residència d'aquest bisbe a Toledo -hi estava exiliat a causa de la invasió almoràvit?-.

3) Elx: no n'hi ha notícies fins a principis del segle VI, aquesta diòcesi, si no va extingir-se al segle IX no deuria sobreviure a la invasió almoràvit de finals del segle XI

4) Xàtiva: la seva primera menció és del 589, quan el bisbe assistí al III Concili de Toledo -en què el rei visigot Recared abjurà de l'arianisme i es féu catòlic-; la darrera menció de bisbes de Xàtiva és del 693. Per altra banda, aquest episcopologi presenta discontinuïtats entre 597 i 633 -trenta-sis anys- i entre 636 i 653 -disset anys-.

Cap d'aquestes diòcesis no es trobava, doncs, en funcionament en època de Jaume I, per la qual cosa, no hi havia a la València d'aleshores cristians, és a dir, mossàrabs, tenint en compte la definició de mossàrab com a cristià resident a l'Espanya musulmana. Aquest argument es basa en el caràcter de figura clau que tenia el bisbe per a una comunitat cristiana; és al bisbe a qui correspon ordenar els sacerdots de la seva diòcesi; per tant, si la figura del bisbe desapareixia, a mitjà termini, la comunitat cristiana acabava extingint-se, perquè ja no hi havia ningú amb poder per anar ordenant nous sacerdots, la funció dels quals era administrar els sacraments, oficiar la litúrgia i difondre la doctrina entre els creients.

b) Conversió voluntària dels nuclis cristians durant l'època sarraïna

Durant els cinc-cents anys que passaren entre l'arribada dels musulmans i la conquesta de Jaume I, molts dels cristians deurien convertir-se voluntàriament a l'Islam, la religió del poder. Els àrabs no obligaven pas els cristians a convertir-se a l'Islam i, a més, els permetien tenir les seves esglésies i la seva jerarquia eclesial; ara bé, a tots els països musulmans hi existien una sèrie de tributs, que havien de pagar només els cristians, als quals, per altra banda, els estava prohibit el prosselitisme, és a dir, intentar convertir un musulmà a la fe cristiana; per això, la islamització sempre resultava irreversible.

c) Domini dels almoràvits i dels almohades

Durant el segle XII, al-Andalus i el Magrib estigueren sota el domini primer dels almoràvits (1090-1143) i després, dels almohades (1172-1212). Aquests pobles eren unes tribus africanes islamitzades que, a diferència dels àrabs del segle VIII, feren una lectura restrictiva -integrista en diríem avui dia- de l'Islam i es mostraren del tot intolerants amb els cristians, els quals hagueren de triar entre converti-se, fugir o morir. Així per exemple, un membre de la casa vescomtal barcelonina vivia al Marroc com a cap de les tropes mercenàries del soldà; el 1185, aquest va obligar-lo a convertir-se perquè pugués continuar al Marroc. Si a principis del segle XII, el rei d'Aragó Alfons el Bataller va intentar una expedició contra València, pot ser que aquells mossàrabs disposats a mantenir-se fidels al cristianisme fugissin amb el rei Alfons a Aragó, regne que, aleshores, encara no incloïa Saragossa, conquerida el 1118. És a causa d'aquesta intolerància d'almoràvits i almohades que, avui dia, a diferència dels altres països arabo-musulmans, al Magrib no hi ha minories cristianes autòctones, i que durant el segle XII s'estingiren les mossarabies a al-Andalus.

2.4.EL REGNE DE VALÈNCIA DESPRÉS DE JAUME I

Després de la conquesta dels territoris que, al segle XIII, Jaume I constituiria en Regne de València, els repobladors catalans i aragonesos que hi acudiren a establir-se foren molt pocs i, de cap manera, pogueren influir en la cultura de la població valenciana autòctona. Aquesta afirmació, comuna i freqüent en els mitjans blaveros, és del tot certa; l'únic problema és que els valencians autòctons del segle XIII no eren pas cristians que parlessin en romanç valencià sinó musulmans de llengua àrab. Així doncs, després de Jaume I, al Regne de València hi coexistiren dues comunitats -parlar de convivència està fora de lloc- diferents per la seva cultura, la seva religió i el seu origen històric:

a) els musulmans: descendents de l'antiga població ibero-romana, arabitzada i islamitzada durant els cinc segles de domini sarraí; aquests eren els autèntics valencians autòctons, dits mudèjars fins a finals del segle XV i moriscos durant el segle XVI. Es mantenen fidels a la seva religió islàmica i parlen en àrab; la seva condició social és propera a l'esclavitud.

b) els cristians: descendents dels repobladors vinguts a València durant els segles posteriors a la conquesta de Jaume I; són d'origen català o aragonès i s'estableixen al nou regne sense barrejar-se ni assimilar-se ni assimilar la població autòctona, de la qual en viuen separats, tot i compartir un mateix territori. Són cristians, i la majoria d'ells acabaren parlant en català.

La coexistència d'aquestes dues comunitats va mantenir-se fins a l'esclat de la revolta de les Germanies (1519-1522); aleshores, sectors populars cristians obligaren els mudèjars a batejar-se. Sufocada la revolta, el rei Carles I ordenà batejar-se a tots els musulmans del Regne de València. Arran d'aquesta conversió forçada, durant tot el segle XVI, l'Església valenciana va intentar evangelitzar els moriscos perquè es convertissin de cor al cristianisme; a finals del segle, però, veient fracassats tots els seus intents, l'Església va llençar la tovallola i veient-ne impossible l'evangelització, acabà demanant l'expulsió dels moriscos valencians, decretada el 1609 per Felip II -III de Castella- i duta a la pràctica en poc temps. Així doncs, de les dues comunitats valencianes existents després de la conquesta de Jaume I, a partir del 1609 només en quedà una: la cristiana, descendent dels repobladors del segle XIII i origen dels actuals valencians.

 

3.EL ROMANÇO VALENCIÀ I ELS SEUS ORÍGENS

Afirmar l'existència d'una llengua valenciana, diferent de la catalana, constitueix una aberració filològica per a qualsevol persona que compari els parlars valencians amb els tortosins, o amb els d'altres regions del Principat de dialecte occidental, com ara l'àrea de Lleida i la de la Seu d'Urgell: l'accent hi és el mateix o molt semblant, així com el lèxic, les expressions i les construccions sintàctiques. Per altra banda, les explicacions històriques sobre els orígens i evolució del romanç valencià fracassen perquè són insostenibles: si en temps de Jaume I, no hi havia mossàrabs a València, qui deuria parlar-lo el romanç valencià?, els valencians autòctons convertits a l'Islam?, aquests segur que no, perquè els seus descendents dels segles XIII, XIV, XV i XVI parlaven en àrab, idioma que, segur, no van aprendre pas de Jaume I. Així doncs, una llengua que no la parla ningú és una llengua que no existeix.

On es troba, però, l'origen de tot aquest romanço?. Doncs en la història del País Valencià durant els segles XIX i XX. La principal diferència entre el País Valencià i el Principat és que, en aquest darrer territori, a mitjans del segle XIX comença a arrelar-hi un sentiment d'identitat pròpia, que porta a rebutjar la identitat espanyola imposada per l'Estat; al País Valencià contemporani, en canvi, el sentiment nacional ha estat -i és encara- majoritàriament espanyolista; a finals del segle XIX i principis del XX, quan, a conseqüència de la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme, a Catalunya la llengua de creació literària és el català, a València Gabriel Miró (1879-1930) i Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) escriuen tota la seva obra en castellà, tot i necessitar Blasco Ibáñez un secretari perquè li corregís els catalanismes del seu castellà. Per això, acabada la Guerra Civil espanyola (1936-1939), les autoritats franquistes no reprimiren el nacionalisme valencià, perquè aquest, excepte en alguns casos aïllats, no existia.

