|
|
ANTONIO VALLEJO NÁJERA I LA PSIQUIATRIA ESPANYOLA PER TORNAR A CIÈNCIA I POLÍTICA |
|
Ací presentem un cas donat a conèixer arran del reportatge de TV3 Els nens perduts del franquisme: la psiquiatria usada com a mitjà de repressió pel naixent règim franquista durant la Guerra Civil i els anys immediatament posteriors. El responsable d’aquest fet fou Antonio Vallejo-Nájera (1889-1960). 3.ELS SEUS EXPERIMENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES
|
|
Antonio Vallejo-Nájera (o Vallejo-Nágera, totes dues formes resulten ser emprades per referir-s’hi) va néixer el 1889 a Paredes de Nava (Palencia), província integrada a la Comunitat de Castella-Lleó segons el sistema autonòmic instaurat arran de la Constitució de 1978. Vallejo-Nájera va llicenciar-se en medicina a la Universitat de Valladolid el 1909 i decidí ingressar al cos de Sanitat militar. El Tractat d’Algessires (1906) dividí el Marroc en dos protectorats, un d’espanyol i un altre de francès. Per tal de poder-hi consolidar el seu domini, Espanya hi dugué a terme una guerra colonial imperialista entre 1906 i 1926; la possessió d’una part del Marroc era la manera de superar el trauma de la pèrdua de les seves darreres colònies ultramarines de Cuba, Puerto Rico i Filipines el 1898. En aquesta guerra, on hi actuà com a metge militar, Vallejo-Nájera hi guanyà força condecoracions, algunes per accions bèl·liques. El 1917, Antonio Vallejo-Nájera rebé el nomenament d’agregat de l’ambaixada espanyola a Berlín per formar part de la comissió militar que havia d’investigar els camps de presoners de guerra. Acabada la I Guerra Mundial (1914-1918), Vallejo es quedà a Alemanya, n’aprengué l’idioma i, arran d’haver-hi conegut les clíniques psiquiàtriques, s’inclinà per aquesta branca de la medicina; a Alemanya, traduí a l’espanyol les obres de psiquiatres alemanys com ara Gruhle i Schwalbe. El 1930, Vallejo-Nájera tornà a Espanya, on dirigí la clínica psiquiàtrica de Ciempozuelos (Madrid) i l’any següent esdevingué professor de l’Acadèmia de Sanitat Militar. En esclatar la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), Antonio Vallejo-Nájera s’adherí al bàndol franquista, on arribà a ser cap dels serveis psiquiàtrics militars dels sublevats així com coronel de l’exèrcit. El 1938, Franco va acceptar la petició de Vallejo de crear un gabinet d’investigacions psicològiques per investigar les arrels psicofísiques del marxisme. Ací és on Vallejo-Nájera féu les seves rellevants aportacions a la Ciència. Acabada la Guerra, el 1947, fou nomenat professor de psiquiatria de la Universitat de Madrid, càrrec que exercí fins 1959; el 1950, Vallejo va presidir el I Congrés Internacional de Psiquiatria, celebrat a París; l’any següent, fou elegit membre de la Real Academia de Medicina. Antonio Vallejo-Nájera va morir el 25 de febrer de 1960 a Madrid. Entre les seves obres –més de trenta llibres propis així com traduccions a l’espanyol-, destaquen Propedéutica clínica psiquiátrica (1936), El caso de Teresa Neumann (1937), Eugenesia de la Hispanidad y regeneración de la raza (1937), La locura en la guerra: Psicopatología de la guerra española, (Valladolid, 1939), Tratado de Psiquiatría (1944), Locos egregios (1946), Literatura y psiquiatría (1950), etc. 3.ELS SEUS EXPERIMENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES
|
|
3.ELS SEUS EXPERIMENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES
Com a cap del Gabinet d’Investigacions Psicològiques
creat per Franco a petició seva el 1938, Vallejo-Nájera va dur a terme
uns experiments per comprovar una hipòtesi que ja havia avançat en
d’altres treballs seus: l’íntima relació entre l’adhesió a les idees
marxistes i la inferioritat mental; si es confirmava la idea que la
majoria de marxistes eren psicòpates anti-socials, llavors, segons
Vallejo-Nájera, la solució consistia a aïllar-los de la societat des
de la infantesa i, així, s’aconseguiria alliberar el cos social d’aquesta