Aquesta situació d'espanyolització total continua fins que, el 1962, al seu assaig Nosaltres els Valencians, Joan Fuster (1922-1992) hi plantejà les bases teòriques d'un nacionalisme valencià, consistent a admetre la comunitat de llengua i cultura amb Catalunya i, doncs, a rebutjar la idea d'integració total a Espanya postulada fins aleshores, tant per les opcions conservadores com per les progressistes. Les tesis fusterianes feren forat i originaren un valencianisme polític, que si ara és minoritari, abans de Fuster era inexistent; l'amenaça que un dia València deixés de ser Espanya havia quedat, per tant, plantejada.

Fins a Joan Fuster, l'espanyolisme valencià es limitava a ignorar qualsevol tret identitari de la societat valenciana que pugués legitimar un projecte nacional al marge d'Espanya; en aquestes circumstàncies, que la llengua parlada per la gent fos català o romanç valencià poc importava, perquè el que calia era abandonar aquell parlar popular que, si bé podia haver tingut algun passat gloriós, no tenia present ni, menys encara, futur, i passar-se a la llengua en què de veritat es podien fer coses importants: el castellà, àlies espanyol. Ara bé, després de Fuster, quan es començava a reivindicar la llengua autòctona del País com a vehicle de cultura tan vàlid com qualsevol altre, aquesta postura ja no resultava útil. Aleshores, calgué idear una nova estratègia: fomentar el mite del romanç valencià -la llengua valenciana diferent del català- per així contrarestar l'auge del nou catalanisme valencià. I així es plantejà la batalla de València durant la transició democràtica espanyola (1975-1982); els sectors reaccionaris donaren suport al blaverisme i al seu partit -Unió Valenciana-, que, en realitat, només tingué incidència a la província de València, però no pas a la resta del País; i en aquesta lluita tot s'hi valgué, des de campanyes paranoiques atiades pel diari Las Provincias, portantveu del blaverisme, fins a atemptats amb bomba contra Joan Fuster i Manuel Sanchís Guarner; en aquella època, quan els mitjans espanyols parlaven de violència es referien sempre a Euskadi però mai al País Valencià, no seria que la violència a Euskadi era exercida per gent que qüestionava Espanya, mentre que al País Valencià els violents eren pro-espanyols?. Així, s'arribà a un Estatut d'Autonomia on la llengua pròpia de la Comunidad Valenciana, és el valencià, la relació del qual amb el català mai no es menciona, com també a una època de govern socialista del president Joan Lerma (1982-1995), que mai no va subscriure les tesis blaveres, però que deixà fer als secessionistes, i a l'arribada, el 1995,al govern valencià del PP, partit que al País Valencià ha absorbit gran part de l'antiga UV i n'ha fet seu l'ideari secessionista. Tot això s'ha traduït en la creació, totalment artificial, d'un conflicte de normatives lingüístiques i ortogràfiques, que ha assolit en part el seu objectiu: afirmar la supremacia del castellà i impedir la normalització del valencià.

El blaverisme sorgeix com a reacció contra el valencianisme catalanista, més que contra l'expansionisme de nacionalisme del Principat, molt indiferent cap al País Valencià. Això és cert, però sense el valencianisme iniciat per Joan Fuster, ara existiria una Comunidad Valenciana -o, ja posats, Levantina- tan espanyola com franceses ho són la Provença, el Llenguadoc, Alvèrnia, Aquitània, i totes les altres regions del que algú ha volgut denominar Occitània; i, aleshores, no hi hauria blaveros, perquè no hauria calgut inventar-los

 

4.LA LLENGUA VALENCIANA EN ELS SEUS TEXTOS

No podem estar-nos de cloure aquesta pàgina amb una selecció de textos pretesament escrits en llengua valenciana, i veure si algú és capaç de traduir-los al català

TEXT 1

PARTICULARITATS DEL PROCES HISTORIC DE LA LLENGUA VALENCIANA FINS A JAUME I

Per Josep Vicent Gomez Bayarri. I.B. Llu´s Vives. Valencia.

L'estudi de l'historia del Regne de Valencia nos du a propugnar els segŘents postulats:

1. La llengua romanica valenciana, "in se et per se" es configurÓ paralelament a unes atres llengŘes germanes en la llatinitat.

2. La nostra "parla romanš" constitui primordialment l'estrat valenciÓ, transformat seguint sa propia diacronia en esta area geografica.

3. De l'examen dels factors que condicionen els canvis historics i sociollingŘistics: factors etnics, culturals i llingŘistics, es despren l'acceptacio de l'aprenentage paulati de la llengua arap per part de la poblacio valenciana sense oblidar la seua parla d'orige romanš; l'us indistint, segons colectivitats i situacions d'arap i romanš, tant per muladins com per mossaraps i jueus i l'existencia d'una situacio prou estesa de diglossia i bilingŘisme imperfecte.

4. El valenciÓ es producte d'un sincretisme llingŘistic insuficientment determinat, resultat d'una evolucio llogica de la llengua i d'incorporacions lexiques que l'han enriquit, concretat per factors d'indole geografica, historica, temporal i llingŘistica.

5. L'individualitat llingŘistica del valenciÓ no pot explicar-se ni per les denominades tesis del "substrat prerroma", ni per les "tesis reconquistadores". Considerem que la tesis que millor fonamenta i explica l'orige de la llengua valenciana es l'incorrectament nomenada de "l'estrat mossarap".

Descriptors: Valencia, surce language and culture.

Josep Vicent Gomez Bayarri naix l'any 1948 en Valencia. Es llicencia en l'especialitat de Geografia i Historia per l'Universitat de Valencia i ha fet el doctorat en l'Universitat de Saragossa. Actualment es catedratic en l'institut de Bachillerat "Llu´s Vives" de Valencia. Llibres o articuls relacionats en el treball que ara presenta son: "La transicio del Mon Musulma al Cristia en el Regne de Valencia. Aspectes socioculturals i sociollingŘistics". 2 Volums. (1991) que es part de la seua tesis doctoral. "┐Evolucio o rupturisme en la Valencia migeval?" (1993), "El valenciÓ una parla romanš migeval" (1987) i "Centralisacio i reaccio en el sigle XVII. La qŘestio llingŘistica" (1990). Ha segut guardonat en el premi extraordinari de l'Excm. Ajuntament de Valencia en els "Jocs Florals" de l'any 1989 i en el premi Vinatea de 1990.

TEXT 2

 

ELS "MILACRES" DE L'IMPERIALISME"

La versio de l'imperialisme pancatalaniste es basa en que quan Jaume I i les seues tropes conquistaren Valencia (s.XIII), en la poblacio autoctona ni quedaven mossaraps ni ningu que parlara mossarap. O siga, segons esta teoria (hipotesis rupturista), el fet que els valencians parlem una llengua romanica en l'actualitat es deu a les tropes cristianes que van dur les seues llengŘes (aragones- castella i catala) i s'establiren respectivament en les zones interior del Regne de Valencia i en la costa. Pero argumentem breument algunes teories valencianes molt llogiques. Tota la documentacio, tant del primer "Repartiment" (contemporaneu a la conquista), com dels "Assentaments" i dels "Ave´naments" que s'han pogut estudiar de finals del sigle XIV i del sigle XV, duen (segons els catedratics d'historia Srs. Ubieto, Penyarroja i Mourelle de Lema*) que en ningun moment la poblacio catalana superÓ el 5% dels repobladors, lo qual dona -aproximadament- el 0'8% dels habitants de tot el Regne durant eixos dos sigles. Ara que nos diguen els pancatalanistes quina influencia pogueren tindre eixe 5% de repoblacors; o eixe 0'8% d'habitants de tot el Regne de Valencia en la configuracio de la Llengua Valenciana, i en el seu espectacular i rapit afloriment lliterari en el seu Sigle d'Or. Si tenim en conte que "Els Costums" primer (a 2 anys de la conquista), i "Els Furs" despres ( a 23 anys de la conquista), estan escrits en un romanš inteligible al poble valenciÓ (per al que estaven fets: no tendria sentit que el Rei ho tradu´ra del llati a un atra llengua coneguda unicament per un 0'8% de la poblacio), i mes encara, que Jaume I, donÓ disposicio personal de realisar els ju´ns en romanš (i no en llati) per a que els entenguera el poble ┐Que podien "pintar" respecte a la llengua eixe 5% total de catalens entre tots els demes cristians, sense contar a l'inmensa majoria mussulmana? Si la Llengua Valenciana ve del catala ┐Perque es va impondre el "catala occidental" en Valencia? ┐Perque no es va impondre el "catala oriental"? Lo mateix, que tampoc es va impondre en la conquista de Lleida o de Tortosa, 90 anys abans. Si els de Lleida no eren mes d'un 20% dels catalans, i mes diluits entre els de Montpellier i Arago... (I sent els catalans no mes del 5% del conjunt dels cristians...) Sant Pere Pasqual, naixcut abans de la conquista, escriu la seua obra en valenciÓ. Inmediatament despres ve el Sigle d'Oro de la Lliteratura Valenciana, sense ningun precendent en Catalunya... -┐Com una llengua "importada" pot alcanšar tan pronte el seu desenroll lliterari? (Mes encara en les condicions que argumenten la seua hipotesi els pancatalanistes...) Segons les teories oficials de Catalunya, quan els cristians de "Catalaunya La Vella" (en el nort) reconquistaren Barcelona, trobaren alli un idioma mossarap molt similar al que ells paralaven. Lo mateix que posteriorment en Lleida. En Valencia, en canvi, neguen l'importancia del romanš que va convivir en l'arap... *Nota: Ademes de les investigacions citades dels catadratics d'historia, Srs. Ubieto, Penyarroja i Mourelle de Lema, la teoria coincidix en les recents investigacions d'uns atres historiadors: Marivi Ferrandis Olmos, Ramon Ferrer, Alfons Vila, Ricardo Garcia Moya, Angel V. Calpe, Jose Vicente Gomez Bayarri, Desamparados Cabanes, Leopoldo Piles, Jose Angeles Castello, etc.) Vore l'apartat de "Bibliografia".

TEXT 3

Abans de la reconquista, aci, ┐nomes es parlava arap?

No es cert que aci es parlava l'arap; existixen diversos testimonis respecte ad ašo. Lo mes llogic es pensar que els araps parlarien una diversitat de llengŘes i dialectes berebers, sense una unitat llingŘistica lo suficientment forta com per a impondre's. De totes maneres no s'ha d'oblidar que el llati tenia molta forša i una relativa uniformitat. Sabut es que els moros no obligaven a la conversio, encara que esta fora molt beneficiosa per als conversos. D'esta manera, els cristians seguirien parlant el llati que ya anava adquirint les caracteristiques del romanš; els araps parlarien les seues llengŘes cada volta mes romanisades, i, finalment, els mossaraps acabarien parlant la llengua romanš fortament arabisada. Pero lo que entenem per arap, sobretot l'arap classic, no es gastaria possiblement mes que per als actes lliturgics, lliteratura, etc., pero no en la parla corrent. N'hi ha tambe testimonis de lo que s'ha vingut en nomenar "mossarap", el qual no va desapareixer, com pretenen els catalanistes, en la vinguda dels repobladors, perque ni se n'anaren els que el parlaven, ni els repobladors portaven una unica llengua ben definida i forta per a impondre-nos i ensenyar-nos. A mes, una llengua s'impon per damunt d'una atra quan tambe n'hi ha una imposicio de cultura, quan eixa primera llengua es mes forta que la de la segona, i Valencia no es trobava, per supost, en eixe cas.

TEXT 4

Bibliografia. Diccionario Unesco de cc. sociales.Planeta-Agostini. Ernest Gellner.Naciones i nacionalismo.Madrit.1988 Be, si ades definiem als valencians com a una nacio, i als valencianistes com a nacionalistes, per defendre eixe fet nacional; ara haurem de definir o dellimitar quÝn es el nostre marc nacional sobre el que s'assentem com a nacio. El marc nacional valenciÓ es el que compren des del riu Senia al Segura, des de La Font de la Figuera fins a la costa en Denia, i des de San Rafel del Riu fins a Torrevella o Pilar de la horadada. I que a mes compren les Illes Columbretes al nort de la nostra nacio, la Penyeta del Moro en el centre, i, l'unica illa habitada, l'Illa de Tabarca, front a la costa de Santa Pola, en el sur. Tambe en el sur pero no tant nos trobem en l'illa de Finestrat en front de Benidorm.

TEXT 5

1.- Vertebracio historica.

En este punt lo que vullc explicar-vos es com s'organisÓ la nostra nacio en el passat. En l'epoca foral teniem una vertebracio propia, en dos governacions o diputacions, adquirirem esta distribucio mercet a la capacitat organisativa de Jaume I, i que en sa primera etapa es dividia fins al Xuquer, i mes enlla del Xuquer, per fon el seu net Jaume II, el que li donÓ l'organisacio definitiva cedint Murcia en 1309, i dividint el regne en les grans arees de fins a Xixona, i mes enlla de Xixona, naixent aixina les governacions d'Oriola i de Valencia. Despres apareixen les tinences o subgovernacions de Xativa i la de Castello com a subdivisions de la de Valencia, quedant en la practica quatre governacions la de Oriola, la de Xativa, la de Castello, i la de Valencia.S'inclouen alguns mapes ilustratius d'aquella epoca, aixina podrem tindre una visio mes aproximada del tema. Com es pot observar en estos mapes, les provincies no son una divisio que teniem tradicionalment: son una imposicio que nos ve de fora i a mes prou recent. Pero tot no era tan bonico com en la practica, ya que el Regne es trobava dividit en els tres grans poders que el regien per mig de les Corts, i dels orguens de govern que d'elles emanaven, especialment la Diputacio del General o Generalitat. S'aporta un mapa en la divisio del territori entre els vers propietaris, els tres brašos.