pesta d’indesitjables. En ciència, les hipòtesis cal provar-les mitjançant
l’experimentació; per això, Vallejo-Nájera va dedicar-se a analitzar
dos grups de presos antifranquistes:
a)
un grup de membres de les
Brigades Internacionals capturats per les forces franquistes
b)
cinquanta dones recluses
a la presó de Màlaga
Segons un article seu publicat a la revista Semana
Médica Española sota el títol Psiquismo del fanatismo marxista,
l’eminent psiquiatra espanyol es proposava demostrar les següents
hipòtesis:
a)
la inferioritat mental dels partidaris de la igualtat
social i política o desafectes. En aquest context, desafectes ho deurien
ser totes les persones contràries a Franco
b)
la perversitat dels règims democràtics, que, en promoure
els fracassats socials amb polítiques públiques, afavoreix el ressentiment,
cosa que no s’esdevé amb els règims aristocràtics on només triomfen
els socialment millors. Règims aristocràtics deurien ser-ho el III
Reich i totes les dictadures feixistes de l’Europa de l’època
Vallejo usava el concepte de revolucionari nat,
que deuria referir-se a una persona ja predestinada pel seu psiquisme
a tenir idees polítiques extremistes anti-sistema. Segons ell, el
revolucionari nat té unes qualitats biopsíquiques i unes tendències
instintives que, mogudes per complexes de rencor i ressentiment tendien
a trastocar l’ordre social. A més, hi havia l’imbècil social, un individu
dins d’una multitud d’éssers incultes, maldestres, suggestionables,
sense espontaneïtat ni iniciativa que formaven la massa gregària de
les gents anònimes. Deduïm, doncs, que només una minoria deuria sobresortir
dins d’aquest magma de febles mentals. L’anàlisi dels Brigadistes
Internacionals va proporcionar a Vallejo la base per afirmar que els
marxistes aspiren al comunisme i a la igualtat de classes arran de
la seva inferioritat, de la qual, segurament, tenen consciència; i,
per això, es consideren incapaços de prosperar mitjançant el treball
i l’esforç personal. Com que un percentatge elevat de marxistes devien
les seves idees a la Premsa revolucionària, resultava obvi que la
premsa diària i el cinema –la televisió aleshores no existia- exercia
una poderosa influència en persones d’intel·ligència mitjana o inferior. En l’anàlisi dels Brigadistes,
però, va produir-s’hi un error de mètode. Els presos se n’adonaren
que l’objectiu de les proves era demostrar que ells eren subnormals
–tot i ser marxistes, alguna intuïció encara la tenien-, aleshores,
decidiren enfotre-se’n i es dedicaren a explicar tota mena d’experiències
sexuals aberrants completament fictícies; per altra banda, alguns
presos veieren les proves com el mitjà per evitar ser afusellats a
l’endemà. Per tant, les dades que Vallejo-Nájera recollia i comentava
amb els seus amics i col·legues de la Gestapo desplaçats a Espanya
no s’ajustaven pas a la realitat L’anàlisi de les preses de Màlaga, que titulà Investigaciones
psicológicas en marxistas femeninos delincuentes, mostra un tret
psíquic de Vallejo-Nájera: la seva missogínia; potser havia tingut
alguna mena d’experiència traumàtica amb dones com ara una noia que
li hagués donat carbassa en l’adolescència, una mala relació amb la
seva mare, un complexe d’Edip no superat o bé potser era homosexual
i no s’havia decidit a sortir de l’armari. En fi, alguna explicació
tindrà la Ciència per trobar el motiu que deuria dur Vallejo-Nájera
a afirmar que l’activíssima participació del sexe femení en la revolució
marxista s’explica per la seva característica feblesa de l’equilibri
mental. Quan desapareixen els frens que contenen socialment la dona,
aleshores s’hi desperta l’instint de crueltat fins a uns extrems inimaginables
en mancar-li les inhibicions intel·ligents i lògiques. Decididament,
caldria fer un estudi de les relacions de Vallejo-Nájera amb les dones. En les conclusions sobre aquests experiments, Vallejo-Nájera
es limitava a repetir les idees que havia expressat el 1937 al seu
llibre Eugenesia de la Hispanidad y regeneración de la raza.