2.- Propostes de Vertebracio: Comarcalisacio. Actualment hi ha un debat obert sobre cˇm s'ha d'organisar la nostra nacio. EstÓ la gent que a soles coneix la realitat que l'envolta, es dir la realitat que li ha vingut imposta des de fora, que son les provincies com a element distorsionador de la personalitat diferenciada de la nostra Nacio Valenciana, creant clavills i divergencies en el sentir-nos com a un tot, com a poble unic i diferenciat. Este joc l'interessa principalment als defensors de l'unitat de desti d'Espanya, com a element disgregador i anulador de la nostra personalitat diferenciada com a poble Per una atra banda estan els defensors de l'unitat de Valencia als PP.CC.. Ad ells tambe els interessa clavar cullerada en el tema, anant de nacionalistes lluitant contra el provincialisme, pero imponent la seua visio de comarcalisacio que no s'ajusta en el mapa comarcal tradicional que sempre hem tingut, incloguent-nos en un mapa mes general a on les nostres comarques apareixeran distorsionades, i els nostres pobles canviats de nom, per justificar la seua visio d'unitat en uns atres territoris. En definitiva una nova forma de provincianisme i de sucursalisme, pero en un atre pol o eix de poder i de mandat sobre nosatres, ya que no podem organisar-nos, ni molt manco governar-nos. Es mes : en eixe proyecte (el dels PP.CC. no estÓ tot el territori valenciÓ; d'ell s'han suprimit les comarques castellaparlants (ašo damunt provoca un greu conflicte, ┐quina comarca no es actualment castellaparlant?, el criteri que s'aplicara ┐serÝa realment encertant, quÝna fiabilitat tindria?, comarques com L'Horta d'Oriola, en atre temps valencaparlants, ┐cˇm quedarien en eixa classificacio? Vos ficare un eixemple en la toponimia de les distorsions ans nomenades: A un poble com Torrent, se'l canvia el nom i se'l passa a nomenar Torrent de l'Horta, per que ad ells els cal diferenciar-lo d'atre poble que tenen en Catalunya de nom paregut.Un atre eixemple el tenim en el nom de la comarca L'Horta de Valencia, que per a despersonalisar-la i llevar-li tota l'importancia a Valencia passÓ a nomenar-se simplement L'Horta. Podriem continuar indefinidament en eixemples similars, pero no vullc avorrir-vos. Hui en dia encara estÓ obert el debat sobre quÝn ha de ser el mapa comarcal mes apropiat per a Valencia. A continuacio vos mostrare, diversos mapes, tant politics com naturals i vosatres mateixos considereu lo que millor cregau, ara be, tambe vos indicare quin es el mapa que volen impondre'ns per consumar l'idea dels PP.CC.. Bibliografia Sugerida. BeŘt, Emili. Geografia elemental del Reino de Valencia. Valencia Cabanes Petancourt, Desamparados; Ferrer, Ramon; Herrero,Abelardo. Documentos y datos para un estudio toponˇmico de la Regiˇn Valenciana. Valencia, 1981 Castellano i Arolas, Miquel. Administracio Territorial Valenciana.Valencia.1995 Castellano i Arolas, Miquel.Toponimia. Valencia Piqueras, Juan; i Sanchis, Carmen. La organizaciˇn histˇrica del territorio valenciano, n║ 2. Valencia, 1992.

TEXT 6

SITUACIO LLEGAL

La senyera dels valencians es per llei, la que he descrit al principi del capitul, i que ve contemplada en l'estatut d'autonomia, en el titul primer "La Comunitat Valenciana", i en particular en l'articul quint: "Articul quint: U. La tradicional Senyera de la Comunitat Valenciana estÓ composta per quatre barres roges sobre fondo groc, coronades sobre franja blava junt a l'asta." Bibliografia. Fuster, Joan. El blau de la senyera. 2¬ Edi.1977 Garcia Moya, Ricardo. Tratado de la Real Senyera. Ajunt.Val. 1992 VV.AA. Exposicio Real senyera en el temps. EVP.Valencia.1997 VV.AA. La bandera valenciana regnÝcola. Full n║ 2. G.A.V. VV. AA. La senyera valenciana. Full divulgacio. 3¬ Ed. Lo rat penat. Valencia, 1977 Primeres manifestacions. - Autoctonia Classica. El nom. El Sigle d┤Or. - Factors demografics. Repartiment. Repoblament. Els estats en el S. XIII - SociollingŘistica. Consciencia Idiomatica. - Inteligibilitat llingŘistica. - Normativisacio i normalisacio. Evolucio normativa. - Marc Llegal.

LLENGUA VALENCIANA

Una de les caracteristiques d'identitat mes important dels valencians es la seua llengua, una llengua qŘestionada i llargament atacada. El tot poderos castellÓ l'arracona des de les comarques interiors cap a la costa, en un proces de centuries, al mateix temps que uns atres dos fenomens nous s'afigen ad este, com son: la creixent immigracio dels anys 60 i 70 i el prestigi de la llengua dels castellans (que si be ya veniem patint-lo des d'antic, ara el fenomen s'agreuja a l'arribar a les classes miges, no a soles a la noblea com en temps antics), senyors i vencedors (a l'hora que els amos dels nous mijos de comunicacio de masses, que tambe han influit poderosament en eixe prestigi del que parlem); este prestigi es una de les causes principals que fa que la nostra llengua estiga en clar retroces. Podem trobar-nos d'esta forma en dos situacions tipiques que provenen d'este prestigi que ha alcanšat el castellÓ. L'una nos la trobem quan s'ensenya als fills en castellÓ, "porque es mas fino", "con el castellano se puede viajar", "l'atra ya la dependra en el carrer", i milanta mil excuses com estes. L'atra situacio es produix quan es troben un valenciaparlant i un castellaparlant (que enten el valenciÓ), puix be el valenciÓ acabarÓ parlant en castellÓ (i no me val aixo de que ho fa per educacio, per la mateixa educacio li hauria de parlar ad ell en valenciÓ ya que estÓ en sa casa), una prova de la debilitat i l'inseguritat que patim, i tenim a l'hora d'usar la nostra llengua. Em poden acusar de chauviniste (se que ho faran), al defendre que es parle sempre en valenciÓ, pero a soles en una actitut ferma podrem invertir la tendencia negativa de l'us social de la llengua valenciana. Si el castellaparlant em diu que es de fora de Valencia (que com ya hem quedat es el nom mes adequat per a la nostra nacio), llavors li parlare en castellÓ, pero ašo es per la meua bona educacio, perque si este bon senyor se'n va a qualsevol pa´s d'Europa i preten que l'entenguen en castellÓ ho te molt clar, ya que si no depren la llengua d'eixe lloc (o be te algunes nocions d'angles, que pareix ser la llengua internacional per excelencia), no podra fer-se entendre. Se que m'acusaran dient que estem tots en Espanya i devem usar la llengua oficial. Si, oficial per la forša de les armes, des d'un 25 d'Abril de 1707, en Almansa. Fins ad eixe moment no fon oficial. I ara es cooficial en la llengua Valenciana. I no cal entrar a parlar de la confusio entre castellÓ i espanyol. Estic segur que protestaran mes els de casa meua (els d'aci de Valencia) que els forasters, que segur que son mes tolerants i entendran que la gent d'aci, els devem parlar en valenciÓ encara que no el parlen, perque no sabem que no son d'aci, i lo mes normal es parlar la nostra llengua, fins que averigŘem que son de fora, i fem tot lo que considerem oportu per a poder entendre'ns. Un atre punt d'arraconament del valenciÓ, al que se li dona manco importancia, es al conflicte que des de fa cent anys s'ha desenrollat, per absorbir i substituir la nostra llengua per una atra molt pareguda, estic referint-me, com hauran endivinat, al catala. Este conflicte ha fet que molts valenciaparlants o fills de valenciaparlants es passen al castellÓ, perque no els crea problemes (sobre tot en la Ciutat de Valencia i en les atres gran viles de la nacio, Alacant i en menor grau en Castello), els dona igual el conflicte (com a conseqŘencia de la poca conciencia nacional que tenim). Yo crec que els valencians que es precien de valencians no han de caure en este joc i informar-se, i llegir sobre l'identitat de sa llengua. Hui per hui les uniques normes valides per a la llengua valenciana, de les tres que es coneixen, son les normes d'El Puig o de la Real Academia de Cultura Valenciana. L'atac del catala es mes sotil per dos raons, per la semblanša de les dos llengues, i per un segon factor molt mes important i que afecta a l'anterior: la normativisacio del catala feta en base als nostres classics i a la colaboracio desinteressada i franca d'eminents filolecs valencians que ajudaren a construir una llengua sense passat lliterari (be, ara contant en els nostres classics si que ne tenen). En el sigle XIX es cre´a que el catala era un dialecte del provenšal, i hui en dia en el sigle XX, encara hi ha qui contin˙a defenent esta teoria. La millor manera d'evitar-ho (que nos absorbixquen, tant cultural com politicament) es conrear el nostre idioma, saber d'a on ve, tindre raons per a diferenciar-lo d'uns atres idiomes, a l'hora que corroborem la seua autenticitat i independencia. Tots estos arguments son els que pretenc donar a continuacio ad eixos nous valencianistes que em llegiu. Bibliografia. Adlert i Noguerol, Miquel. En defensa de la llengua valenciana. Del Senia al Segura. Valencia, 1977(existix reedicio d'esta obra en el llibre El pensament valencianiste de Miquel Adlert, editat per L'oronella). Angeles Castello, Josep . Fundamentacio Metodologica de la llengua valenciana. Serie Fil.n║ .RACV. Valencia, 1990 Col. Valldaura.Doctrina sobre la llengua valenciana.Valencia.1992. Costa i CatalÓ, Joan. Desperta Ferro. E.N.V. Valencia, 1988 Cremades i Marco, Francesc de Borja. La llengua Valenciana en perill. G.A.V.Valencia,1982 Lanuza Ortu˝o, Chimo. Del prestigi de la llengua. Lo Rat penat. Valencia, 1992. Ramos, Vicent . Pancatalanismo entre valencianos.Valencia.1978

PRIMERES MANIFESTACIONS

Dos classes de manifestacions: les unes afirmant l'us d'un romanš a nivell parlat en la Valencia prejaumina. I unes atres manifestacions de texts en el romanš d'aci ans de l'arribada de les tropes cristianes, convertint-se en els primers texts lliteraris o paralliteraris de la llengua valenciana. De les primeres tenim el testimoni de l'escritor musulma Muchaid de Denia, en arap, dient: -" Lamente molt escriure malament en arap, es que estic rodejat de gent que parla algarabia". Un atre eixemple el trobem: "En una carta que un arap de Denia li escriu a N'Almudis, contesa de Barcelona, en que s'expressa en Romanš, cap al 1060". Esta carta fon estudiada per Diaz y Diaz, llatiniste i Catedratic de l'Universitat de Compostela, i son estudi enviat al Dr. Ubieto i Arteta. Podem trobar restes o vestigis del llenguage parlat en les diverses sures d'Al-Andalus, en les obres de diversos escritors mussulmans, tots els a continuacio mentats inclouen en les seues obres vocabularis mossaraps, o be, algunes paraules. Entre atres nos trobem en les obres de Ibn Cholchol en l'ultim terš del sigle X, Ibmn Alchazzar, Ibn Wadif de Toledo sigle XI, Ibn Buclarix de Saragossa en l'any 1110, Ibn Alawam de Sevilla del sigle XII. Tots estos autors han segut estudiats entre atres per F.J. Simonet en el seu llibre Glosario de voces ibÚricas y latinas usadas entre los mozßrabes, Madrit, 1888. Tambe nos aporta una llum en tot este interessant assunt de l'orige de la nostra llengua valenciana Asin Palacios en el seu llibre Glosario de voces romances registradas por un botßnico hispanoarabe siglos XI-XII. El llibre Los mozarabismos del vocabulista atribuido a R. MartÝ, i estudiado por D. A. Griffin. L'academic de la llengua espanyola i eminent arabiste J. Ribera i Tarragˇ en el seu llibre "Disertaciones y op˙sculos", Madrit, 1928, aixina com en el restant de la seua produccio nos dona conte d'aquell llenguage que gastaren els mossaraps en temps de la dominacio sarra´na. De les segones manifestacions: les escrites i lliteraries, tenim en primer lloc, les Harches: Son estrofes en romanš introduides entre canšons araps o hebrees, les dites composicions se creu que son dels sigles X, XI, XII. Es creu que no son mossaraps, sino fruit de l'erudicio dels poetes araps que feen gala de dominar el romanš, de totes maneres demostra que el romanš estava viu, i que el billingŘisme encara que diglossic serÝa una realitat entre la poblacio de Al-Andalus, ya foren araps, mossaraps, o inclus els hebreus. Les interpretacions sobre elles son molt diverses i en les seues trascripcions no s'ha tingut en conte les investigacions i aportacions del Dr. Lleopolt Pe˝arroja, especialment en fonetica. En un atre orde de coses nos trobem Los planchs de Sant Esteve. Que son explicacions en romanš en mig de texts en llati, se creuen del sigle XII.

Pero destaca poderosament en este sigle XIII el mossarap valenciÓ, el Bisbe Sant Pere Pascual (1227-1300), totes les obres del cual nos han arribat estan escrites en la seua llengua romanš, entre elles: "La Biblia parva", "Libre de Gamaliel", "Remso de Catius", etc, , . Encara en eixe sigle XIII i coetaneu d'En Jaume I, segons Ferrer BignÚ, nos trobem a Donis Guinot, i la seua obra mes important, "Obra figurativa ab rims estaramps en lahor del Rey". Pero, als pocs anys de la conquista, no arriba als cent anys, tenim ad atres eminents escritors en Valencia i en romanš, com son: Antoni Vilaragut, traduix les deu comedies de Seneca (desgraciadament soles nos ha aplegat una), Guillem Angles (+1368), i sa obra "Comenša la exposicio breu en romanš del Canon y del himno angelico del Sanštus", Jaume Conesa, en "Guerres Troyanes", Arnau Joan, en "Lo Stil de la Gobernacio", Guillem Jaffer en "Declaracions dels duptes sobre los furs nous", Frai Joan Monzo, i la seua obra en llengua Valenciana "Varii tractatus Idiomate Valentino" (segons Ximeno, te mes obres pero estan en llati), i el mes gran de tots ells, Arnau de Vilanova (1240-1311), en 6 obres en romanš. Tots estos escritors que al voltant d'una centuria (inclus menys) escriuen obres tan importants en nostre romanš valenciÓ, ya son suficient manifestacio d'eixa llengua que esclataria en gran lluentor en les centuries posteriors. Bibliografia. Costa i CatalÓ, Joan. Sant Pere Pascual. Serie Fil. RACV. Valencia. La Biblia parva de Sant Pere Pascual. Col. Al vent. Lo Rat penat .Valencia, 1998 Gomez Bayarri, J. Vicente. ┐Evoluciˇn o rupturismo en la Valencia medieval?. Ajuntament de Valencia, 1993 La lengua valenciana hasta Jaime I. Particularidades del proceso histˇrico. Diputacio de Valencia. 1998 Simo Santonja,Vicent L. ┐Valenciano o Catalßn? CCV.Valencia.1978 Pe˝arroja i Torrejon, Lleopolt. El Mozarabe de Valencia.Ed.Gredos. Madrit.1990 Cristianos bajo el Islam. Idem.Madrit.1993 Orige i formacio de la llengua de Valencia. Serie Fil n║1.RACV. Ribera, Julißn. De historia arabigo-valenciana.CCV.Valencia.1982

AUTOCTONIA CLASSICA. EL NOM. EL SIGLE D┤OR.