El tema central d’aquest interessant treball de ciència psiquiàtrica
era que la raça hispànica havia degenerat arran de segles d’haver-se
barrejat amb jueus conversos –en podia estar segur Vallejo de qui
eren els seus avantpassats d’època medieval?-. Per això calia aplicar
un dels més significants avenços descoberts a l’Alemanya nazi: l’eugenèsia,
és a dir, l’extermini dels considerats inferiors orgànics i psíquics,
una idea espartana, segons ho afirmava el mateix Vallejo, que gràcies
a Nietzsche s’havia recuperat. Vallejo no es veia amb cor d’arribar
a l’eliminació física dels indesitjables i, per això, es limitava
a proposar de recloure’ls en asils, penals o colònies amb separació
de sexes. La conseqüència més tràgica de les teories de Vallejo-Nájera
fou la separació de nens de les seves famílies. Segons les forces
franquistes anaven conquerint territoris, s’anava enviant a la presó
persones vinculades amb el règim republicà. Les dones eren tancades
amb els seus fills, ara bé, a les presons, autèntics camps d’extermini
on les males condicions higièniques i alimentícies provocaven una
gran mortaldat sobretot de criatures, la canalla només s’hi podia
estar fins als tres anys i, a més, durant aquest període, es limitava
al màxim el contacte de les mares amb els seus fills. Passats els
tres anys d’edat, si la dona no tenia ningú a qui confiar el nen,
aquest podia acabar en un orfelinat de l’Auxilio Social o bé
acollit en una institució religiosa i, aleshores, la família acostumava
a perdre’n el rastre. Aquesta pràctica fou legitimada científicament
pels descobriments de Vallejo-Nájera sobre la personalitat dels marxistes;
separant les criatures de les seves famílies s’aconseguia que no propaguessin
la tara mental del marxisme. 3.ELS SEUS EXPERIMENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES |
|
Més
de quaranta anys després de la mort d’Antonio Vallejo-Nájera, què
en queda? Doncs una entrada a la Gran Enciclopedia Rialp editada
el 1991 on se’ns en presenta una biografia revisada. No s’hi fa cap
referència als experiments psiquiàtrics que dugué a terme durant la
Guerra Civil, en la menció d’obres seves no s’hi mencionen ni Eugenesia
de la Hispanidad y regeneración de la raza,
ni La locura en la guerra: Psicopatología de la guerra española.
I així s’obté una visió neutra, més aviat positiva d’algú comparable
amb el tristament conegut Dr Mengele, cèlebre pels seus experiments
amb reclusos dels camps d’extermini. És clar que aquest revisionisme
es troba amb un problema: a l’entrada de l’enciclopèdia Rialp sabem
que el 1931, Vallejo fou nomenat professor de l’Acadèmia de Sanitat
Militar, i el 1947 professor de Psiquiatria de la Universitat de Madrid.
Què se’n féu de la vida de Vallejo-Nájera durant els setze anys transcorreguts
entre 1931 i 1947?, sembla com si durant aquest període, Vallejo hagués
estat dins d’una mena de forat negre. Aquest article en mencionar el nomenament de 1947 precisa que Vallejo
fou el primer catedràtic numerari de psiquiatria a la Universitat
espanyola. Aquesta informació, certa, cal situar-la en el seu context.
Acabada la Guerra, es produí la depuració dels cossos docents a tot
arreu de l’Estat, així com molta gent fugí a l’exili; en el camp de
la psiquiatria, figures brillants del temps de la República patiren
la repressió franquista: el Dr Sacristán fou depurat i destituït,
el Dr Lafora va haver d’exiliar-se i el Dr Olivares fou primer empresonat
i, després, depurat. Aleshores, hom comprèn per què l’honor de ser
el primer catedràtic de psiquiatria a Espanya correspongué a Vallejo-Nájera. No és aquest l’únic record d’Antonio Vallejo-Nájera; al seu poble natal, Paredes de Nava (Palencia) hi ha una plaça amb el seu nom. De fet, aquesta denominació no desentona gaire amb un nomenclàtor on encara hi figuren grans personatges de la història com ara el generalísimo Franco, el generals Queipo de Llano, Mola, Cabanellas o bé d’altres personatges civils com ara José Antonio Primo de Rivera o Calvo Sotelo. Una mostra més que a Espanya el règim franquista no és una experiència condemnada com ho és a Alemanya el nazisme, tal com ho prova l’existència a Madrid d’una estàtua del caudillo. El PP no condemna el franquisme i, durant els seus catorze anys al poder –de 1982 a 1996-, el PSOE no va ordenar mai la retirada de tots els símbols franquistes. 3.ELS SEUS EXPERIMENTS I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES
|