En la primera expressio faig referencia a que ya els classics parlen de l'Autoctonia de la llengua que gasten, o lo que es lo mateix de la seua independencia (no mai qŘestionada fins als nostres dies), i d'identitat diferent a les atres llengŘes neollatines iberiques. En els atres dos subtituls d'est apartat farem referencia ad eixes figures de la centuria dorada i el nom que li donen a la llengua en la qual s'expressen. Per no avorrir-vos a soles ficare alguns eixemples, i vos remet al llibre de Josep Alminyana(1), alli vos trobareu els originals dels nostres classics a on diuen en quina llengua escriuen. En el full 4 del codex titulat "Valeri Maxim" de fra Antoni Canals, nos fa un gran favor als valencians que lluitem per conservar la nostra llengua i la nostra personalitat diferenciada, distinguint clarament, ya en son temps, entre valenciÓ i catala. Cap al final de la segon columna d'este full nos diu: - "L'(he) tret de lati en nostra vulgada lengua materna valenciana axi com he pogut jattsetsia(2) que altres lagen tret en legua cathalana". Un atre eixemple clar de la denominacio de la nostra llengua nos l'aporta el germa de Sant Vicent Ferrer, Bonifaci Ferrer (s. XIV) en la traduccio de la Biblia a la nostra llengua Valenciana, en el colofo diu aixina: - "Que fon arromanšada en lo monastir de Portaceli, de lengua latina en la nostra valenciana, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer". Les 7 paraules subrallades foren suprimides en una transcripcio d'este text en la Revista de Filologia Valenciana del "Institut Alfons el Magnanim", en un articul que es titulÓ "Identificacio de nous fracments de la Biblia Valenciana". Encara que despres l'autor es retractÓ i digue que era un erro d'imprenta, pero el mal ya estava fet. Ašo cˇm es diu, quÝn nom li podem ficar ad este acte. Amics, jovens (i no tan jovens) valencians fiqueu-li el nom que millor cregau a la vostra manera d'entendre les coses. Un atre eixemple el trobem en "La Vida de la seraphica Sancta Catherina de Sena" de fra Tomas de Vesach, a on nos diu: -"La he feta emprenptar en nostra Lengua Valenciana". Tambe contavem en aquell maravellos sigle daurat en un diccionari llati-valenciÓ, per a que los homens pogueren beure de les fonts llatines, i a la volta que tota Europa podia entendre nostra llengua valenciana sabent llati, que era la llengua culta, i la que gastaven els erudits de tot lo mon. En el colofo d'este diccionari el "Liber Elegantiarum" de Joan Esteve nos trobem: - "Latina et Valentiana lingua exactissima diligentia emmendatus". Tenim inclus el testimoni d'un catala (pero, no fon l'unic), que diu escriure en llengua valenciana, i nos dona una idea de cˇm es va formar la nostra llengua; agarrant lo millor de les llengues que tenia el voltant i deixant lo malsonant. En son llibre "Art de Ben Morir" el mestre Francesc Eiximenis nos diu el nom de la llengua en que escriu: - "He deliberat traurel segons la possibilitat del meu pobre en(t)endre en lengua valenciana e manifest estil". En tots estos eixemples espere poder-vos ajudar a que demostreu que els millors escritors del Regne de Valencia escriviren en sa dolša llengua valenciana. Si tots estos grans homens que nos han precedit ho digueren tan clar, qui som nosatres per a dubtar de la seua paraula.I mes encara, la seua sola existencia nos revela la grandea d'una llengua que brollÓ en forša aci en tot el seu esplendor als pocs anys de la conquista i repoblament; cap atra nacio repoblada de nou en sa totalitat (cosa que dubte i que despres tractare de demostrar-vos) en tot lo mon ha conseguit als pocs anys de produir-se este fet: desenrollar una lliteratura tant i tan llu´dora com la que aci s'ha produit, i no produir-se en la suposta metropolis. He pretes ilustrar-vos una miqueta, en alguns eixemples, sobre cˇm cre´en que escrivien estos grans i egregis prohoms que la nostra terra a donat a l'Humanitat. Bibliografia. Alminyana i VallÚs, Josep. Crit de la Llengua: Testimonis. Ed. Valencia 2000. Valencia. 1981 Ferreres, Rafael. Antologia de la lliteratura valenciana. Tomo I (s.XIV i XV). Del Senia al Segura. Valencia, 1981 Simo Santonja,Vicent L. ┐Valenciano o Catalßn?CCV.Valencia.1978 (1) Alminyana i VallÚs, Josep.Crit de la Llengua:Testimonis.Ed.Valencia 2000.Valencia.1981 (2) NOTA: "jattsetsia", este vocable es una arcaisme que hui es pot traduir per "encara", o "ya siga"

FACTORS DEMOGRAFICS. REPARTIMENT. REPOBLAMENT. ELS ESTATS EN EL S. XIII.

Com ya he deixat entrevore en l'apartat anterior quan ficava en cursiva lo de nacio repoblada de nou en sa totalitat, dubte de la teoria de la tabula rasa que preten fer una repoblacio nova extinguint tot lo anterior, despreciant l'element mossarap, i suponent un alt grau de coneiximent dels mussulmans de la llengua arap. En estos factors demografics, parlare de la romanisacio, i de la posterior poblacio,que a la seua volta serÝa la poblacio anterior a la conquesta mussulmana, i dels diversos elements racials i culturals vinguts en els nous invasors, per acabar parlant dels invasors cristians, i de la seua diversa procedencia i cultura. Escomencem parlant del ibers, el poble que vivia aci ans de la vinguda del romans, pareix ser que el proces conegut com a romanisacio durÓ aproximadament 1000 anys, al cap del qual els ibers estaven totalment romanisats, i a soles quedava de la seua llengua alguns vocables en el llati vulgar que usaven.

Aci en lo que hui es coneix com a Valencia, no tinguerem apenes influencies celtes, poble centreuropeu que arribÓ a dominar casi tota Europa i misteriosament va retrocedir davant dels pobles gots. Per acabar despres reduits a uns pocs territoris arraconats pels romans. Els celtes invadiren entre uns atres territoris lo que hui es coneix com la Catalunya Vella. Este poble no s'assentÓ en Lleida, ni en Tortosa, com tampoc ho feu aci en Valencia. En ašo lo que vinc a dir es que les possibles influencies d'este poble no es deixaren sentir aci, ašo ya comporta un element diferenciador important entre els valencians i els catalans propiament dits (em referixc als que formaven part dels primitius comtats catalans, i no als que hui en dia es solen dir catalans, els temps canvien). L'Imperi RomÓ despres de completar el proces ans mentat, va arrelar fortament entre els ibero-romans, fins al punt de donar figures lliteraries i filosofiques, i com no, tambe emperadors. Est imperi s'agotÓ i frut de la relaxacio de les costums, i pot ser de l'expansio del cristianisme (moviment religios que seria fonamental a la llarga per a conservar el romanš en les terres valencianes baix l'Islam) es produiren una serie d'invasions de pobles germanics, a nosatres el que nos tocÓ en gracia fon el Visigot, puix be fruit d'estes invasions es desfeu l'Imperi. Tambe es de destacar que part dels territoris que hui formen Valencia, estigueren en aquells anys baix el domini de Bisanci (la part de l'Imperi RomÓ que havia subsistit, el d'Orient) . No s'han investigat les possibles consequencies que este domini pogue eixercir. Els Visigots conseguixen dominar tota la pell de bou, i frut d'este domini podem parlar dels visigots-ibero-romans, esta mescolanša racial basicament formada per la poblacio ibera i la romana, en algunes traces de visigots; parlava un llati vulgar fortament influenciat pel substrat iber, i modificat lexicament per l'adstrat visigot. Les hosts islamiques a la seua arribada, no formaven un tot homogeneu, ans al contrari (i dubte molt que tots els diversos components etnics, parlaren la mateixa llengua). Com es sabut elements de raša semitica, es dir araps ne vingueren molt pocs, la major part eren de les diverses tribus berebers que parlaven llengues diferents inclus entre ells mateixos. Totes estes tribus berebers fea relativament poc de temps que havien segut conquistats per l'Islam. I es ben sabut que el nort d'Africa que fon ans Cartago, fon molt romanisat, per intentar desfer qualsevol vestigi anterior als romans (atra cosa es que ho consiguiren). Puix be, la llengua d'estos invasors nort africans estaria prou influenciada pel llati, en la qual cosa tenim un eixercit mussulma en una bona barreja etnica i cultural. Uns atres elements etnics diferenciats que vingueren en estos nous invasors pogueren ser perses i siris. I un element important degue ser el poble jueu, (pot ser que s'incorporaren despres de l'arribada de les tropes islamiques, o be, que ya es trobaren aci), lo que estÓ clar es que parlaven una llengua propia i acabaren parlant el romanš nomenat sefardi, en la qual cosa vullc deixar entrevore que si estos pobladors pogueren deixar la seua llengua, atres tambe. Llance una pregunta als eminents investigadors i a vosatres jovens desinquets: - "┐SÝ els jueus quÚ convivien aci en els mussulmans i en els cristians, pogueren dependre el romanš i deixar la seua llengua, per quÚ no pogueren fer lo mateix els araps que tambe conviviren en els mossaraps (encara que ne foren pocs┐?)?". I aixina en este maremagnum llingŘistic, arriben a la peninsula i pretenen impondre la seua llengua. Pero lo mes llogic es que primer es produira un proces d'aprenentage per part dels components d'est eixercit invasor, de la llengua oficial en la seua religio, l'arap. Crec que es produiria entre la poblacio (em referixc a les dos comunitats majoritaries), un proces curios que denominaria de bipermeabilitat llingŘistica. En este proces, les classes altes de la comunitat subyugada intentarien dependre la llengua dels dominadors, i al mateix temps les classes baixes entre els dominadors (que ya hem dit que no necessariament parlarien arap, sino atres llengues, o be un arap molt corrupte), intentarien dependre el parlar d'eixa gran massa de gent que ya habitava en la peninsula. Molts d'estos per conveniencia es convertirien a l'Islamisme per no pagar mes tributs que el restant de la gent, pero continuarien parlant romanš, i els menys afavorits entre els mussulmans com ya he dit, deprendrien eixe romanš per a poder entendre's i comerciar en la gran massa de poblacio recentment incorporada per la conquista, si fon tal conquista i no una simple transaccio de compra venda per part del reyet visigot de tanda que es despren de son propietat en favor del seu aliat el Califa de Bagdat. Nos trobariem en una classe alta arabisada, una classe mija composta per mercaders i muladins rics, en moltes provabilitats de ser billingŘes (mes be diglossics), i unes classes baixes arromanšades (analfabetes en qualsevol llengua). Tambe es provable degut a la llibertat de cult que els araps propiciaren, que hi haguera religiosos arromanšats, pero instruits en el llati que gastaven en els rituals(1). Per acabar de complicar-ho nos trobariem als jueus que dominarien les tres llengues (arap, romanš i hebreu). Pero que com hem dit ans acabaren parlant un romanš, el SefardÝ. Passa el temps i arribem al sigle XIII, els cristians derroten als mussulmans. Pero ans de l'arribada de les tropes aragoneses, arribÓ el Sit i les seues tropes, i en eixe sigle XII, encara quedaven mossaraps, que ell ficÓ en les muralles de la Ciutat de Valencia. Estos mossaraps parlaven la seua llengua, el romanš. Mor el Sit i el regne torna a ser moro. Ans d'arribar Jaume I, arribÓ Anfos el Batallador d'Arago, i pareix que 10000 mossaraps se'n van en ell cap a Arago. No creuen possible que estos mossaraps (que no crec que foren tots els que hi havien) o els seus decendents, pogueren tornar als pocs anys en companyia d'atre rei d'Arago de nom Jaume I, enyorant esta terra que havien perdut. Quan dic que no serien tots els que hi havia en Valencia i el seu regne me permetixc recordar un passage de Escolano(2) a on es fa referencia a la donacio de 1000 florins d'or per part dels mossaraps de Sueca en l'any 1234 al nostre rei En Jaume I per a pendre el Castell de Cullera(3). Seguint el curs de l'historia, les tropes aragoneses arriben en guerrers Aragonesos, navarros, castellans, galecs, del mig dia frances (de totes les terres del sur de l'actual franša que eren aliats de Pere, el pare del rei En Jaume), francs, italians, etc. D'entrada, ašo nos pot donar una idea de la varietat de llengues que els cristians recent vinguts portaven, i totes elles influirien en certa mida en el romanš comu de la poblacio del Regne de Valencia. Es indubtable que els mes numerosos foren els aragonesos com ho demostren les sifres del Llibre del Repartiment, i els llibres d'Ave´naments de la Ciutat de Valencia. Despres en importancia foren els catalans propiament dits (lo que hui es diu la Catalunya Vella, els catalans orientals). Un atre element diferenciador entre les dos llengŘes el trobem en el provenšal (i en tots els dialectes de la llengua d'Oc), els trobadors escrivien en est idioma, i aci llevat del poeta Gilabert de ProxitÓ, Pere i Jaume March, no tenim practicament escritors en eixa llengua, prova de la poca influencia que estos parlars tingueren en la poblacio en general (pot ser que si que influiren en la cort pero el mateix rei En Jaume vol que tot es redacte en el romanš d'aci, deixant de banda parlars estranys a la poblacio general de banda, un atre factor es que els escritors d'aci volen que el poble els entenga i per aixo escriuen en una llengua (el romanš del poble) que tots puguen entendre). Les influencies no son tan grans com en els territoris de la Catalunya Vella que compartix el mateix substrat (inclus el celta). Alguns dialectes occitants en companyia de l'aragones si que haurien influit en els parlars del Ducat de Lleida, (hui en dia encara compartixen frontera en l'aranes, que es una evolucio occitana) i no tant en el Marquesat de Tortosa(4), (quant mes al sur, menys influencia). Quan els aragonesos conquistaren estes terres, les quals es quedaren com a territoris autonoms entre ells i els catalans, seguiren una evolucio entre els dos parlars que els envoltaven. La poblacio arap, d'estos territoris -Lleida i Tortosa- que mes poder economic tindria, i que tambe era la que mes conscienciada politico-religiosament estaria; serÝa la que abandonaria les seues llars buscant als germans que encara conservaven tot el seu modo de vida, en el sur en les terres de Valencia. Pero, este fenomen no es aduible a Valencia, ya que al finalisar el proces nomenat com a reconquista, la frontera en l'Islam es va perdre ( en temps de Jaume II, seria quan es perdria del tot eixe contacte, i mercet als tractats en Castella que es quedaria en Murcia) i no podien fugir d'aci (be, reyets i capitosts entre els araps, si que degueren poder fugir per les millors condicions economiques de les que disponien, normalment per la mar). Tots estos mussulmans no tenien per quÚ parlar arap, tal volta els dirigents i rics si que el parlarien, pero els de les classes miges i baixes, mesclats en eixos mossaraps (i no entre a dir si n'eren molts o pocs, a soles que existien), parlarien l'algemia per a entendre's i mes si els mossaraps a soles eren comerciants i estarien de pas o feya molt poques generacions (com sugerixen alguns investigadors, la qual cosa dubte molt), extrem este totalment indemostrat (el que foren comerciants o de pas, per supost). Sobre estos mossaraps vos recorde lo que uns paragrafs ans vos he indicat. A modo de resum o conclusio sobre els factors demografics i culturals, s'ha de tindre en conte el factor cultural del poble invasor i de l'invadit. Sempre -sempre- s'impon la llengua del poble culturalment mes fort (no te res que vore la forša de l'eixercit). Per aixo, Roma s'impon als ibers, pero en canvi els pobles germanics no s'imponen a la cultura romana; desgastat l'Imperi RomÓ, pero, encara en una cultura i en una llengua forta, resultava dificil per als araps impondre la seua llengua, ya que topaven en una llengua en un codic grafic ben estructurat, tan estructurat com la seua llengua culta (tant uns com atres parlarien parlars vulgars de les seues respectives llengues). L'invasio del cristians en Valencia -culturalment forta en aquell temps- no va supondre una substitucio llingŘistica per banda d'uns pobles diversos i culturalment inferiors. Es de ressenyar que tant els que vingueren d'entre els cristians com els habitants del regne moro, es podien entendre ya que com he deixat clar parlarien un romanš mes o manco evolucionat. Nos podem trobar eixemples al llarc dels sigles: Castella si que s'impon totalment en casi tota America. Tambe en epoques mes recents, nos trobem en que la forša dels francesos en l'epoca de Napoleo era molt gran, pero la cultura autoctona era lo sufucientment forta per a que la llengua no es vera afectada. La mateixa va passar en Europa i els alemans. Com ya he deixat entrevore en el titul de l'apartat vullc explicar cˇm estaven els estats en el sigle XIII. La Corona d'Arago estava constituida per diversos estats; entre els que podriem nomenar estarien: el Regne d'Arago, el Comtat de Barcelona, el Ducat de Lleida, el Marquesat de Tortosa(5). Territoris que hui formen part de Catalunya en aquells temps no ho eren, com es el cas de: El comtat d'Urgell, la Cerdanya (part de lo que hui es Girona junt a lo que hui es la Catalunya Nort Francesa). En ašo tindriem uns territoris autonoms que fins ben entrat el XIV o ya en el XV no formarien part de Catalunya sino que conservarien una autonomia entre els dos grans estats de la corona en pugna per incloure'ls en la seua esfera d'influencia. SerÝa la mateixa pugna que mantindrien a l'hora de la conquista de Valencia per eixamplar els seus dominis, i el seu poder de cara al rei (a major poder i grandaria, majors privilegis obtindrien). Bibliografia. Cabanes Pecourt, Desamparados. El "Repartiment" en la ciutat de Valencia. Anubar de. Zaragoza, 1977 Repoblaciˇn Jaquesa de Valencia. Anubar Ed. Valencia, 1980 Cabanes, M¬ Dolors. Geografia i Repoblacio. Alacant. 1984 Costa i CatalÓ, Joan. El valenciÓ, llengua viva. Rev. Filologia. RACV, n║4.Valencia, 1989 Ferrer i Navarro, Ramˇn. La repoblacio del reine de Valencia vista a traves del llibre del repartiment. Anales de la RACV.Valencia.1984 Francesc Lliso Genoves. Aragon, Lerida y Valencia, un viaje de ida y vuelta. Antes y despues de la conquista de Valencia. Gˇmez Bayarri, J.P. El valenciano un habla romance medieval. SanValero, JuliÓ. El pueblo del reino de Valencia.Valencia.1987 Ubieto Arteta, Antonio. OrÝgenes del Reino de Valencia. Zaragoza. 1981. La inmigraciˇn en la Valencia medieval. Anubar Ed. Zaragoza, 1979. Dos actitudes ante la reconquista de Valencia. Anubar, Ed. Valencia, 1977. La leyenda del origen ilerdense de trescientas valencianas. Anubar Ed. Zaragoza, 1978 (1) NOTA: Recordem a Sant Pere Pascual, que va viure entre infidels, bisbe i autor de diverses obres ya mencionades. (2) Escolano, Tomo II, pag. 86, 1¬. Citat per Burguera i Serrano, Amado, Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores. Tomo I, pag.241,246,247. Sueca, 1921 (3) Diago, Anales del Reyno de Valencia, lib. 7, cap.12, fol. 296. Citat per Burguera i Serrano, Amado, Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores. Tomo I, pag.247,248. Sueca, 1921 (4) Francesc Lliso Genoves.Aragon, Lerida y Valencia, un viaje de ida y vuelta. (5) Ricardo Garcia Moya.Tratado de la Real Senyera.Ajunt.Val.

TEXT 7

INTELIGIBILITAT LLING▄ISTICA

Moltes voltes quan als defensors de l'unitat llingŘistica ya no els queden mes arguments per a defendre les seues tesis recorren al de la mutua inteligibilitat i, a sovint, nos diuen coses com: - "Es que yo en un catala m'entenc", o "┐Als andalusos els entens? puix parlen castellÓ". Son excuses prou comunes, en el primer cas depen del grau de coneiximent dels dos parlants de les respectives llengŘes. Com ya he deixat entrevore ans, la normalisacio catalana es feu en base als nostres classics, i a fiches de lexic que valencians, alguns de bona fe i uns atres de no tant bona fe, donaren als catalans i els ajudaren molt; per tant, molt del lexic era nostre i ara l'hem de compartir en ells perque ells no el tenien, i el necessitaven per a diferenciar-se del castellÓ i sobre tot del provenšal. Es mes, el fet de que dos persones s'entenguen quan parlen depen:

Ě De l'experiencia que tinguen del parlar de l'atre.

Ě Del grau de coneixeiment del o dels temes tractats. Ě

De l'interes, sobre tot de l'nteres que es tinga en entendre a l'atre.

Ě Del nivell cultural dels interlocutors.

Ě Del contacte entre parlants de les dos bandes (per aixo l'interes dels catalanistes per dominar els mijos(1)). Ě Etc.

Un eixemple ben aclaridor sobre el fenomen de l'inteligibilitat llingŘistica nos el trobem en les llengŘes escandinaves(2) (noruec, suec, danes, feroes, islandes), entre totes elles s'entenen. Un eixemple de la semblanša tan gran entre estes llengŘes nos el dona Antoni Fontelles,(3) en les intruccions de un joguet que es en part comestible es pot llegir(lo que esta en valenciÓ a segut traduit del castella):

Ě "Lligga i guarde: joguet no apte per a menors de 3 anys. Les parts chicotetes podrien ser ingerides o aspirades". Ě (Suec)

"OBSERVERA: Overraskningsleksaken skall inte ges till barn under 3 ar. Sma delar kan fatsna i halsen eller nńsan." Ě (Danes)

"VIGTIGT: Ma ikke gives till b° rn under 3 ar. Smadele kan sŠ tte sig fast i hals eller nese."

Ě (Noruec)

"OBS: Ma ikke gis til barn under 3 ar. Sma deler kan sette seg fast i halsen eller nesen."

(Sense comentaris).

I el cas mes extrem el trobem entre el noruec i l'islandes. El noruec fon totalment implantat en l'illa, l'illa repoblada de nou, i hui en dia es consideren dos llengŘes diferents. L'islandes degut a la seua insularitat ha conservat les seues caracteristiques mes arcaiques, mes pures; en canvi, el noruec a l'estar en contacte en el restant de llengŘes escandinaves ha evolucionat. Respecte a l'atra excusa, depen del grau de coneiximent de les respectives variants, i del grau de coneiximent de la variant estandar per part de les dos parts. Tenim eixemples de llengŘes com es el cas del chinenc que entre els diversos dialectes no s'entenen. En tot cas les diferencies entre un andalus i qualsevol parlant del castellÓ son basicament fonetiques, encara que tambe de lexic, pero no tan acusades com en el nostre cas. Personalment, pense que els andalusos, com nosatres tenen motius de sobra per a exigir una autonomia. ┐I en quins criteris cientifics anaven a opondre's els eminents filolecs a l'independisacio de l'andalus? En el nostre cas les diferencies son a banda de fonetiques i lexiques, morfosintactiques, conjuguem els verps de manera diferent, utilisem el femeni i el masculi per a casi tot (valencianiste, valencianista), els plurals en -ns- (jovens vs joves) son molt mes estesos i freqŘents en la nostra llengua respecte de la catalana, etc. Bibliografia sugerida. Lanuza i Ortu˝o, Chimo. ValenciÓ, ┐Llengua o dialecte? Col. Al vent. Lo Rat penat. 1983. 2¬ Edicio 1994. Valencia. (1) Veieu sobre els mijos de comunicacio: Fontelles i Fontestad, Antoni. Els mijos de comunicacio: formadors, informadors i deformadors de la realitat. Pub. Cursos. n║ 52. Lo Rat penat. Valencia, 1994. (2) Vore conferencia de: Gimeno i Juan, Manolo. Els conflictes llingŘistic en Europa. EVP. Valencia. 1999 en Cicle de conferencies de EVP. (3) Fontelles i Fontestad, Antoni. Societat, Ciencia i Idioma ValenciÓ. Col. Al vent. Lo Rat Penat. Valencia, 1997. Pag.201